A "Apologia" de Sòcrates, un dels seus diàlegs de joventut més bells -i una de les lectures més reconfortants per qualsevol moribund, amb esperit religiós o sense, si és que encara té esma i mà per llegir-, Plató feia que el seu mestre, acusat de sofista, es defensés dient que ell no havia pretès mai ensenyar la saviesa, ans al contrari: s'havia dedicat a esbarriar, amb arguments irrebatibles, la presumpta saviesa dels altres. I, al final, en un capgirell que l'havia de portar, a la tornada del barco de Delos, fins a la copa de verí, havia proposat, com a càstig alternatiu, que el poble d'Atenes el mantingués al Pritaneu. En un altre d'aquests diàlegs primerencs però no verdelosos, "Ió", l'atac esbiaixat anava contra un rapsode homèric, que al capdavall confessava, amb una ungla de recança, que no sabia res sobre els temes que tractava el poeta cec, i havia de reconèixer que només podia exercir el seu ofici perquè el posseïen els déus. Al final del "Protàgores", un estimulant diàleg antipedagògic, el sofista d'Abdera ha d'acceptar que la virtut -sobretot les virtuts polítiques i cíviques- no es poden ensenyar, just quan Sòcrates comença a virar en sentit invers i a considerar que, ben mirat, potser sí que la moderació, la virtut i el coratge són una ciència, i per tant es poden transmetre de l'un a l'altre.
Al "Gòrgies", una mena de judici sumari contra la retòrica, Sòcrates -a través del seu titellaire, Plató, com sempre- ens adverteix que la retòrica és una part de l'adulació, un simulacre de l'art de la política, un coneixement que exigeix "un esperit viu, decidit i naturalment apte per les relacions socials". En unes comparacions molt aclaridores, l'arrenglera amb la culinària i la cosmètica. I diu, parlant com els geòmetres, perquè ens entenguem millor: "La cosmètica és a la gimnàstica com l'art culinari és a la medicina; o, més ben dit, la cosmètica és a la gimnàstica el que la sofística és a la legislació, i l'art culinari és a la medicina el que la retòrica és a la política." Simulacre per una banda, doncs, succedanis, i ciències per l'altra, recipients de la veritat.
No és gens estrany, si hi pensem bé, i fent un salt de més de dos mil.lennis, que hi hagi hagut, ara i aquí, després d'una florida espectacular de gastrònoms, una altra florida, no menys espectacular, de sofistes i retòrics. No és gaire difícil trobar-los: són a les pàgines dels diaris, amagats darrera -o més aviat penjats a- les columnes, a les emissores de ràdio i els canals de televisió, fent tertúlia sobre qualsevol tema, i fins i tot entaforats als caus més impensables de les institucions, dictaminant i legislant sobre temes que coneixen gràcies a una lectura rasa d'algun "Que sais-je?". Un gastrònom disfressat, però, no fa cap mal, o només el pot fer al sofert paladar d'algun lector de bona fe. Sí que en fa, però -o en pot fer-, un polític de cartró, un economista fals o un comentarista de poliuretà. I són sobretot aquests els que més s'han escampat. Com correspon a un bon sofista, la majoria provenen de les espesses fileres literàries: són gent que ha après, de vegades amb no gaire profit, uns certs rudiments d'escriptura, les formes més banals i venals de la seducció escrita o parlada, i que s'han espavilat a aplicar-les a tots els camps, per difícil que fos. Un poeta rovellat i amb grinyols cacofònics, doncs, s'ha convertit en un expert en tota mena de nacionalismes. O un novel.lista feixuc, en un entès -gràcies a un parell de viatges a Praga- en politicologia (sic) de l'Est. I no s'aturen aquí: són, també, sociòlegs, antropòlegs, empresaris, botiguers, crítics d'art, taxidermistes, enòlegs i etnòlegs, pastissers, musicòlegs, enginyers, experts en ciències exactes, ecòlegs. Poden opinar sobre els berebers i sobre Peter Greenaway, sobre Jutlàndia i les hormones, sobre el teatre grec i el problema serbi, sobre els ximpanzés i l'atac de pedra. Posseïts per la vanitat de l'escriptor de ficció, que gosa enfrontar-se amb qualsevol cosa perquè sap que no li exigiran cap prova dels seus coneixements, s'han atrevit a mesurar-se amb la realitat amb la intenció d'amorrar-la a terra. I la gent que els veu per la tele, que els escolta per la ràdio, que els llegeix al diari, espera amb impaciència el resultat d'aquesta lluita ferotge entre la realitat i els trucs del sofista. Mentrestant, els únics que hi perden són els embadalits homes i dones de bona fe que se'ls escolten com si fossin oracles.
Al "Gòrgies", davant el perill d'uns coneixements que ens poden convèncer tant d'una cosa com de la contrària, i que poden bastir un simulacre de saber sense fonaments, Sòcrates deia que l'únic ús lícit que es podia fer de la retòrica era un ús negatiu: fer-la servir exclusivament per autoinculpar-nos, per acusar-nos dels nostres errors i delictes. Si fóssim optimistes esperaríem que els sofistes i retòrics d'ara, després d'adonar-se, com a l'"Ió" i el "Protàgores", que no saben res dels temes que reciten, que són incapaços d'ensenyar res a ningú i que no s'han dedicat, com Sòcrates, a la feina decent d'esbarriar els falsos coneixements en lloc de bastir un edifici mal falcat, pugessin a les seves columnes i, davant la mirada sorpresa dels enganyats, es flagel.lessin fins a la sang en una justa expiació dels seus pecats.
X. Lloveras, La subhasta de les ànimes
