Cada vegada trobo menys suggerent parlar de la salut de la literatura catalana, de la cultura catalana, del país; haver de fer balanç tan sovint acaba per fastiguejar. Al cap i a la fi, com afirma la saviesa popular, cada poble té el govern que es mereix, i qui diu el govern diu els novel.listes, els crítics, els editors, els gestors culturals. I, perquè cadascú té el que es mereix, no hauria d'escandalitzar ningú que els títols més venuts entre les novel.les catalanes publicades els darrers anys siguin els que són i no d'altres (potser objectivament de més qualitat o més importants); en comptes d'escandalitzar-se pot ser divertit mirar de treure'n alguna conclusió. Al capdavall, res no ensenya més sobre la realitat que les dades, per increïbles que puguin resultar, que dóna la mateixa realitat.
Aquest no és un article programàtic, nascut amb voluntat d'indicar què "s'ha" o "no s'ha" d'escriure, quines obres "calen" al país. Tampoc no vol ser una càrrega encoberta contra determinades obres, ni un exercici de prospectiva o un joc d'apostes sobre les novel.les que convindria que s'escrivissin els propers deu anys. Perquè la literatura, com a activitat lliure, anava a dir espontània, dels seus creadors, és afortunadament imprevisible, subjecta a tota mena de capricis i atzars, rebel a anàlisis i entomologies, rebel als dictats, que s'entesta a contradir. La literatura és, per tant, en primer lloc, exercici de la individualitat. Però més enllà d'això, en la mesura que les obres es difonen i són llegides i que la lectura suposa un procés d'apropiació, en la mesura que genera models d'identitat i d'exclusió, arriba a ocupar un espai d'inter-subjectivitat: representa d'alguna manera l'imaginari col.lectiu, l'imaginari de la cultura, de la societat en què es produeix. Aquest article, així, té origen en la reflexió sobre el que llegim i la relació que aquestes lectures estableixen amb la realitat que vivim.
Quan ens referim a l'imaginari, això tan vague, estem parlant d'una entelèquia? Ha cobert mai aquest espai intersubjectiu la literatura? Busquem-ne un exemple que resulti una mica proper: després de la Guerra Civil molt diversos escriptors van convertir l'exili en matèria de la seva obra literària, de manera que posteriorment n'ha resultat tot un corpus d'obres que dóna entitat imaginària a aquesta experiència en principi individual. Així, l'experiència, viscuda per uns pocs, ha esdevingut perdurable en la memòria col.lectiva o històrica i ha adquirit valor simbòlic, dimensió d'experiència col.lectiva.
En començar l'article al.ludia als títols més venuts entre les novetats publicades els darrers anys. Aquest no és un criteri de selecció gaire vàlid des d'una perspectiva literària, però serveix els objectius del present article. I bé, quins són aquests títols? Recordem els èxits de públic, i de vegades també de crítica, de "Camí de sirga", "Pedra de tartera", "Mossèn Tronxo", les obres de Maria Mercè Roca o les caminades de Josep M. Espinàs. Són només alguns exemples -no exhaustius, i triats sense voluntat valorativa- del que es pot considerar, suposo que ningú ho discutirà, literatura popular catalana recent; i, per això mateix, cal suposar que són obres en què una majoria de lectors es reconeix. Aquests textos -bona part dels quals empren models narratius vuitcentistes o tècniques que si bé van ser rupturistes en un origen ja han estat assimilades i són, per tant, també convencionals, això és, tenen poca capacitat de subversió- renoven en conjunt uns imaginaris que representen només parcialment l'univers imaginari que podem sentir com a propi avui per avui. No es tracta de la cèlebre dicotomia -ara ja gairebé superada per la realitat- entre rural i urbà. "Camí de sirga" o "Pedra de tartera" presenten rèquiems d'un món que desapareix, un món que s'ha perdut; però també té alguna cosa de rèquiem una novel.la d'ambientació no rural com "Els colors de l'aigua", centrada precisament en el pas, vist com a progrés, de la societat agrària catalana a la societat industrial tot al llarg d'aquest segle. Malgrat que amaguen diferents posicions davant aquest pas, les tres novel.les tenen en comú, justament, una certa nostàlgia, més o menys subtil -i sempre legítima, és clar-, del món que desapareix, del món que ha desaparegut.
I què té de dolent, això?, es preguntaran. No és dolent, però sí significatiu, que allò que sembla que més plau de llegir als lectors catalans siguin precisament evocacions melangioses d'un món que ja no és. Quines són les conseqüències d'això? Si el que deixa intuir és cert, podria voler dir que l'imaginari col.lectiu dels catalans és fet majoritàriament d'il.lusions perdudes, de temps que s'enfuig, d'una història que marxa contra la pròpia voluntat... Potser ens hem allunyat un tros de la literatura per, vorejant la sociologia, aproximar-nos massa a la política... Però es pot parlar de res que no tingui, finalment, implicacions polítiques?
Hem fet una afirmació perillosa, que és en realitat un parany: diem que les obres esmentades deuen encarnar l'imaginari majoritari perquè són les més llegides, però alhora considerem que presenten només parcialment aquest imaginari. ¿És que hauríem de concloure que la realitat catalana és tan pobra com ho seria si els seus imaginaris fossin exclusivament els que reflecteix la seva literatura més popular? Això és, purament, una bestiesa. Avui en dia són vigents o s'estan generant, a Europa o a Occident i arreu del món, discursos, amb reflex en la literatura, que qualsevol ciutadà català pot sentir com a seus o que poden funcionar com a correlats de realitats pròpies, potser exclusives, d'aquí. En serien les figuracions que genera la tecnificació de la quotidianitat, el mestissatge social i cultural, la cultura de l'aparença i de la virtualitat o el mite de la salut i la moral del cos. Són alguns exemples de realitats que estan constituint l'imaginari contemporani i que es tradueixen en figuracions, entre d'altres, literàries. Ara bé, això no vol dir que "calgui" o "convingui" convertir-les en temes prioritaris de la novel.la catalana perquè aquesta es pugui sentir una mica més "normal". No crec que tingui gaire sentit elevar planys pel que "encara" no tenim, com, posem per cas, allò que en diuen l'enyorada gran novel.la de Barcelona de la postguerra ençà, fins ara escrita -oh, fatalitat- només en castellà.
Perquè ja existeixen figures imaginàries, operatives entre nosaltres, de totes o gairebé totes les realitats que hem esmentat; però sovint les generen discursos que no són literaris, sinó paral.lels al discurs literari que considerem tradicional: telefilms (d'importació), publicitat i a tot estirar la literatura menys considerada, que tenim per un subproducte. En canvi, poques obres literàries, i encara sovint marginals o submergides, o d'expressió castellana, remeten a aquests discursos. Aleshores, ¿és que la literatura catalana, com a institució, renuncia a mantenir-se a l'avantguarda de l'elaboració de figuracions sobre el propi imaginari? ¿És que la novel.la catalana perd aquest espai de l'imaginari, la capacitat de figurar allò que som -no només allò que hem estat o que hauríem pogut ser-, allò que sentim, el que vivim, la capacitat d'interpel.lar-nos activament i des del present sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn? Qui ho sap. El que és segur és que, ara com ara, aquestes figuracions són generades principalment per discursos paral.lels al discurs literari, o per traduccions.
¿Cal, en conseqüència emprendre una tasca sistemàtica d'inventari de realitats no figurades literàriament sobre les quals sigui convenient generar una mitologia pròpia? Si algú és prou foll per endegar amb seny ordenador una tal empresa planificadora, no seré pas jo qui el privi de fer el ridícul... Trobo més productives dues altres conclusions possibles a partir de tot això. Primer, que en comptes de parlar de literatura exclusivament o principalment des de la literatura, i amb la Literatura amb majúscula per referència poc o molt soterrada, seria enriquidor per a la crítica literària del país anar elaborant els seus discursos prescindint de jerarquitzacions entre productes i subproductes, literaris o no literaris, verbals o no verbals, convencionals o marginals, almenys com a mètode per prendre consciència de les limitacions dels propis discursos. I segon, ho serà també deixar de parlar de literatura "catalana" i ser capaços de generar discursos, simplement, sobre les obres i els autors en funció del seu interès, això és, si ens motiven a fer-ho, sigui quin sigui el seu origen, color, sexe, raça, creences, religió, gènere literari o qualitat. Res no pot ser més empobridor que pretendre "salvar" la literatura autòctona creant reserves acotades -tal vegada ben pures, això sí- on cap altra no hi pugui entrar i d'on ella no en pugui sortir, si no és amb un permís especial.
O. Izquierdo, Figuracions de l'imaginari.
