L'atzar, sens dubte, ha fet que en l'espai de poques setmanes s'hagen publicat dues noves antologies-mostres de poesia catalana del segle XX. Dues antologies que parteixen de dues actituds gairebé oposades: l'una,""L'escriptor de poesia. Poètica i antologia del vint" (Barcelona, Editorial Teide, 1991) de Jordi Balcells i Albert Roig, vol donar una visió global sobre la poesia catalana d'aquest segle i ho vol fer, segons sembla, sense limitacions geogràfiques, temàtiques ni cronològiques -és clar que, d'acord amb el títol, centrada només en el vint-; l'altra, "Camp de mines. Poesia catalana del País Valencià, 1980-1990" (València, Edicions de la Guerra, 1991) de Francesc Calafat, ben al contrari, vol donar una visió parcial, volgudament limitada per la geografia i la cronologia -d'acord amb el títol- de la poesia catalana al País Valencià. Mentre que la primera inclou un estudi introductori sobre les diverses tècniques poètiques, la segona fa un exhaustiu estudi crític de la poesia valenciana publicada en les dues últimes dècades.
Però no és de cap d'aquestes dues antologies de poetes del vint del que voldria parlar (només diré de passada -sense ànim d'ofendre ningú, sinó tan sols d'expressar una opinió- que a l'antologia de Balcells / Roig -que recull en la part de l'antologia mostres de l'obra de setanta-un poetes i en la part de poètica trenta-dos noms més que no figuren en l'antologia stricto sensu, cosa que fa un total, si no m'erro, de cent tres poetes "antologats"- hi ha absències molt destacables -sobretot si tenim en compte l'ampli ventall de noms i "tendències" que hi figuren-, absències que en alguns casos es podrien qualificar d'escandaloses -què se n'ha fet de l'obra de Josep Sebastià Pons o de Joan Valls, per assenyalar només dos noms d'entre els poetes morts, amb una "obra de creació i crítica prou consistent" que marcaren de manera profunda, i marquen encara avui, ni que sia sociològicament, la poesia que es fa, almenys, en dos dels extrems del domini lingüístic català? És evident que tot antòleg -Déu me'n guard de pensar i, sobretot, de dir el contrari- té tot el dret del món a tenir les seues fòbies i les seues fílies particulars -ja se sap: són poetes-, però crec, com diuen al poble i, repeteixo, sense ànim d'ofendre, que hi ha fòbies que mereixen totxadetes. I crec que no serveix de justificació, com fan els antòlegs, dir en el pròleg que en el seu cas no es vol fer "l'antologia dels 'millors' poetes catalans del segle, sinó una mostra poètica el màxim de diversa i plaent" i que la seua és només una tria "relativa i parcial" -ja se sap que tota antologia és relativa i parcial-, sinó del paper que al meu entendre representen, per als poetes jóvens, les antologies poètiques en les acaballes del vint.
Diuen que diu un emèrit professor universitari que l'única característica que tenen en comú els poetes d'aquest final de segle és el desig que mostren perquè el seu nom figure en una antologia -com més selectiva millor- ja que en un temps de presses com el que vivim el lector de poesia no pot esmerçar temps i esforços en llegir l'allau de reculls de nous poetes que cada any inunden les taules-expositors de les llibreries, les revistes de tota mena (incloses les, fins ara, quasi submergides) i les edicions de les obres guanyadores dels diferents certàmens poètics locals, comarcals i regionals que dominen, sembla, el panorama poètic del país. El jove i ansiós poeta de final de segle pensa que només el filtre d'una antologia pot salvar-lo del maremàgnum de l'anonimat que inunda el món de l'edició poètica actual. I crec que no li manca raó a l'emèrit professor, ni al jove poeta, almenys pel que fa a la importància d'ésser present en una antologia. Perquè, entre altres coses, les antologies poètiques deuen d'ésser els únics llibres de poesia que es venen prou bé. Tenen d'eixida un públic assegurat: els poetes antologats (familiars, amics/amigues, coneguts, etc.), els poetes no antologats -dolguts en el millor dels casos-, els futurs antòlegs i poetes, el lector de poesia que no es considerà mai poeta -personatge que sembla que existeix, encara que hi ha qui assegura que es va extingir a la primera meitat del vint-, els professors de literatura de l'ensenyament mitjà -i algun de l'universitari- i el crític de poesia -que també sembla que existeix encara que resulta més difícil de provar-ne l'existència que en el cas del lector-que-no-vol-ésser-poeta.
Però, ai las!, cada vegada que es publica una antologia de poetes vius, com són les dues que m'han servit d'excusa per escriure aquestes línies, els insults, despropòsits i exabruptes que s'ha de sentir -directament o indirectament- l'antòleg són més propis del llenguatge carcelari que no pas d'uns sensibles lletraferits. La veritat és que per a mi l'antòleg -inclosos els tres, torno a repetir, que han estat l'excusa d'aquest escrit- mereixen un, gairebé, respecte reverencial. Sembla que gairebé ningú té en compte que és l'antòleg qui més s'hi juga en donar a conèixer la seua antologia, els seus gustos personals (personals encara que els vesteixca amb moltes notes a peu de pàgina o referències a judicis literaris d'altri). Ell és l'únic que arrisca alguna cosa en publicar una antologia, en jutjar de manera pública l'obra, en molts casos, d'amics i enemics. I això no ho acostumen a valorar els poetes no inclosos en l'antologia jutjada, així com no es vol veure que en realitat una antologia no té -o no hauria de tenir- cap importància per a la bona marxa de la poesia d'una literatura. Ja se sap que si un poeta diu alguna cosa relativament novedosa en el món de la poesia -en el nostre cas, de la poesia catalana- i no ha figurat en vida en cap antologia, tant és. Més tard o més d'hora serà salvat del purgatori de l'oblit pels nous poetes i pels nous antòlegs que inevitablement sorgiran amb els nous temps; i si el poeta antologat no passa d'ésser un epígon escarransit d'un poeta de tercera ja s'ocuparan els nous poetes d'enviar-lo ràpidament a l'infern de l'oblit, almenys fins que una nova lleva poètica el torne a recuperar per al món dels vius. De totes totes l'antòleg serà l'únic que haurà fet l'imbècil, o no, als ulls dels seus coetanis i als de les futures generacions de poetes i lectors-que-no- volen-ésser-poetes.
De debò no crec que els antòlegs mereixquen exabruptes tan ferotges, són només uns éssers audaços que sovint s'equivoquen i retraure les equivocacions comeses pels altres, a més de mostrar una escassa educació cívica -com jo mateix he fet unes quantes ratlles més amunt, si realment són equivocacions-, no farà res més que els antòlegs es repensen a l'hora de fer una nova antologia. Ara mateix no recordo cap autor d'una antologia de poetes catalans vius que haja repetit experiència, i és realment una llàstima. Em pregunto què opinen antòlegs -i sobretot lectors atents- com Josep Maria Castellet o Jaume Pont sobre els darrers poetes apareguts en el petit panorama de la poesia catalana. Potser és que els nous poetes no mereixen un judici ponderat de crítics tan assenyats. Tot podria ser.
Evidentment tot això -no caldria ni dir-ho- són les reflexions d'un patxet que sap, com deia l'emèrit professor, que tot lector persistent de poesia té la seua pròpia antologia feta per tres o quatre poemes -en el millor dels casos- d'uns pocs poetes, poemes que li agrada rellegir i, amb el pas del temps, anar renovant -per cansament, per maduresa o simplement perquè és llei de vida- per quedar-se al final amb una antologia formada per uns pocs poemes que encara li fan sentir que la poesia té una raó d'ésser.
Al capdavall, l'única diferència entre un antòleg i un lector atent de poesia és que aquell ensenya les vergonyes en públic mentre que aquest només es despulla, davant l'amant perversa, en la intimitat de casa.
Octubre-Novembre de 1991
H. Moret, Sobre dues noves antologies poètiques...
