Mentida d'una societat civil dinàmica - El discurs polític català, de totes les formacions i líders, es basa en afirmar que Catalunya té una societat civil dinàmica, diversa i forta, que provinent d'un passat difícil és capaç de suplir aquelles estructures que no tenim per manca d'un Estat propi. S'invoca i es recorda l'estampeta d'una antiga societat civil heroica i voluntarista, que va desaparéixer fa molt de temps però que es fa veure que segueix inalterada i viva. Ningú no prova de contrastar aquesta imatge ideal amb la precària materialitat de cada dia.

La realitat inquietant és que la societat civil catalana de l'era de la hiperinformació i les xarxes telemàtiques és una societat civil feble, fragmentada, ralentitzada i amb escassos recursos propis. Un factor que la converteix en depenent de les polítiques subvencionatòries de les Administracions públiques. L'escassa sobirania econòmica i financera de Catalunya fa que la seva societat civil sigui una gran calaixera amb molt poca roba, un moble que sembla capaç d'ordenar-ho tot però que no guarda gaires coses. El relat polític reitera, tanmateix, que la societat civil manté un tremp envejable i alimenta aquest decorat propi d'un poble fantasma del far-west on només hi ha les façanes de les cases.

Reconéixer que la societat civil catalana ha minvat el seu pes i la seva capacitat de moviment fóra introduir elements de deslegitimació en la mateixa natura de les accions del món polític que diu representar-la i interpretar-la.

Mentida d'un país nacionalista - Les victòries electorals autonòmiques d'una opció nacionalista més la component catalanista de gairebé tot l'espectre de partits catalans han instaurat la gran fal.làcia d'un país nacionalista. Catalunya no és una comunitat política que es pugui definir col.lectivament avui com un espai on el sentiment i/o el pensament nacionalista doni el sentit principal a les decisions i actituds de la majoria.

Més aviat cal convenir que les opcions nacionalistes i totes aquelles que incorporen l'etiqueta catalanista han fet un esforç per adaptar aquesta ideologia als corrents d'opinió generals. D'aquí s'ha derivat un ampli catalanisme difús, acceptat socialment sense conflicte i passivament, per defecte. Un catalanisme que és atmosfèric en la mesura que és vague i que deixa sempre pendent la seva definició d'objectius i, fins i tot, d'estratègies. Un catalanisme que és tan general com poc operatiu, i que és assumit superficialment perquè no ha entrat en la delimitació d'un projecte polític últim.

La identitat catalana és viscuda per la majoria social com un graó sentimental (més que cultural) que no estableix cap frontera política d'exclusió amb d'altres identitats concurrents (espanyola, local), i que s'adscriu maquinalment a l'statu quo autonòmic sense més precisió. Només aquells grups molt ideologitzats i identificats amb els extrems de l'arc polític (independentistes i espanyolistes) estableixen una correlació entre una vivència del sentiment identitari i un altre model d'articulació territorial clarament enunciat.

El relat identitari és un repte per a la societat política però no és un problema social. Perquè allò català és viscut per la majoria com una component que no s'oposa, sinó que coincideix amb d'altres components. Així, l'observador hauria de dir que quan s'afirma que "Catalunya és una nació" és absolutament impossible precisar -a la llum del que creu avui la seva població- si és una nació només catalana, si és una nació catalano-espanyola o si és una nació predominantment espanyola, això és una regió. Dir, per tant, que Catalunya és una nació és agafar un envàs llegat per la història però oblidant l'anàlisi del líquid que el present hi ha abocat. I és aquest líquid el que canvia i té tornasols, i costa de tastar.

Mentida d'un futur que ha de ser normal - Si tenim una societat civil forta i un país nacionalista és clar que tot ha de conduir a un futur normal. Però aquest futur normal ningú l'acaba d'explicar, perquè seria el mateix que dinamitar el present i titllar-lo d'anormal. Hem de ser normals, és diu, però cap instància política pot pretendre edificar el seu projecte a partir d'una frontal negació del que hi ha. A més, l'esfera política construeix cada dia la normalitat en tant que reforça els canals del consens i no admet que s'estigui en un permament procés constituent. Encara que la batalla partidista giri sovint al voltant d'aquesta valoració dels suposats paràmetres de normalitat col.lectius.

Aquest escenari eleva la disputa simbòlica a una trascendència i un rang polític que no es concedeix, en canvi, a l'avaluació de l'eficàcia de la gestió. Dir d'un país que ha de ser normal des d'un període que refusa qualificar-se d'excepcional, transitori o provisional produeix una forta esquizofrènia entre la Catalunya real d'allò possible i pactable i la Catalunya imaginada com un contenidor de màxims. Aquesta patologia converteix la política en un divan on el país es fa cada dia les preguntes últimes sense trobar respostes, perquè tots parlen de coses diferents quan esmenten la normalitat i el mateix país. El resultat final és convertir els dèficits concrets en pseudo-problemes subordinats a l'inaprensible concepte de normalitat.

Les tres mentides que ens han de matar probablement ens mataran. Perquè tenen la força d'imposar-se i de reforçar-se sense crear alarma ni sospita. El fet que tinguem un país amb més política que diners, amb més pugna partidista que poder, ens aboca a una retòrica de la mentida que ha de suplir la frustració que genera l'incapacitat de modificar la realitat. Tota la manca d'ambició que colonitza la vida pública catalana no és més que el reconeixement d'aquest mur infranquejable que ens condemna a un voluntarisme anacrònic i a un pragmatisme reduccionista. Somiem guanyar la guerra però només acceptem la batalla minúscula. Pretenem salvar-nos en l'escapisme recurrent del gest escenogràfic i en la magnificació manierista i obsessiva de les formes buides.

De la perpetuació de les tres mentides d'un país nacionalista, dinàmic i que ha de ser normal en resulta el retrat d'un espai col.lectiu que sobreviu en la inanitat dels instruments de canvi, en la irrealitat del discurs oficial de la política, i en la impunitat dels que poden traficar amb aquesta inaninat i aquesta irrealitat com a drapaires dels desitjos de la gent. Si no es fa l'esforç de fugir d'aquest retrat fal.laç és literalment impossible d'imaginar per Catalunya un futur més ple, més lliure i més just. Les mentides només ens mantindran en la mentida, i dins d'aquesta anirem morint.

La dificultat principal deu raure en mirar més enllà, darrera de l'il.lusionisme polític, on hi ha la il.lusió democràtica per fer avançar les coses contra el dictat del que és sempre previsible. Del que condueix només a la trista militància en la resignació.

FRANCESC-MARC ALVARO
Periodista, columnista a El Mundo i Avui,
comentarista a Catalunya Ràdio i professor
de periodisme a la Universitat Ramon Llull.
fm.alvaro@bcn.servicom.es