A mesura que la literatura escrita per dones del tercer món, també anomenada "literatura de minories", ha despertat l'interès dels estudis postcolonials i culturals, els crítics i les crítiques d'aquesta literatura s'han hagut d'enfrontar als problemes que representa aplicar els paràmetres de la crítica literària feminista occidental. Des dels seus inicis, aquesta crítica s'ha ocupat de la "diferència" de l'escriptura femenina tant a nivell estilístic i lingüístic (escola francesa)(1), com a nivell cultural, temàtic, de gènere i d'història literària ("ginocrítica")(2). Actualment, la crítica literària i cultural feminista es troba en una situació paradoxal. Per una banda, vol reconèixer l'opressió de les dones "com a dones", i com aquesta es manifesta en l'escriptura; per una altra, creu que és essencial parlar de les diferències entre les dones. Així doncs, com bé reconeixen algunes crítiques, la simple oposició home-dona no és útil per configurar una teoria que inclogui la problemàtica de la "dona nativa" a nivell nacional i institucional, encara que ens continua confirmant que no es pot esdevenir una feminista de cap mena sense esdevenir un subjecte pensant conscient del propi gènere. Les crítiques feministes xicanes i del tercer món(3) afirmen que, encara que és necessari parlar de la "pluralitat de la subjectivitat", no n'hi ha prou amb privilegiar el subjecte, per molt polifònic que sigui, i reclamen una anàlisi de les obres que tengui en compte les relacions socials, culturals i nacionals que condicionen les diferències entre les dones.

Al bell mig d'aquests debats, els nous estudis crítics sobre aquesta literatura prenen especial rellevància si es contemplen a la llum de l'obra de Judith Butler(4), que ha inspirat una nova pràctica feminista en relació amb la política del cos. Aquesta crítica insisteix, com les primeres, que la manca d'anàlisi històrica de la "diferència sexual" no condueix enlloc més que a la perpetuació d'aquesta diferència. Si solament apuntem els mecanismes lingüístics i culturals que organitzen l'adquisició del gènere, mai no posarem en dubte la llei patriarcal, ja que aquesta sempre és necessària per tal que qualsevol qüestionament tengui significat. Per a Butler, la descripció psicoanalítica de la identitat genèrica (del gènere), malgrat l'èmfasi en el gènere com una construcció cultural, es basa en un mite d'orígens que legitima formes d'entendre el gènere que sovint resulten opressives i injustes. Segons ella, els feminismes freudians o lacanians depenen d'una llei patriarcal que no varia d'una cultura a una altra i que per tant és inqüestionable. Per tant, fins i tot les fantasies inconscients estan arrelades en construccions i restriccions culturals, de manera que són fantasies dins una altra fantasia. Per contrast amb els teòrics de la psicoanàlisi, Judith Butler suggereix que pensem en el gènere com quelcom essencialment "performatiu" en el sentit que no té a veure amb el que som, sinó amb el que feim. El gènere no s'ha de contemplar com un conjunt de normes amb una base mítica, sinó com un artifici, fantasia o "performance", directament relacionat amb el lloc que ocupen els homes i les dones a la societat. Per tant, el que defineix una dona com a tal no és el seu cos, sinócom s'interpreta la seva diferència biològica en la societat en què viu, i com aquestes interpretacions determinen certes convencions culturals, rituals, costums i discursos. Segons Butler, la performativitat del discurs sembla produir allò que designa. En anomenar o designar, el discurs acompleix, dóna vida al seu referent.

No obstant, per a Butler, l'ideal d'un gènere imposat i legitimat no s'acaba de realitzar d'acord amb les expectatives socials. Butler adopta el concepte sartrià del cos i parla d'un projecte de renovar la història en termes corporals. Segons Sartre, el cos és viu i s'experimenta com el context i el medi en què tenen lloc tots els esforços i lluites de l'ésser humà; tots els éssers humans s'esforcen per esdevenir allò que està fora de les seves possibilitats. Les implicacions polítiques del projecte de Butler són flagrants i ineludibles: les dones no serien simplement víctimes del patriarcat, sinó agents d'innovació cultural i històrica que farien les seves reivindicacions a partir de la seva manera de viure i interpretar els propis cossos al món. Per tant, la famosa i freqüentment citada frase de Simone de Beauvoir "No es neix, sinó que s'esdevé una dona" no implica que el subjecte fos inicialment fora de tot condicionament corporal. El gènere s'origina precisament en el moviment constant del cos biològic al cos cultural. Per a ella, el gènere és la manera com s'entenen i es posen en pràctica les normes corporals. Així, sempre que triam estils en relació al nostre comportament corporal, ho feim dins els límits d'uns estils establerts, però sempre amb la possibilitat d'organitzar-los de nou, de recrear-los. Això no vol dir (tal com Butler ha dit a Bodies that Matter) que un/a tria la identitat que vol de la mateixa manera que va a l'armari i tria la roba que es posarà, sinó, més aviat, que els cossos no acaben mai de portar a terme el que s'espera d'ells, i que justament en aquest desviament de les normes o les convencions es troben les possibiltitats de transgressió. Per a Butler, "la ficció reguladora del gènere", els mecanismes del gènere (i no simplement el gènere) són els que retenen una força alliberadora en potència.

En el cas de la literatura escrita per les dones del tercer món, la crítica Gayatri Spivak ha negat que la dona nativa en el context colonial de l'Índia tengui aquesta possibilitat de parlar segons els seus desitjos i necessitats. La dona índia és objecte de l'agresssió epistèmica tant de la seva pròpia cultura com de la del conqueridor i, per tant, és silenciada. La pràctica deconstruccionista d'Spivak no consisteix a descobrir la visió de la història de la dona nativa, sinó en l'elaboració d'una teoria que desafiï la representació ideològica del text colonial i els mecanismes mitjançant els qual aquest eclipsa i esborra el subjecte natiu(5). Spivak parla sobre la impossibilitat de parlar de la dona nativa, però afirma, en una crítica a l'escola francesa, que encara que alguns textos feministes es poden considerar avantguardistes, no són tan revolucionaris per la seva subversió del discurs literari com pel que diuen; la possible subversió discursiva del text literari feminista postcolonial s'ha de deslligar de les limitacions del context francès i ha de considerar-se dins el propi context històric, polític i social(6). D'altra banda, i en una proposta molt similar a la de Butler, Benita Parry(7) afirma que la importància del context ens permet construir la dona nativa com un producte de relacions socials i culturals específiques, i, per tant, fa possible trobar, en la literatura i en la cultura, exemples de les veus d'aquestes dones en diverses facetes de les seves vides, ja sigui com ascetes, artistes, curanderes, o cantores de cançons sagrades. Així, l'escriptura de les dones, segons Parry, pot modificar el model del "subaltern emmudit" ("the silent subaltern") de Spivak, i respondre a l'agressió epistèmica de l'imperialisme i del patriarcat.

La literatura de les dones del tercer món, entre les quals s'inclouen moltes de les escriptores xicanes(8), és un intent de reformular i problematitzar representacions culturals de gènere. En el seu cas concret, les dones xicanes qüestionen aquestes representacions per tal de definir l'espai utòpic i simbòlic de la nació xicana segons les seves necessitats individuals. En les seves obres autobiogràfiques o de ficció, escriptores xicanes com Sandra Cisneros, Helena Viramones, Sheila Ortiz Taylor, Chérrie Morraga o Gloria Anzaldúa han reproduït no sols els silencis de les dones xicanes, sinó també les seves veus. Un exemple del qüestionament de la presentació institucional de la feminitat i, més concretament, de la maternitat és la novel.la Faultline (1982) de la xicana Sheila Ortiz Taylor. Molt conscient de les connexions entre maternitat i caràcter nacional tant en la cultura nord-americana com en la mexicana, Ortiz Taylor es proposa enderrocar les bases fundacionals d'aquesta institució. Segons Butler, si acceptem i interpretem la maternitat com una necessitat orgànica essencialment pròpia de la dona, sempre hi haurà un desig de presentar la maternitat com una pràctica institucional imposada o com una pràctica opcional. La protagonista de la novel.la de Taylor és una mare lesbiana, la qual arribam a conèixer quasi totalment mitjançant altres personatges. En un fragment ple d'humor i ironia, Taylor reprodueix el monòleg interior de l'exmarit de la protagonista, on aquest intenta argumentar de manera lògica la incompatibilitat del lesbianisme amb la maternitat per tal d'aconseguir la custòdia legal dels seus fills. No obstant, la seva lògica abassegadora i absurda revela les possibilitats subversives de què parla Butler:

A Faultline el cos de la dona esdevé el lloc on s'han de negociar les expectatives socials i els desitjos més íntims i personals en relació a comportaments sexuals. En altres contexts, emperò, el gènere és inseparable de qüestions de raça i de classe. L'atac de les dones de color ("women of color") que viuen als Estats Units al feminisme occidental es basa en la visió miop d'aquest feminisme, que amb la seva preocupació per la dona de classe mitjana, ignora la importància que qüestions de classe i de raça han tingut en la formació de conceptes, ideologies i místiques del gènere. Sonia Saldívar-Hull defineix el seu "Chicana border-feminism" com un feminisme que parla de problemes geopolítics que poden redirigir el discurs feminista. És un feminisme que cerca la recuperació d'una història més amplia que no s'ha escrit, i que es centra en el que significa ésser una dona en les zones més marginals de la frontera entre els Estats Units i Mèxic. Els testimonis de les dones treballadores desmistifiquen la maternitat tal i com es representa de manera simbòlica dins la seva comunitat. Aquestes obres juxtaposen els discursos patriarcals que defineixen la dona com a entitat transcendental i emblema de la comunitat o de la nació als de la seva realitat quotidiana, oferint una versió polititzada de l'experiència femenina.

Una de les veus més emblemàtiques del feminisme de la frontera és Gloria Anzaldua. En la seva autobiografia/testimoni, Borderlands: La Frontera(10), es defineix com mitjancera entre cultures i parla del que suposa viure no només en l'espai geogràfic, sinó també en l'espai epistemològic de la frontera. La frontera, tant a un nivell com a un altre, comporta divisió, conflicte, separació, però també la possibilitat de crear una història d'acord amb la realitat de la gent que hi viu. La frontera és la nació dels bastards, dels anormals, dels "queer"(11) com ella, però també una nova manera d'entendre el món quan s'està entre dues realitats culturals, un estat de contradicció constant, d'aporia. La frontera és l'exili, l'exili de la dona indígena de la societat americana, l'exili de les dones xicanes de la seva pròpia comunitat xicana, l'exili de les lesbianes de la societat heterosexual, l'exili dels xicanos/es als Estats Units. La consciència plural de la mestissa d'Anzaldúa pretén parlar per tots ells des de la seva postura de xicana, dona, lesbiana i nord-americana.

Anzaldúa recupera, redefineix i actualitza la figura de la mestissa, que en la cultura mexicana/xicana s'identifica amb la figura de Malinche, l'amant d'Hernán Cortés. Tal i com es representa dins el moviment xicano dels anys seixanta i setanta, Malinche representa tot allò que s'oposa a l'ideal de feminitat encarnat per Guadalupe. Guadalupe és la versió indígena de la verge Maria, la dipositària i transmissora dels valors morals i familiars mexicans, que compleix la seva funció transcendental de mare submisa i silenciosa, la dona que Octavio Paz descriu com la "sufrida mujer mexicana". Malinche, l'amant d'Hernán Cortés, juntament amb la figura de la llegenda popular de la Llorona, és la dona indígena que traeix el seu poble aliant-se amb el conqueridor. Aquestes dues narracions, tant el mite com la llegenda, són el resultat d'una construcció al servei de la dominació masculina, que lliga el cos de la dona indígena o mestissa amb el cos de la dona com a entitat eròtica(12). La ideologia cultural del moviment xicano va establir un paralel.lisme entre la conquesta espanyola de Mèxic i la conquesta o ocupació nord-americana del sudoest. Per tant, una vendida, o una chingada, atributs que s'apliquen a Malinche, és la dona que no acompleix la seva funció transcendental i que parla la llengua de l'invasor i està al seu servei. Malinche, la mestissa, tant per la seva funció de traductora com de traïdora, ha esdevingut l'emblema del feminisme xicano per excel.lència entre les escriptores xicanes. Malinche és un símbol de transculturació i de reivindicació de la consciència plural de la mestissa tal i com la presenta Anzaldúa, de la mitjancera que manega sistemes culturals diferents i que pot traslladar-se d'un a l'altre amb facilitat.

D'una manera més realista, i des d'una postura de narradora d'històries dels altres que no han aconseguit inserir-se en la cultura global com ella o Anzaldúa, Helena Viramontes s'estima més triar la figura de la Llorona com a paradigma de la resistència i opressió de la dona xicana. En convocar aquesta figura, d'arrels més populars que la Malinche, Viramontes es mostra més escèptica en relació a la posició de liminalitat, de "la tolerància de la ambigüitat" de què parla Anzaldúa des de la seva postura privilegiada(13). La versió contemporània que Viramontes fa d'aquesta figura en alguns dels seus relats esdevé un leitmotiv mitjançant el qual explora el poder restrictiu del llenguatge en relació a qëestions de gènere, classe i raça(14). Des del punt de vista de Viramontes, la idea de "crossover", de creuar a l'altre costat, implica el patiment, silenci i absència de la dona indígena, precisament per la discriminació social i racial que comporta la seva condició de dona i d'indígena. Sobrepassar els límits de la cultura pròpia no indica necessariament que hi hagi un lloc per a ella en l'ordre del conqueridor anglo. Per tant, travessar no suposa sempre un canvi d'estatus. Viramontes fa servir la Llorona amb una triple funció: la incorpora de manera simbòlica com a essència de la nació, com a territori al.legòric de la narració de la colonització, i metonímia de l'agressió que pateix la comunitat; com a representació abstracta del mal dins la cultura mexicana; i, finalment, en la seva versió més personal, la reformula, convertint-la en una figura subversiva atrapada en el discurs simbòlic, que no pot parlar o que no se la pot sentir, però que arriba a actes extrems de resistència i autoafirmació. Aquesta doble funció es posa de manifest a través de la contaminació de les representacions simbòliques i els límits d'aquestes, entre el discurs "oficial" i la "vida real", que es iuxtaposen i contradiuen mútuament. Viramontes reconeix així la incapacitat del llenguatge per representar l'altre, i aquesta incapacitat ens enfronta als nostres propis límits, a les barreres del nostre discurs cultural i oficial. El silenci, per tant, esdevé un llenguatge en si mateix, ja que té la funció de reflectir l'artificialitat i provisionalitat de la representació, en tant que actuació o performance. En aquesta confluència de l'absència i la presència en una mateixa figura s'insinua un nou paradigma de feminitat, que, per una banda, s'identifica amb uns valors culturals i amb una resistència política i social d'una comunitat i, per una altra, amb una política de gènere dins la societat nord-americana i xicana. Així, Viramontes reconcilia les reivindicacions socials i comunitàries del "Chicano Movement"(15) i recupera la figura de la dona, tan emblemàtica per a aquest moviment, alhora que la reformula per les seves reivindicacions feministes.

Tal i com diu la nova crítica geopolítica del feminisme xicano que intenta reformular el discurs feminista occidental, les escriptores xicanes són molt conscients de la relació entre la seva literatura i la situació política d'altres xicanes i d'altres dones de color als Estats Units. Tant la literatura com la crítica literària que es va iniciar als anys vuitanta tenen el projecte comú de fer lloc a noves veus i nous silencis que expliquen altres històries i que estableixen correlacions entre la història, la identitat cultural i nacional, i la representació del gènere. El que és essencial recalcar en la nostra lectura i interpretació crítica d'aquestes obres no és el fet que siguin escrites per dones. Ben al contrari, com diu Judith Butler, el que cal remarcar és com s'interpreten les seves accions biològiques dins el context sociopolític i cultural, i què passa quan aquestes dones no semblen poder acomplir els models i construccions establerts.

M. ANTÒNIA OLIVER I ROTGER
Universitat Pompeu Fabra
oliver_maria@huma.upf.es

1. M'estic referint a l'obra de crítiques tan conegudes com Julia Kristeva, Hélène Cixous i Luce Irigaray.

2. El "gynocriticism", dins els estudis literaris anglosaxons, està representat per l'americana Elaine Showalter. Els precedents de Showalter i altres crítiques americanes els trobam en dos estudis que suposen un canvi d'enfoc crític. Es passa de la interpretació crítica de textos escrits per homes, de la qual l'exemple més significatiu és Sexual Politics de Kate Millet (Nova York: Avon, 1970), a l'anàlisi de textos escrits per dones. Vegeu Literary Women: The Great Writers d'Ellen Moers (Garden City, Nova York: Anchor Books, 1977), i The Female Imagination de Patricia Meyer Spacks (Nova York: Anchor Books, 1976).

3. Vegeu, per exemple, Norma Alarcón, "The Theoretical Subject(s) of This Bridge Called my Back and Anglo-American Feminism," i Sonia Saldívar "Feminism on the Border: From Gender Politics to Geopolitics," a Criticism in the Borderlands, ed. Hector Calderón i José David Saldívar (Durham i Londres: Duke University Press, 1991: 28-39).

4. Vegeu " Variations of Sex and Gender," Feminism as Critique. ed. Seyla Behabib and Drucilla Cornell (Oxford: Oxford University Press, 1987: 129-142) i Bodies that Matter (Londres i Nova York: Routledge, 1993).

5. Vegeu "Can the Subaltern speak?," Marxism and the Interpretation of Culture, ed. Cary Nelson i Lawrence Grossberg (Houndmills, Basingstoke, Hampshire: MacMillan Education Ltd, 1988: 271-313), i "Three Women's Texts and a Critique of Imperialism," The Feminist Reader, ed. Catherine Belsey i Jane Moore (Cambridge MA i Oxford UK: Blackwell, 1989: 175-196).

6. Vegeu "French Feminism in an International Frame," Feminist Literary Criticism, ed. Mary Eagleton ( Londres i Nova York: Longman, 1991:83-109).

7. "Problems of Current Theories of Colonial Discourse" Oxford Literary Review 9.1& 2(1987): 27-58.

8. "Chicano/a" és el terme que s'utilitza, sobretot a partir dels anys seixanta, per parlar dels immigrants o descendents d'immigrants mexicans, que viuen legal o il.legalment als Estats Units. El terme té unes connotacions polítiques molt específiques i els que s'identifiquen com a xicanos/es solen manifestar una oposició a les pràctiques discriminatòries de la política econòmica, social i d'immigració del govern dels Estats Units.

9. Faultline (Tallahassee, Florida: The Naiad Press, 1982), p. 8.

10. Borderlands/ La Frontera: The New Mestiza. (San Francisco: Spinsters/Aunt Lute, 1986).

11. Als Estats Units "queer" s'aplica a tots aquells que surten dels paràmetres normals de comportament i, més concretament, als homosexuals i les lesbianes. El moviment gai s'ha apropiat el terme i li ha donat un significat positiu i de resistència.

12. Aquesta oposició va servir també per donar un sentit de cohesió nacional a Mèxic en diferents moments de la seva història, tant en la guerra d'independència de Mèxic com en èpoques més recents, en què el símbol de Guadalupe sempre ha donat popularitat als valors de l'església i del PRI, i ha creat un sentit fals d'unitat nacional. En el període posterior a la independència de Mèxic, Malinche va ésser representada com l'ameríndia europeïtzada, que simbolitza el mal que pateixen els natius quan adopten costums europeus.

13. Hi ha moltes similituds entre les dues figures. La llegenda de la Llorona és un conte popular amb diverses versions. Una de les més acceptades (i adoptada pels xicanos com al.legoria de l'ocupació nord-americana) presenta La Llorona com una dona india, la mare dels fills d'un home adúlter d'estatus social més alt, que normalment s'identifica amb el conqueridor espanyol o anglo. Quan ell l'abandona, ella embogeix i mata els seus fills. En morir, és condemnada a cercar-los cada nit, i pot aparèixer com una figura sobrenatural amb cabells llargs i vestida de blanc que sedueix els homes i després els mata en un acte de venjança. Com el seu nom indica, es caracteritza pels seus plors i crits desesperats i alhora atemoridors.

14. Vegeu The Moths and Other Stories (Houston: Arte Público Press, 1985).

15. Moviment social en defensa dels drets dels treballadors d'orígen mexicà. La vaga massiva de 1965 dels camperols, liderada per César Chávez i el seu sindicat, UFWA(United Farm Workers Association), va desembocar en la creació de tota una sèrie d'associacions i institucions en defensa dels drets civils dels mexicano-americans o xicanos. El moviment va originar una activitat cultural paral.lela de caràcter marcadament reivindicatiu.