L'Església catòlica a Catalunya és un conglomerat de persones, organitzacions, moviments i accions força difícils d'analitzar sociològicament, atès que implica una col.laboració interdisciplinar entre els estudiosos de la religió, de la cultura, de la política, de l'associacionisme i de l'economia. La condició periodística -que implica saber una mica de tot i molt de res- és potser una de les poques que poden permetre una aproximació introductòria per definir l'Església que és i que no és responent a la invitació de 1991.

La ferida nacionalcatòlica mediatitza qualsevol anàlisi sobre la situació actual, i encara futura, de la principal institució religiosa en els territoris de parla catalana. El catolicisme a l'Estat espanyol ha viscut en la segona meitat d'aquest segle dos processos que, per la seva intensitat, el diferencien del conjunt de les esglésies europees. L'etapa nacionalcatòlica representa un episodi singular de connivència entre església i estat fins al punt de confondre's totalment entre 1939 i 1965. A partir d'aquesta data, i coincidint amb l'accés al govern d'un grup catòlic extradiocesà, s'inicia un procés de secularització amb un grau d'acceleració sense precedents en l'entorn cultural més immediat.

Dintre del marc polític espanyol, el catolicisme que no parla en castellà i, especialment, el que ho fa en basc i en català, ha seguit una trajectòria ben diversa. La metàfora d'aquest fet diferencial podria ser, per exemple, la situació que van viure els anomenats "fejocistes" durant la guerra i la postguerra incivil. Entre 1936 i 1939, bona part del catalanisme d'arrels catòliques va ser perseguit per les seves conviccions religioses. L'arribada de Franco a Barcelona va significar per a ells l'inici d'una nova persecució, ara per la seva condició catalanista. Ni tota l'església catalana ha estat ni és catalanista, ni aquest fet és molt més que una anècdota per explicar que la presència catòlica a Catalunya no es pot mesurar sota els mateixos paràmetres que a la resta de l'Estat espanyol.

Durant la resta del franquisme, i especialment a partir del Concili Vaticà II, l'església que parla en català va treballar sota els paràmetres de la resistència cultural i de la integració social. També com a metàfora serveix d'exemple l'estudi que ha fet el sociòleg Joan Costa sobre el transvasament de quadres dirigents entre els moviments catòlics i els partits democràtics en els últims anys del franquisme i els primers moments democràtics.

Sigui com sigui, l'Església catòlica a Catalunya arriba a la democràcia en una condició diferent de la de la resta de l'estat. Està menys identificada amb l'antic règim, té una àmplia penetració en la societat i no és una institució aliena per a la nova classe política sorgida en el postfranquisme. Bo i sabent que aital constatació refereix la identitat d'una part del col.lectiu catòlic -tal vegada majoritari o tal vegada ancorat en el poder-, la resta segueix uns estereotips similars al conjunt de l'Estat. És el cas, per exemple, de bona part del ordes religiosos instaurats a Catalunya que parlen, viuen i resen en castellà i d'institucions supraterritorials com l'Opus Dei.

Entre l'església que parla català encara caldria distingir col.lectius ben diversos. Amb el perill d'una certa simplificació, diríem que es poden identificar grups més propers a les tesis tradicionals del catalanisme polític i grups més arrelats als plantejaments socials que normalment associem a l'esquerra. Tots ells, però s'han caracteritzat per la seva contribució decisiva a la integració dels col.lectius immigrants a Catalunya i per la seva defensa dels valors democràtics i la pluralitat de l'estat. Evidentment, el personatge emblemàtic d'aquests sectors és el recentment traspassat cardenal Narcís Jubany, tot i que la història haurà de discernir fins a quin punt ell en va ser l'impulsor o simplement va pactar amb el seu temps i amb la seva església.

L'església catalana demòcrata i catalanista afronta de manera ben diversa a l'espanyola l'accelerat procés de secularització que viu el país en la dècada dels setanta. Menteixen els qui identifiquen democràcia i secularització. Són dos processos separats que a Europa s'han viscut en èpoques diverses i que només l'anomalia franquista ha fet simultanis a casa nostra. Hom assegura que Barcelona, per exemple, és la diòcesi més secularitzada d'Europa. Una afirmació que ningú ha estat capaç de demostrar, però que ha portat força problemes al catolicisme barceloní en les seves relacions amb el Vaticà. Des d'aquest punt de vista, diríem que Catalunya és tal vegada una de les zones més europees de l'Estat si ens referim als índexs de pràctica religiosa: un nucli dur de catòlics practicants d'entre el 15 i el 20 per cent de la població, un percentatge similar d'agnòstics, una minoria d'ateus i una gran massa dels anomenats catòlics no practicants que més valdria designar com a practicants esporàdics o allunyats que encara van a la parròquia quan neixen, es casen o es moren.

La postmodernitat és, des del punt de vista religiós, una edat caòtica en la qual conviuen, amb més o menys harmonia, creences, ideologies i cosmovisions diverses sense que cap d'elles arribi, ni en molts casos s'ho proposi, a fer-se amb el lideratge de la consciència col.lectiva. Una mena de relativisme que exaspera tota mena de fonamentalistes i planteja el repte de caure en la anomia més mediocre. En tal perspectiva, l'Església catòlica és una institució social més amb una presència notòria en els espais tradicionals de socialització com ara l'escola, la família i les associacions culturals i juvenils. Una institució vista amb normalitat per la resta del sistema social, sempre que accepti que l'experiència religiosa forma part de la vida privada i es desentengui dels afers públics, especialment dels polítics. Una situació -si se'm permet- força homologable a la resta d'Europa.

El concili de l'església catalana -celebrat en la primera meitat de 1995- va respondre en part al moment en què es va celebrar. Va significar un cert desvetllament de l'atonia regnant després de la transició democràtica. En termes sociològics, diríem que va significar el primer pas cap a la plena normalització de la presència catòlica en la Catalunya postmoderna. L'anomenat davantal del Concili -introduït en contra d'alguns bisbes- és una clara declaració d'intencions d'una església que vol fer-se present en una societat plural i democràtica sense cap mena d'intenció d'imposar els seus plantejaments i conscient que ha perdut el contacte amb bona part del país. Una declaració que és força difícil de portar plenament a la pràctica per dos motius fonamentals. El catolicisme té a Catalunya un gran buit demogràfic. Qualsevol reunió eclesial és caracteritza perquè s'hi troben "joves" de més de 60 anys amb joves de menys de 25 anys. Els grups socials que governen el país -dintre i fora de la política- no hi són mai. Joan Costa assegura que l'església els ha cedit al sistema polític, però els anys passen i la situació no millora excessivament. D'altra banda, l'església no ha sabut encara vehicular el seu missatge a través de les noves institucions de socialització que són els mitjans de comunicació social. Una mancança que acabarà per posar en perill fins i tot la seva presència en l'esfera privada.

La segona gran qüestió que afronta l'església catalana després del seu concili és la nacional. Mediàticament, el concili català va ser associat a la proposta del bisbe Antoni Deig de crear una conferència episcopal catalana independent de Madrid. El tema va planar per les reunions, però no les va focalitzar de cap manera. En el fons, hi havia una certa recança en part de l'episcopat, però també del clergat i del laïcat, a convertir el col.lectiu catòlic en una mena d'avantguarda nacionalista que forcés certs canvis polítics amb la transformació de les estructures de poder eclesial. Si s'emprengués la via independentista, és evident que l'església sortiria de la situació on està i que alguns viuen amb un cert esperit d'atonia postmoderna. Però el cost, consideren alguns, seria massa elevat perquè recrearia alguns esquemes del nacionalcatolicisme, ara en clau catalana.

L'Església és a Catalunya una institució social normalitzada o, si més no, en procés de normalització que viu els mateixos problemes postmoderns que la societat on treballa. Ningú li nega un cert capital ètic per opinar en qüestions socials encara que troba dificultat quan es pronuncia en temes de moral personal. L'església no és a Catalunya una institució social tan significativa com el seu desplegament en el territori i en l'espai social li permetrien. L'església és a Catalunya una institució religiosa que connecta puntualment amb àmplies capes socials, però que ja no forma part de la seva vida quotidiana. L'església no és a Catalunya, encara, una minoria en lluita per la seva supervivència, malgrat que en certs grups d'edat sigui pràcticament absent. L'església és a Catalunya un factor d'integració social i nacional, però no és, i sembla que no ho vol ser, l'avantguarda de l'independentisme polític, tot i que alguns dels seus membres tinguin una presència significativa en aquest àmbit.

ALBERT SÁEZ