És un lloc comú estès: cada vegada que la culpa de qualsevol mal social no és adjudicable a un sol factor, a una causa directa i inequívoca, situable en el temps, etc., se sortegen molts números perquè en sigui declarada culpable l'escola, entesa sempre des de l'abstracció màxima del que l'escola -o el sistema educatiu, per dir-ho amb més propietat- realment és. Culpable l'escola, culpables els mestres.
Participants a debats televisius, columnistes generalment indocumentats, governants atrapats per problemes que no són capaços de resoldre... és llarga la llista dels que s'hi apunten. I curta, per no dir deserta, la llista dels defensors; ni els mateixos professors s'atreveixen a alçar la veu en defensa pròpia, víctimes d'una mala consciència que no acaba de tenir raó de ser.
Dels problemes de trànsit, de la brutícia dels carrers, de la violència als camps de futbol, del consum d'estupefaents, de l'abstencionisme electoral, de les actituds racistes... Tot ve de l'escola. (És com aquells instal.ladors barroers que arronsen les espatlles i asseguren, davant del déu que faci falta, que la peça els ha vingut -¡amb la marca precisa d'un cop de martell, o dos!- tocada de fàbrica.)
Els escriptors, i al seu davant els editors, evidentment també s'han apuntat repetidament al carro.
Molt modestament: em sembla que ja és hora que algú reconegui que si en els últims anys el conjunt de lectors en català ha passat de ser una "famiglia" a ser un mercat, és fonamentalment gràcies a una generació d'ensenyants. El noranta per cent de l'èxit d'aquest procés els pertany; l'altre deu per cent -vull ser magnànim- se'l poden repartir com vulguin les campanyes institucionals, les presentacions de llibres a discoteques, els dinars amb periodistes, els concursos televisius, les innovacions formals, els quinzes per cent de descompte a les llibreries, les polèmiques entre crítics. Etc. Perquè una cosa és vendre un llibre i l'altra, fer lectors.
El que és intolerable és aquella postura que pretén l'accés a un públic captiu -el de les lectures obligatòries- i que alhora reclama dels mestres que no oblidin que la lectura és plaer, que es basa en la llibertat d'escollir, etc. Tot plegat cansa bastant.I provoca una certa mala llet quan això ho defensen certs editors que algun dia ens hauran d'explicar de quines vendes viuen.
Que s'entengui: el gust per la lectura -l'educació del gust- només sorgeix aparellat a la llibertat d'escollir. I és cert que aquesta no és una opció massa estesa entre els ensenyants. Però aquest ja és un altre tema; i hi ha gent més autoritzada que jo per parlar-ne, com l'Alfred Sargatal (¡un brindis per ell!), que s'apareix als alumnes amb una llarguíssima llista de llibres, descrits amb dues pinzellades, i els deixa triar, i els orienta. Etc.
VÉNEN CANVIS
El curs 1992-93, s'inicia a Catalunya la implantació progressiva d'un nou sistema educatiu que, entre moltes altres coses, haurà d'aportar una major "democratització" de les possibilitats de formar-se, amb una ampliació de les opcions dels estudiants per triar assignatures a partir de certes edats; tot plegat amb l'objectiu d'aconseguir que tinguin més oportunitats per conèixer i fer créixer les seves capacitats. És a dir, perquè no tots els alumnes hagin de valorar-se en funció de la seva adaptació -la seva capacitat de resistència- a un únic patró.
A grans trets, evidentment, perquè l'opcionalitat és limitada, aquesta és la pretensió. Una pretensió noble perquè, entre altres coses, trasllada la prioritat de l'aprenentatge des dels continguts als aprenents.
Una opció -de llibertat d'opció- que sembla avançar en la mateixa direcció que altres fenòmens socials relativament nous al nostre país: en un exemple fàcil, l'aparició de nous canals de televisió. O la proliferació i l'èxit de revistes especialitzades (de bàsquet, de viatges, de novetats científiques). O el creixement del nombre de fidels de religions diferents de la catòlica. Etc. I aquesta direcció sembla ser la de la desaparició, en un cert sentit clàssic, del concepte de "cultura comuna". O, per dir-ho d'una altra forma, també prou coneguda, de la cultura general: de fet, una "cultura per tots" d'un temps en què la cultura era un benefici reservat a uns quants.
Probablement sigui cert que en un sopar qualsevol en què es trobin uns desconeguts el fet que tots els comensals no coneguin els mateixos passatges del "Quixot" (o del "Tirant") per aplicar-los a una anàlisi d'actualitat pot ser una llàstima, però també un descans.
Ja acabo. Aquest estiu passat em barallava amb uns estudiosos exiliats sobre la licitud de reclamar als escriptors un respecte al lector, demanant-li que s'hi adrecés partint del que ara se m'acut que es podria anomenar una "cultura usual" (en el mateix sentit que alguns autors defensen l'opció d'una llengua usual).
Entre els seus retrets hi havia el de fins a quin punt la meva petició negava o no la possibilitat d'una literatura de subversió dels discursos dominants, que pogués treballar sobre discursos alternatius.Fins a quin punt això va en contra de la llibertat de l'escriptor. Etc. I aquí ja m'hi perdo. Personalment, l'únic que pretenia era reclamar el meu dret a sentir-me respectat per l'escriptor; no pas moralment, sinó com a lector: com aquell a qui el llibre s'ha de saber guanyar. O, en tot cas, el meu dret a situar el problema de les ganes de llegir a la ploma o al teclat dels escriptors.
Torno a acabar. M'expliquen que un poeta del país va ser convidat recentment a un programa de ràdio dels anomenats d'audiència. Abans de la seva entrevista hi havia un joc amb nens i el locutor els demanava què els agradaria ser de grans. Un dels nanos va dir que de gran volia ser arqueòleg. El poeta li va preguntar: "¿Tu ja saps què és Troia?". El nano, senzillament, no ho sabia. I el poeta li va dir: "¡I com vols ser arqueòleg, si no saps ni què és Troia!".
Evidentment que hi ha poetes que no van al cine, però el que més m'interessa constatar és que hi ha molts autors que escriuen com aquest poeta parlava, espantant criatures.
Des de dalt d'un púlpit, sacerdots sense església.
I, al darrere d'ells, molts oficinistes respectables, amb la nostra cultura de butxaca, que davant d'una veu d'aquestes, tanquem el llibre o canviem d'emissora.
Novembre de 1991
PROPOSTES DIDÀCTIQUES
¿Fins a quin punt un escriptor que no escriu per un lector aculturat és, per dir-ho en termes ferraterians (Ferrater era un poeta), una veu que no sap a qui parla?
- ¿Quantes vegades -aquesta pregunta no és apta per lectors professionals- us ha caigut un llibre de les mans, perquè no heu volgut que l'autor us seguís maltractant només perquè no sabeu el que ell sap, i us adoneu que no sap que el que ell sap a ningú li fa falta saber-ho?
- Enumereu les semblances i les diferències entre els conceptes de cultura comuna, cultura general, cultura usual i cultura dominant.
Podeu enviar les solucions a:
Esteve Miralles
C/ Mallorca, 90, 1r. 2a.
08029 Barcelona
E. Miralles, Pels voltants de Troia
