1. Primera estació. La morta viva

Ja fa molts anys que Gabriel Ferrater va escriure allò de «Madame se meurt», i la senyora no acaba d'acabar. Si per una banda costa designar els nous grans mestres, continua sense haver-hi manera de vendre la literatura catalana traduïda al castellà, no hi ha revistes periòdiques especialitzades d'abast nacional i voluntat discretament massiva, les soi-disant col.leccions de butxaca tenen herculis tiratges inicials de 3500 exemplars per poder així acollir-se encara al Suport Genèric i es manté un lent però perceptible decantament del prestigi i el reconeixement per part del propi ciutadà català cap als autors en castellà; d'altra banda, també s'ha de reconèixer que el nombre de títols anuals editats en català no disminueix, que any rere any hi ha aquells llibres memorables, que no paren d'aparèixer noms nous que s'estrenen i noms provectes que perseveren... Allò del got mig ple o mig buit, vaja. I aquí ningú sembla que hagi tingut el gust de llegir Gabriel Ferrater (i si no van llegir l'article de Ferrater, com havien de llegir aquell altre article de Sergi Peradejordi al primer número de «1991») quan avisava que potser el problema és el got, no al got.

2. Segona estació. Fidels per sempre més

Després del darrer canvi de govern a la conselleria de Cultura, un dels alts càrrecs d'allà va anunciar a un diari important que s'estaven plantejant com recompensar la fidelitat lingüística dels escriptors en català. Immediatament es va començar a sentir l'estrip de tots els vels de tots els temples de Madrid, i des d'un diari barceloní en castellà que fa campanya contra el nou conseller un brillant escriptor català que hi escriu en la llengua de l'amo va despullar la idea, parlant de «sopa boba» i del mal que aquesta podia fer al sistema digestiu de la cultura literària catalana. Tot seguit, el mateix govern autonòmic que no sembla capaç de fer res davant del fet que els escriptors fidels a la pròpia llengua no tinguin revistes ni diaris on publicar, va aclarir-ho, va rectificar: s'ajudarà a tothom, als autors novells en castellà també, que per alguna cosa tenim dues llengües oficials i zero conflictes lingüístics. I el brillant escriptor català, que viu merescudament bé dels seus drets d'autor, no hi va tornar (no se sap si per avorriment o per cansament). El tema ha quedat, de moment, en una ensopida via morta.

3. Tercera estació. L'espavilat

L'espavilat es presenta a un premi sent director d'una institució que ha becat tots els membres del jurat que l'atorguen. I va i guanya. Però si és espavilat de debò això no contravé en res les bases i, doncs, molts el defensen i ell té tot el dret a ofendre's quan algú l'assenyala amb el dit. A ofendre's i a fer servir el seu càrrec a la institució pública per venjar-se d'aquest algú privat amb una venjança petita que mai no pugui ser demostrada. L'espavilat sap fer honor al seu nom.

Quan l'espavilat ho és només de segona categoria, en canvi, el que fa és presentar-se a un premi el president del jurat del qual és amic seu, però amb un poema que contravingui les bases del premi. I també va i guanya, però llavors passa el que no passa mai: algú se n'assabenta i el gremi adreça als diaris un manifest de protesta. Per uns dies, la riera de les lletres baixa embravida (els escriptors, que si escriuen interessen poquet, apassionen quan s'estiren la trossa), però aviat tot cau en l'oblit. L'oblit públic, és clar, perquè l'espavilat de segona categoria (que s'ha apuntat el nom dels signants del manifest), compta els diners del premi però no oblida.

4. Quarta estació. Contra la queixa, el plaer

Es queixen els autors i les autores, els editors i les editores, els llibreters i les llibreteres, els professors i les professores. Com si ja no ens agradés, la literatura. No queda bé parlar bé de tot allò que forçosament hi deu haver que estigui bé (o com a mínim, no queda bé parlar-ne bé en públic). Per tant (atenció, PROPOSTA), les subvencions i els premis públics haurien de ser per a les persones concretes que han llegit i han parlat bé de, per exemple, Demiúrgia de Màrius Sampere o d'El germà de Catul de Jordi Cornudella, de La mar no està mai sola de Robert Saladrigas o de Guadalajara de Quim Monzó, de Josep Pla. Biografia del solitari de Cristina Badosa o de La cultura del catalanisme de Joan-Lluís Marfany, o d'un monument com la traducció completa de Les mil i una nits.

Com en aquell magnífic poema de Seamus Heaney, «La llanterna de l'arç», cal que sortim a la recerca del lector. D'un lector. Un lector que no sigui autor, que no sigui editor, que no sigui llibreter, que no sigui professor. Lectors que ho siguin per plaer, i que en el seu esclat ens alliberin de tanta queixa. Gent a qui la literatura faci més lliure, més plena, més feliç.

5. Cinquena estació. Suport mediàtic

Era la televisió, que ens havia de salvar. I, així, TV3-Televisió de Catalunya manté la seva al.lèrgia a llibres i escriptors, però retransmet (iconvertint-la en un festival massa seriós i massa en broma alhora) la gran gala dels Premis Nacionals de Cultura. A la televisió (perdó, a la nostra televisió), la cultura o és broma o és espectacle. Per a la televisió la cultura no genera (o no interessa que generi) continguts, ni tan sols programes: només retransmissions puntuals possibles. Actes de desgreuge. I si no que ho preguntin a les cendres d'Ovidi Montllor... El mes de maig de 1996, Canal 9-TVV, la televisió pública de la Generalitat valenciana, es va negar a retransmetre l'homenatge multitudinari a l'Ovidi organitzat per Acció Cultural a la plaça de braus de València. I tot i que el President de la Generalitat de Baix i el conseller de Cultura no hi van poder anar (eren al partit de futbol en què l'Hércules pujava a primera divisió), l'endemà, a l'informatiu del migdia, el director de TVV va censurar també la informació sobre l'acte. En aquest clima d'entesa amb el món de la pròpia cultura, Canal 9-TVV va decidir trencar el precedent de l'any anterior i no retransmetre juntament amb TV3 la gala dels premis Octubre 1996 a València. Llavors, la Generalitat de Dalt devia dir que, ells, per la literatura i el català, el que calgui. I així, mentre els catalans suportàvem estoicament les actuacions musicals de la festa d'Eliseu Climent (el nom del guanyador d'algun dels premis literaris ni es va sentir, però això és anecdòtic), els ciutadans i les ciutadanes de la Comunitat Valenciana van poder seguir en directe (previ pagament per l'exclusiva d'uns quants milions de l'erari públic) el casament del torero Enrique Ponce. Si això no és discriminació...

6. Sisena estació. Els nostres clàssics

Diu que tant de l'impressionant epistolari de Carles Riba en tres volums com dels diferents títols apareguts de l'obra crítica de Salvador Espriu no se'n venen gaire més d'un parell de centenars d'exemplars. Potser és això, la normalitat. I per tant cal conformar-se amb la lenta aparició dels volums de l'obra completa de Josep M. de Sagarra, amb la congelació de la col.lecció corresponent d'Edicions 62, amb les dificultats per trobar diners per cada nou volum de l'Epistolari de Josep Carner...

Però si en circumstàncies estrictament normals el mercat mana, i per tant és ell qui tria, jo em nego a admetre que el mercat demani aquests sis bellíssims volums de les obres completes de Ferran Canyameres (q.a.c.s) amb tapa dura apareguts (aquests sí) en un temps rècord. És clar, ja sé que el mercat no és només la demanda, que els diners també generen l'oferta que volen, quan volen. Per això potser caldria demanar als diners públics que prioritzin i jerarquitzin l'àmbit dels propis clàssics literaris, que hi generin una oferta prou àmplia i atractiva, en la confiança que la demanda ja ens serà concedida.

7. Setena estació. Egòlatres

L'egòlatra u dirigeix un organisme públic i a cada acte que l'organisme organitza hi intervenen ell i la seva dona. L'egòlatra dos col.loca articles i més articles refregits a la premsa, no para de publicar llibrets recopilatoris, i truca a un editor conegut i li diu, afectuós, «Em sembla que encara no he publicat mai amb vosaltres». L'egòlatra tres telefona dia sí dia també al coordinador del suplement de cultura perquè encara no li han fet cap ressenya sobre el seu darrer llibre, i si quan finalment surt la crítica és negativa n'encarrega i en fa publicar una altra. L'egòlatra quatre es queixa sistemàticament del poc cas que se li fa, perquè cobrar un sou de l'ajuntament, haver estat protagonista d'una exposició i d'un cicle de teatre, haver rebut un premi i haver estat entrevistat mitja dotzena de vegades als diaris en poc més d'un any, noi, té gust de poc.

L'egòlatra -cal dir-ho?- és sempre en directe, dugui el dorsal que dugui, una bellíssima persona.

8. Vuitena estació. Homenatges clandestins

Vam arribar a Palma i jo no veia per enlloc cartells de la convocatòria. Els meus amics mallorquins tampoc no n'havien sentit a parlar. Vaig comprar els diaris buscant entrevistes i suplements i només a la pàgina d'agenda i en lletra molt petita apareixien el nom de Blai Bonet i el lloc i l'hora de l'acte. Al teatre en qüestió, un gran cartell molt ben il.luminat anunciava una sarsuela. A dins, amb prou feines vam mig omplir la platea, i una part del públic s'asseia allunyada de l'altra per una recent picabaralla inconsistent. Tot plegat, flotava en l'ambient un aire mig tristoi, mig clandestí a les antípodes de l'obra que celebràvem.

Si un homenatge és una festa i un reconeixement públic, a Blai Bonet encara li'n devem un. Però, ben mirat: què n'ha de fer, el govern balear del PP, d'un autor imprevisible, homosexual i catalanista, per molt que sigui un dels grans poetes europeus de després de la Segona Guerra Mundial? Quan sortíem, arribava al teatre el públic molt més nombrós i molt més ben vestit de la sarsuela.

9. Novena estació. El rebotat

El rebotat pateix per la discriminació d'uns quants, defensa els perseguits si són ben lluny, rellegeix la història del propi país només amb la ullera esquerra (o amb la dreta) perquè diu que amb la dreta (o amb l'esquerra) ja s'ha fet, dubta a l'hora d'ortografiar el seu nom, es mossega la cua amb passió i creix i s'infla en la polèmica. El rebotat la diu tan grossa que no para de sortir als mitjans, i com que hi surt tan sovint les coses que diu sonen cada vegada més a idees.

Paradoxalment, el rebotat és la peça perduda del ciunisme, just la que els faltava per acabar l'entranyable puzzle de la felicitat fidel: «Ho veieu, com fora de nosaltres només hi ha el llop? Ho veieu, a on aboca la crítica, el qüestionament?». No dic que l'hagin fabricada ells, la figura, però els ha caigut del cel a la molsa seca del pessebre nostrat. I, mentre, els amics del rebotat van repetint «¡Que listo!», «¡Que valiente!». Som un país de llestos, i de paradoxes.

10. Desena estació. Un tallet a la llengua

Ningú no sap exactament què hi havia damunt de la taula en el moment dels pactes entre Jordi Pujol i José Mª Aznar, però en vam tenir una pista clara l'endemà que Pilar Costa, senadora no convergent per Eivissa, presentés a Madrid una proposta demanant una declaració pública de les cambres de l'Estat sobre la unitat del català. En un altre moment, la senyora Costa hauria estat eleveda a la categoria de tertuliana de Catalunya Ràdio i TV3. Enguany, no només es va quedar gairebé sola a Madrid, sinó que l'endemà l'«Avui» li estirava les orelles per la inoportunitat i malaptesa de la seva proposta.

A la fira de l'estira-i-arronsa, la nostra dècada ha vist com la llengua entrava a formar part de l'intercanvi. En la seva defensa de Catalunya, Pujol i el govern de CiU han acceptat renunciar a qualsevol realitat transcomunitària. M'arronso, a veure si així puc estirar millor. A hores d'ara, CiU considera més important aconseguir que els mossos d'esquadra vigilin les carreteres que no començar a vertebrar una política lingüística, universitària o comunicativa mancomunada amb valencians i balears. Només el futur dirà si aquest mossegar-se la llengua té cicatriu possible.

11. Onzena estació. Llull agredeix Cervantes

En el panorama de la convivència lingüística hi ha una novetat: la progressiva desmilitantització dels catalanistes és paral.lela al sorgiment de petits nuclis organitzats d'espanyolistes militants com l'Asociación Cultural Miguel de Cervantes. Són els que van organitzar el cacau de la immersió, i els que escriuen infatigablement a les seccions de cartes al director dels diaris (i reben el premi quotidià de l'ABC, El Mundo i el suplementet «Cataluña» de l'edició barcelonina d'El País) sobre repressió, discriminació i perill de la llengua de Cervantes a mans de la de Llull. 6 agredeixen 300 perquè se saben a casa i són rics i provincians.

12. Dotzena estació. Visca la mort!

El dia que va morir Joan Coromines el país va tenir una altra oportunitat de practicar la bonica tradició de la necrofília, Amades oblige. Els morts ja no emprenyen, i els minuts i els metres quadrats de televisió, ràdio i premsa dedicats al filòleg amb xiruques van rivalitzar en el rànquing amb els paroxismes mediàtics postmortem de Salvador Espriu o Montserrat Roig. Amb un afegit sardònic: a Coromines la seva mala jeia i mitja dotzena de noms concrets l'havien enterrat sota els deures descomunals de l'Onomasticon, lluny de la universitat, de l'IEC i dels cabals públics abocats amb generositat. Què hi feien, doncs, els campions de tot plegat vetllant el mort, com si volguessin comprovar que no tornaria a intentar entrar per Prats de Molló?

13. Tretzena estació. Una realitat real

Probablement preocupada per tantes qüestions irreals com assetgen la nostra cultura, la Universitat Pompeu Fabra ha mirat enrere i ha recuperat del passat dos veritables clàssics: la capella universitària i Antoni Tàpies. Però el temps no passa en va: l'antiga capella es diu avui «sala de reflexió» o «oratori laic», i el Tàpies exrevolucionari escriu: «Davant dels excessos d'agitació, de dispersió mental i dels innombrables cultes a "realitats falses" als quals estem sotmesos en les societats actuals, m'ha semblat molt oportú contribuir a crear un espai i unes imatges que afavoreixin el recolliment, la concentració i, en definitiva, un millor apropament a la nostra veritable naturalesa». Hom s'hi pot recollir cada dia d'una a tres del migdia (c. Ramon Trias Fargas, 25-27, Barcelona). El guàrdia jurat no forma part del monument.

14. Catorzena estació. Final

«I el va dipositar en un sepulcre que havia estat tallat a la roca. Després va fer rodolar una pedra davant l'entrada del sepulcre. Maria Magdalena i Maria, mare de Josep, miraven on el posaven» (Mc 15, 46-47).

JAUME SUBIRANA
Escriptor, editor de «1991»
subirana@idgrup.ibernet.com