Praxítel·les
Buffon, de vaga ascendència
francesa,
era el mestre polimorf que ens havia
de fer les classes de dibuix,
llatí,
ciències naturals i filosofia.
Els alumnes de primer curs
passàvem
gairebé la meitat del temps a
les seves classes, que ell s'havia
encarregat de barrejar i fer
indistingibles. A les classes de
dibuix si
se'n pot dir així, per
exemple, ens feia dibuixar animals
que
ell mateix havia recollit en pots
pels voltants de la vila: a les
aspres
muntanyes del sud o a la riera que,
mansa, travessava el poble sota una
espessa capa de llot. Li agradava,
sobretot, portar-nos granotes o, a
l'època
que se'n trobaven, capgrossos, i, de
tant en tant, sobretot quan
s'acostava
l'estiu, gripaus i llangardaixos, o
sargantanes, grills, llagostes i, de
tant en tant. algun barb que amagava
el seu color terrós en una
aigua
tèrbola amb vetes blanquinoses
o verd moc. Mentre intentàvem
reproduir aquests animals nerviosos
sobre el paper, ell ens n'explicava
les principals
característiques, com estaven
formats, de què
s'alimentaven, quins parentius tenien
entre ells, si en tenien cap, i el
seu lloc en l'escala evolutiva, una
petita obsessió que li havia
costat molts disgustos amb el
capellà del poble, que el
tractava
d'heretge i una paraula que no
acabàvem d'entendre
volterià.
Les explicacions, però, no les
feia en el llenguatge habitual dels
altres professors, que era una
sublimació pedant de la nostra
llengua,
sinó que aprofitava, des de
bon començament de curs, per
anar-hi
introduint nocions de llatí,
fins que arribava al punt de fer les
classes senceres en llatí. I
sempre trobava, a més, la
manera
de fer un pont de les ciències
naturals a la filosofia, sobretot
amb bateries de bretxa de
sil·logismes, que anava
disparant mentre
nosaltres esgarrapàvem
neguitosos el paper i
intentàvem apuntar,
en un full a part, les altres nocions
boiroses falcades entre un arabesc
i una ganya dubtosa, una duresa
d'èlitres o la blanor
obsessiva d'un
ventre aigualós.
D'aquelles classes, i d'aquell barrig-barreig de gripaus, llatinades i sil·logismes, me n'ha quedat el costum pedantesc de posar títols llatins als meus quadros sí, els &laqno;meus» i l'obsessió de vegades descontrolada per fer-hi sortir una flora i una fauna detallista de manual. I me n'ha quedat, també, i sobretot, el record de la meva primera &laqno;falsificació». Va ser, exactament, durant els primers dies de classe. El professor ens havia dut un gripau terrós i arrugat, amb cara de mala bava i a punt em semblava a mi d'esquitxar-nos el raig de verí amb què deixen cecs segons la tradició popular els qui gosen molestar-los. Recordo que jo seia a primera fila, i que em va posar el gripau ben bé al davant, a cosa d'un pam. Me'l va assenyalar amb un dit grogós de suc de cigarro, em va mirar als ulls i em va dir, en llatí, que el dibuixés. Jo em vaig mossegar la llengua amb les dents, em vaig gratar una orella amb el llapis i em vaig posar a la feina amb ganes i una satisfacció esbiaixada. Vaig oblidar el raig de verí, la cara d'emprenyat del gripau que s'estava quiet com un mort, només amb una inflor periòdica que li convertia el coll en un càncer bestial i vaig intentar, amb tota la fidelitat de què és capaç un nen com el Giotto davant l'ovella mítica amb els seus dits inhàbils, dibuixar-lo. Vaig passar una hora fora del món, descobrint les petites trampes que permeten aconseguir la il·lusió de la realitat en un àmbit bidimensional, sense sentir els comentaris científics o filosòfics del professor, sense fer cas de les ordres que donava a la classe o a algun estudiant en particular, mirant aquelles formes ara dures, ara borroses, crues, amb plaques aspres i sacsons mòbils.
Al final de la classe tenia, sobre el paper brut i rascat, un gripau força decent, amb cara de mala llet, amb el coll a mig inflar, els ulls botits i plaques aspres i sacsons immòbils. El senyor Praxítel·les, content, em va dedicar uns versos d'Horaci, em va donar un clatellot apagat i em va arribar a prometre una corona de llorer per la pròxima classe. Jo, davant d'aquelles alabances inesperades, vaig sortir corrents amb el dibuix a la mà i vaig córrer cap a casa. La mare s'estava asseguda vora la llar fent mitja i escoltant la ràdio; de tant en tant, tirava capçots al foc i estirava els braços i les cames cap a les flamarades recents. Vaig passar una estona mirant-la, sentint el clic-clic de les agulles, observant l'espurneig de la llar. De tant en tant donava un cop d'ull al dibuix del gripau i m'imaginava la sorpresa de la mare, el petó que faria per felicitar-me, la veia esperant neguitosa que arribés el pare per ensenyar-li el dibuix. Al final no vaig poder més i vaig cridar, gairebé xisclar: &laqno;Mira, mama, mira què he fet!», i li vaig mig rebregar el dibuix a les mans. Se'l va mirar una estona llarga, es va posar unes ulleres que duia penjades amb un cordillet, em va mirar a mi, es va tornar a mirar el dibuix i, de sobte, sense com va ni com ve, em va deixar anar un clatellot. &laqno;Tros de mentider!», va dir. &laqno;Ja pots comptar, si ho has dibuixat tu. Com vols que un merdós d'onze anys dibuixi tan bé? A més, mira que n'és, de lleig, aquest gripau. Au, fuig!» I va llançar el dibuix al foc.
Segons els crítics d'art, en aquest cas ens trobem davant d'una falsa atribució, un dels casos més corrents als museus de tot el món. Davant la dificultat d'atribuir una obra a algú que no ens sembla que tingui ni la capacitat ni la traça, s'atribueix a algú amb més capacitat i amb més traça o, més aviat, amb més nom. És la manera més senzilla de mantenir els pintors considerats de segona fila en la seva categoria, d'augmentar la fama d'un pintor ja prou famós i, per afegitó, de fer pujar el &laqno;valor» i el preu del quadro. Així, Rembrandt és considerat l'autor de molts quadros que són totalment d'alumnes seus, o que només tenen unes pinzellades les més deixades anar del mestre, però que per la seva qualitat semblen més dignes de figurar sota el seu nom. És la mateixa llei que funciona amb els bons falsificadors i els bons falsificadors són, per definició, grans desconeguts, perquè no han deixat cap possibilitat al dubte i no han vist mai, així, descoberts els seus fraus, que poden arribar a pintar obres de la mateixa qualitat, o superior, als pintors originals, i així ningú ni l'expert més saberut, o amb més &laqno;nas», com s'agraden de dir gosarà pensar que aquella obra mestra pot haver sortit de la mà d'un simple contemporani que, a més, com passa tan sovint, no té cap nom com a pintor original encara que el tingui, secret, com a autor de dos, tres o quatre segles enrera.
La meva mare, doncs,
va ser el primer &laqno;expert»
que es va deixar enganyar pel meu
talent, però a
l'inrevés.
I també va ser la primera
persona que em va ensenyar una
lliçó
perdurable i negativa: que jo no
podia fer res de bo, i que si
dibuixava
alguna cosa amb cara i ulls no era
meva encara que l'hagués
pintat jo sinó
d'algú altre, un altre
superior que actuava,
potser, a través de les meves
mans, dels meus ulls, de la part
esquerra
del meu cervell, però que no
pas per això deixava de ser
exterior
a mi, superior. Ben mirat, no era cap
idea desenraonada; de sempre, els
pintors, els escriptors, els
científics, han considerat les
seves
millors obres, les seves descobertes
més importants, com una cosa
exterior a ells, producte de la
inspiració o de la seva
germana,
la intuïció, uns poders
superiors que posseïen el
creador
i el transcendien. Tots els creadors
són, doncs, des d'aquest punt
de vista, falsificadors, gent que
gosa posar la pròpia firma a
una
obra que, en realitat, no els
pertany; gent prou humil per
reconèixer
que són només un medi,
un element, un intermediari;
però
prou orgullosa per fer-se seva
l'obra, la idea, i incorporar-la a la
seva
identitat. El falsificador
només exaspera aquesta idea, i
es converteix
en un intermediari al quadrat. Massa
humil fins i tot per gosar pensar que
és algú, que té
una identitat pròpia, que pot
servir de medi o d'intermediari,
massa humil per considerar-se amb
dret
a tenir un tracte directe amb la
inspiració, o per deixar-se
arrossegar
per la intuïció, s'estima
més buscar algú
més
digne d'aquest paper, algú que
hagi tingut, ja, un tracte directe
amb les &laqno;forces», un
posseït, i així fa de
mèdium
del mèdium, i es converteix,
contra totes les opinions que
l'acusen
dels pecats d'orgull i
supèrbia, en la persona
més humil del
món, humil fins al punt de
desaparèixer com a persona per
perdurar, només com a obra,
amagat darrera d'un altre. Saben que
no són dignes de cordar les
sandàlies del creador, i que
un
contacte directe amb els poders
celestials els aniquilaria, i per
això
desapareixen, renuncien a la
personalitat, per encarnar-se en
d'altres.
X. Lloveras, Novel.la
[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]