Un amic, que és escriptor, em va explicar la història d'un amic seu, que també és escriptor, i del conte que havia escrit i que va presentar en una d'aquelles sessions en què una colla d'escriptors i d'estudiants que ho volen ser (escriptors, no pas estudiants) discuteixen sobre els contes dels altres participants i sobre la vida i la mort, segons tinc entès, o segons té entès el meu amic escriptor, el qual, per cert, no ha assistit mai a cap d'aquests seminaris.
El conte, a parer del seu autor, era ben treballat (fins i tot, abans d'escriure'l, havia dibuixat un esquema, amb tot de dates claus i de fletxes) i descrivia la vida d'una família al llarg d'uns trenta anys. Una noia és a punt d'assistir al casament de la que havia estat dona del seu germà, en l'actualitat difunt, després de molt de temps de no haver tingut cap contacte amb la que havia estat la seva cunyada. A partir d'aquest fil, la noia pensa en la seva família i en les relacions entre aquesta família (la qual també fa molt que no veu) i la ex-cunyada. Hi ha una germana que es va tornar boja perquè el seu promès la va deixar (havia amagat un tros de xiclet sota la taula del Cafè d'una estació i segueix visitant el Cafè fins que el xiclet ja no hi és), hi ha el germà mort (que tot el dia mastegava xiclet, també), hi ha el pare (un funcionari de correus expedientat) i la mare, que es fa la morta quan la van a visitar parents de lluny amb els quals no hi vol tenir cap tracte.
No passa gaire res, com en tota aquesta mena de contes. És una evocació, simplement, dels records de la infantesa de la protagonista. No gaire original, però, segons el meu amic, prou interessant. Ara ve la història del seminari de creació, que és així com s'anomenava, i dels embolics en què l'amic escriptor del meu amic es va veure immers. "¿Com sabem que el germà de la protagonista", va dir un dels assistents, "es va morir només d'un atac de cor i no pas de la influència negativa que la separació de la seva dona va provocar en el seu esperit?" "No ho sé", va contestar l'amic escriptor. "Jo només sé que el germà es va morir d'un atac de cor, posem per cas, no cal que es digui enlloc, però posem que va ser un atac de cor, i que, després, la seva germana, evocant..."
"Ah, no", va comentar un altre de la tertúlia, "per aquí no hi passo. No pot ser que una mort accidental vingui a destruir aquest món que, en realitat, ja estava destruït, anorreat, quan la noia deixa la família. I a més, per què la protagonista abandona la seva casa quan..." Encara hi va intervenir un altre que s'havia apuntat al curs: "A què es dedicava el xicot de la germana del xiclet? Com es guanyava la vida? I tota la família? Quins ingressos tenien? Quina música escoltaven quan s'estaven a casa?" "No hi he pensat, en tot això que em comentes, però trobo que és molt interessant perquè...", va dir l'escriptor amic del meu amic.
El va interrompre una noia, la primera que s'atrevia a dir la seva: "No et sembla que l'home amb qui es casa la cunyada ha de ser el mateix que va deixar la germana que es va tornar boja? També menja xiclet, t'hi havies fixat?" No, l'amic escriptor no s'hi havia fixat. Casualment, els dos homes que mengen xiclet, en aquesta història, no són el mateix home, sinó dos homes que mengen xiclet perquè en aquesta història resulta que n'hi havia molts que menjaven xiclet. I etcètera. Quan va acabar la sessió l'amic escriptor del meu amic, també escriptor, va anar a pagar la quota (encara no ho havia fet) i va dir adéu a la trobada d'irresponsables que s'atrevien a opinar sobre el que ell considerava una de les seves peces més aconseguides. Va córrer cap a casa seva i va decidir que, des d'aquell precís moment, no tornaria a fer mai més un guió previ i que mai més no dibuixaria esquemes ni fletxes. Es lliuraria a la força del corrent de la seva prosa (és així com en parlaven els crítics) i que fos el que Déu Nostre Senyor volgués. Així m'ho van explicar i ara és així mateix com us ho explico.
J.M. Follaneras, L'amic escriptor del meu amic.
