1. Correcció lingüística i fiscal

No fa gaire un noi de set anys, De'Andre Dearinge, un escolar de Queens, New York, va ser incriminat per assetjament sexual després d'haver arrencat un petó de la galta d'una noia de l'altra classe, de 2n. B, i d'haver-li descosit, d'una estrebada, un botó de la faldilla. Els diaris i la televisió han fet bullir l'escàndol i han servit tota mena de comentaris a aquest país de reaccions tan sinceres com infantils. Els catalans abonant-nos en aquella nostra superioritat tan coneguda, ens en riem, dient que els ianquis són tan primaris com reaccionaris; dels negres ara en diuen afro-americans, dels indis que es van descuidar d'exterminar en diuen native-americans. En canvi dels blancs, siguin protestants, catòlics o jueus, en diuen whites, tal com sona, perquè no tenen cap peculiaritat o defecte que els obligui a portar una denominació d'origen. A Catalunya, en canvi, no hem recorregut a solucions anàlogues de l'estil catalano-andalús, o castellano-valencià, no només perquè som més políticament correctes, sinó també perquè hauríem d'incórrer en híbrids no gaire desitjats, com andorrano-català, catalano-valencià o catalano-francès. Malgrat que de tant en tant apallissem algun magribí -hi ha esports per a tots els gustos-, malgrat que hàgim passat mig segle sota règims dictatorials -o potser per això!- som un país correcte i obedient.

Tant és així que rarament veiem pel carrer una paraula que no consti al diccionari, sobretot des que als anys vuitanta vam entusiasmar-nos amb la Norma, una noia rossa prepubescent que alguns van fer néta d'en Fabra i que ens va ensenyar que no s'ha de dir barco sinó vaixell, que no direm monyeca sinó canell, ni buzón sinó bústia. Des de l'aparició de la Norma tots hem vist, en dinars de família, com un tiet era castigat sense postres després de dir desdeluego. La nostra normalització, que va començar amb molta empenta, es va aigualir una mica quan la Norma es va anar fent gran, va madurar i li va venir la regla, amb totes les excepcions hagudes i per haver, de manera que molts continuem dient barco o monyeca sense posar-nos pedres al fetge. Per això encara hi ha gent que creu que no som prou correctes i voldria que els correctors de català fossin funcionaris tan temuts com els inspectors d'hisenda. Probablement no hi ha país sota la capa del cel més inclinat, a l'uníson, a venerar, amb un fervor purità, un sant com Pompeu Fabra. En fi, som un poble tan correcte que fins i tot hem corregit la nostra història amb un museu esplèndid, una campanya suprema de correcció política que ha costat el que altres pobles haurien malgastat edificant biblioteques que nosaltres ja no necessitem.

No es tracta és clar d'una correcció religiosa sinó política, semblant a la que proscriu declaracions com les que Vidal-Quadras va pronunciar unes setmanes abans de la seva defenestració. Pobre Vidal-Quadras, tan bé que ho feia! Semblava ben bé el Satanàs dels Pastorets. Llàstima que aquest estiu se'ns hagi trastocat: tancat tot sol al celobert, ha començat a udolar consignes caduques. Jo diria que és culpa de l'Aznar, el Pere Botero, aquest que no l'ha desprogramat a temps i després ha callat tant, remenant la caldera. Pobre Vidal-Quadras! Tan bé que ho feia. El Pujol i el Duran i Lleida també ho feien molt bé; un de Lluc i l'altre de Rovelló. Tenen olfacte. Saben que la política és un vaivé de vots i que tot és qüestió de negociar, aparcant o desplaçant vells odis, segons el moment. Però Vidal-Quadras, com ho feia de bé, renoi! Sempre tenia una frase ben girada a flor de llavi per planxar el catalanisme. Passat festes, passat nadal i les eleccions, un cop decretat l'alto-el-foc, Satanàs ha continuat pistonejant amb la seva pirotècnia anticatalanista, amb el seu to monocòrdic i repetitiu, fet de frase destralera. Tan bé que ho feia, pujant i baixant de les calderes de l'infern; però vet-ho aquí que una pulmonia al mes d'agost li ha accentuat aquella veu escanyada de penjat. Però ho feia tan bé amb aquella mitja rialla de dimoni, les dents de sofre i aquella mirada plena d'amoníac sota unes celles pinçades de ràbia. Ja l'havien programat bé, ja. Li deien: tu vés manxant aquest pedal, que serà la manera d'inflar l'ull de poll del Lluc i el Rovelló. Ha denunciat la normalització ortopèdica, ha apuntat la nostra urticària patriòtica i amb un peu al pedal ha trastocat una mica els ovaris de Convergència i Unió, que passen penes i treballs ovulant ordenadament. En el fons tot ve d'un problema d'alopècia, del fet que els nostres polítics no sàpiguen acceptar la caiguda del cabell. En el fons ha estat Pujol qui ha exacerbat els ànims, partint-se la clenxa cap a la banda que li ha vingut de gust; ara a l'esquerra amb González, ara a la dreta amb Aznar. Ja tenia raó Satanàs, però és que això de fer-se la clenxa a la dreta o a l'esquerra només ho poden fer els cracks com el Ronaldo o el Pujol, que tiren cap a un cantó o un altre segons d'on es despengin els milions. Ai del dia que el senyor Pujol ja no es pugui fer la clenxa, perquè ens caurà el pèl a tots, però això ja són figues d'un altre paner.

2. L'insult insuls

Vivim en un país tan políticament correcte que gairebé s'ha fet impossible sentir un insult intel.ligible. Recordo l'anècdota d' un amic del centre excursionista que, un dia que caminava per la Garrotxa, va presenciar una escridassada entre una colla de caps rapats de la zona metropolitana i un pagès indignat de veure com li aixafaven la collita. Els fatxendes de Barcelona li deien "pagès" com si no fos obvi que el pobre home es guanyava la vida cultivant la terra i el pagès es defensava amb insults prehistòrics, cridant borinots, un apel.latiu ben encertat però del tot inintel.ligible per aquella trepa metropolitana sense un pèl de seny. I és que ens hem de felicitar! Ens hem tornat tan políticament correctes que amb prou feines ens han quedat quatre mots arreplegats per dir-nos el nom del porc. Fins i tot amb això, estalviadors com som, serem econòmics. És clar que sempre hi haurà cràpules que només viuran en la disbauxa. Tindrem taujans i gamarusos, aquests enzes mig curts de gambals i aturadets que s'ho deixaran fer tot com uns tanoques. Però amb prou feines en direm capullos, si hi arribem i ja no en sabrem dir capsigranys, bordegassos o carallots, si no és amb la inspiració de l'escurçó negre. També tindrem els fatxendes de sempre, aquests que faronegen com si tinguessin un rei al cos, bandarres galifardeus, pets bufats que fanfarronejaran fent-se el pinxo. I amb prou feines en direm xuletes o xulos acabats. A un nostàlgic de tota aquesta parafernàlia de renecs, li diré que en l'essència mateixa de l'insult hi ha el canvi espontani, la deformació, en part perquè una de les gràcies d'insultar és que l'altre no pugui controlar del tot què li estàs dient. També és cert que els insults són com les pedres de riu, que roden, es llimen, moren i ressusciten. No fa gaire en un càsting de televisió una actriu de casa nostra va proferir la paraula imbècil, i un corrector torracollons i llepafils de l'emisora la va amonestar dient-li que més valia que digués brètol. Em sembla un purisme excessiu, i més tractant-se d'insults. No costa gaire de veure que avui en dia si dius a algú garneu, borinot, betzol, brètol, gambirot, etc... més aviat t'insultes a tu mateix. Són insults bumerang.

Ara bé, perdre'ns insults com sòmines, llonze, estaquirot, cap de pardals i passar-los tots per l'adreçador del vulgar gilipolles em sembla d'una pobresa imperdonable. És clar que els insults no es poden aprendre i administrar a cops de diccionari, com l'amistat tampoc no es pot comprar a cops de talonari. Però em sap greu comprovar com allà on em diuen guarro, la meva àvia em podia dir, afinant molt el matís segons el cas, tant potiner com barroer, sapastre com poca-solta. I allà on em diuen xapusses o torpe, em podia dir matusser o barrut, graponer o maldestre. Allà on em diuen bulles, em podia dir busca-raons, taral.lirot o baliga-balaga, manefla o xafarder (i als més nostàlgics recordo l'escamparaons, el cerca-renous i el buscabregues). Però les restriccions mentals d'avui dia ens han portat insults de nou encuny sense matís psicològic, paraules que serveixen per tot i no volen dir res. Per qualsevol fotesa et poden dir paradillo, caracandau o kilimakuri. És txungo saber què significa tot això.

El rufià, el facinerós, el caragirat traïdor l'esbandim amb un expeditiu fill de puta o malparit. El gandul que té un os a l'esquena, el manta, el gansoner, el desmenjat, el carcamal, l'esquenadret, insults tots equivalents però de matís diferent, els hem sufocat amb noms castellans com vago o perro. D'una dona adotzenada, d'una pepa que va vestida com un gallimarsot ja només en diem una cutre, o amb una mica de sort, una hortera. Els llepes, els llepaculs i els llagoters els esbandim amb un pobre pilotes. És clar que res no dura en aquest món, però també és veritat que un insult és intraduïble i que un mangui no serà el mateix que un espanyaportes. Un fifi no serà el mateix que un finolis, ni un putero el mateix que un bagasser. I el dia que s'inventi un insult pel que fa zàpping constantment, incapaç de deixar en pau el comandament a distància, no serà el mateix que un tastaolletes. Perquè la gràcia de l'insult és que sigui inesperat. I tots els insults busquen a la llarga el seu repòs i tots els renecs volen ser redimits. Com ja va dir Sterne arran d'una jaculatòria blasfema de l'oncle del seu Tristram Shandy: "L'esperit acusador, que es va endur el renec al registre Celestial, es va posar vermell mentre el denunciava, i l'àngel registrador, mentre l'anotava, va deixar que caigués una llàgrima damunt del mot i el va esborrar per sempre".

El pagès bé que es va defensar a bastonades fins que va haver fet fora els caps pelats lluny del seu tros. Però una llengua tan políticament correcte que ja no sap ni insultar, com es podrà defensar?

3. El tren acordió

Recordo que després d'uns anys a l'estranger, l'estiu de 1995 vaig venir a passar les vacances a casa i em va sorprendre gratament el nou tren de rodalies de la renfe. Em vaig alegrar de veure desnonats aquells trens d'abans, que arrossegaven un tuf gloriós als vagons i solcaven la via amb un estrèpit de ferralla, com si trinxessin constantment genolls. Ara em trobava amb un tren que semblava esmaltat, lliscava amb un fru-fru de guillotina i es plegava de cintura a cada revolt. Només pujar al tren, a Terrassa, vaig agrair l'aire condicionat -una mena d'aire desinfectat- i em va sobtar el fil musical que perfumava l'ambient. Vaig tornar a mirar el preu del bitllet per comprovar que no estava veient visions. Encara em feia creus que la cosa donés per música i tot; primer vaig pensar que altre cop el govern socialista s'esmerçava per educar el populatxo, però a la primera parada van esquarterar un moviment de Berlioz per anunciar l'estació. Se m'anava en orris la suposició que la música era una forma de sensibilitzar els ciutadans o, encara menys, de plaure'ls. També se'm feia palmari que si dels vagons dimanava només música clàssica és perquè al nostre país la ignorància ens ha fet creure que la música clàssica és el soroll més neutre que existeix. Si és la més indiscutida és perquè és la menys escoltada. És clar que si el vagó crepités amb els crits de la Pantoja o l'udol d'una havanera uns i altres es queixarien. La companyia de trens opta doncs per una música que no discrimini, no distregui ni exciti el rebuig o l'adhesió d'un addicte al Karaoke. És trist que es cregui que l'híbrid de Haydin i Handel que ens serveixen no és una discriminació, perquè demostra que en el fons aquesta música no importa un rave. Però això són figues d'un altre paner.

De primer vaig pensar que els trens s'han tornat massa silenciosos, i que la funció d'aquella música-soroll de fons era substituir la crepitació dels trens vells, que posava sordina a la cantarella dels altres, et protegia de la conversa del veí o protegia la teva conversa del veí. Però les xafarderies, com els metges, i ara fa poc algú s'ha adonat que també els pallassos, no tenen fronteres: ¿quantes vegades no havia escoltat de reüll confessions escabroses, que en teoria la marxa sorollosa d'aquells trens no m'havia de deixar sentir? Quants daltabaixos matrimonials no s'havien desplegat com un acordió, quantes disputes que els passatgers donaven per esborrades sota la sotraguejada del tren? Aquella xafarderia encoberta d'abans ara es perpetuava per damunt de la música i tot, ni Wagner no hauria esmussat una orella curiosa a tota malversació d'intimitats. Abans la metralla dels trens també et disculpava d'esgargamellar-te per un conegut no massa conegut que no podies esquivar; ara la música ens socorria de silencis massa tebis. Però el clapoteig dels trens vells, acompanyat d'aquella combustió de ferralla, tampoc no ens protegien de les colles que es desguitarraven al tren, fos gronxant-se en un "porompompero" o bé marcint-se en un "si em dius adéu". Colgat en aquestes reminiscències, que no donaven ni per un article de costums, vaig veure que arribàvem a Sabadell Nord, acompanyats per les notes minucioses del concert d'Aranjuez. Un jove moreno va pujar amb un acordió a coll; ens va resar la lletania de la seva dissort i va començar a tocar, fent ploure sobre mullat, com aquell qui diu. Per moments semblava que el vagó es reinflés; l'acordió s'esbudellava en un pas doble ben alegre, que de seguida va inundar la melodia de Rodrigo. Un senyor tocava l'ase i se'm planyia dient que havia pagat uns diners per escoltar música i que aquell acordionista sense fronteres li'n privava, però jo no em vaig indignar. Més aviat em feia creus de l'astúcia de renfe, que havia convertit la feina il.legal d'aquell espontani desesperat en una acció redundant, un pur anacronisme. L'acordionista va passar de vagó i ens va tornar a rajar el regalim de la guitarra d'Aranjuez. Dues estacions més avall, el moreno va tornar, aquest cop sense lletania ni almoina, es va asseure i va continuar tocant amb una alegria de ca l'ample. De seguida es va cansar i va travessar tot el vagó fins a desaparèixer per l'altra punta. Al cap de res un parell de policies van irrompre al vagó, amb la mà fregant la porra; avisats, sabien a què anaven, van tirar vagó avall decidits, orquestrats amb uns compassos tètrics que podien haver estat de Mahler. Una veu els va advertir: "Hi ha un gitano tocant l'acordió, allà al fons!". Vaig recordar tot allò que es diu que la feina de l'Estat no és tutelar els ciutadans sinó controlar-los, bla, bla, bla... Però és trist que la música de Ravel o de Rodrigo s'hagi convertit en la reglamentària o oficial simplement perquè serveix per no dir res, ja buida de tot accent o tic. Sense malgastar cap indulgència per l'acordionista clandestí, trobava que emmordassant els cridaners també s'havia encotillat l'espontaneïtat dels que volien divertir-nos fent un gall. Per moments em semblava que havien aconseguit el tren perfecte. A l'andana de Torre Baró els policies ja havien retingut l'acordiòpata. Finalment vam arribar a Sants, i estalvis. Deixava l'aire desinfectat del vagó, però sense cap crisi matrimonial per explicar. El tren continuava i me'l vaig mirar arrencar; des de l'andana es podien distingir siluetes dins el vagó, tot de caps amb uns cascos collats d'orella a orella com una ferradura. El tren s'estirava com un sol vagó llarguíssim, gairebé com un budell, dins el qual s'acumulaven els maldecaps malpaïts d'uns passatgers cada dia més musicòpates. Veient arrencar el tren, tan sedassat, ara hi queia: era un acordió sigil.lós que desinflava les cabòries d'alguns homes vius.

BERNAT PUIGTOBELLA
New Haven, Connecticut, novembre de 1996
bernat.puig@yale.edu