Aquest article va ser escrit en principi per al suplement "Idees" del diari "Regió 7", que volia reunir -per primera vegada des de feia dos anys- tots tres components de Joan Orja, ara firmant amb els seus propis noms. La proposta em va semblar molt atractiva, no només perquè m'estimo més escriure per a un diari dels anomenats comarcals que no per a diaris que es creuen el "New York Times" (hahahà hahà), sinó també perquè -i això ja ho sabien Jaume Subirana i Oriol Izquierdo, responsables de "1991 Literatura"- feia temps que desitjava escriure sobre què va ser i què significava la pràctica de Joan Orja. Aquella ocasió, i ara aquesta, em semblen una oportunitat excel.lent per a fer-ho.
Però no em malentenguin: no és pas que vulgui fer (només) un exercici d'autobombo. Si avui reflexiono de manera pública sobre i a partir de Joan Orja, és perquè estic convençut que, amb totes les seves limitacions, la pràctica crítica de Joan Orja era certament original, i el fonament teòric de la seva activitat, més avançat del que podia semblar en un primer moment. Després d'una considerable sèrie d'articles, publicats sobretot a "La Vanguardia" i a "Lletra de Canvi", al llibre "Fahrenheit 212" Joan Orja va començar una reflexió sobre l'estat present de la cultura catalana, tot i sabent que era la seva "última paraula"; després cadascun dels seus tres membres ha anant evolucionant a la seva manera. És a partir d'aquesta experiència que avui exposo l'estat actual de la meva pròpia reflexió.
La meva visió actual de Joan Orja és la següent. En primer lloc, Joan Orja entenia la crítica com a discurs fet a partir d'un objecte literari amb el qual entrava en diàleg; en conseqüència, tenia poques pretensions d'objectivitat, i les seves crítiques eren en gran mesura relats. Relats de ficció, si es vol, tan de ficció com ell mateix, un personatge fictici que s'implicava en el seu propi discurs, amb una veu múltiple i canviant, que adoptava constantment nous accents. Cosa inevitable si es té en compte que era un col.lectiu format per tres persones que, sense renunciar a la seva pròpia veu, negociaven per tal de constituir una veu comuna a totes tres, i alhora diferent a la de cadascuna. Aquest èmfasi en la intersubjectivitat i en la comunicació es feia palès a cada article: perquè Joan Orja tenia sempre present el públic a l'hora d'escriure (és per això que intentava que els seus comentaris fossin, sobretot, llegidors), i cada vegada feia una hipòtesi sobre el tipus de lector a qui s'anava a adreçar; així doncs, interpretava de principi a fi, i conscientment. I tot això sense oblidar el vessant sociològic o institucional de la producció literària, que és present en molts dels seus articles. És clar que hi havia coses que ara no m'agraden (per exemple, alguns aspectes del seu model cultural, basat inevitablement en el concepte de normalització; o la seva tendència, en més d'un moment, cap a la metafísica), però en general el meu balanç és molt positiu, i no hi ha dubte que Joan Orja ens ha marcat molt a tots tres en la nostra trajectòria posterior.
Tanmateix, la qüestió real és: ¿Què se'n pot fer, de tot això? En les ratlles que segueixen defensaré, a partir del que he exposat fins ara, les virtuts de dues activitats durant molt temps denigrades, especialment quan tenen a veure amb textos (literaris o no): perdre el temps i parlar per parlar.
PERDRE EL TEMPS
Abans de continuar, però, em crec en el deure d'expressar la meva posició sobre un assumpte important per al meu discurs: per la meva evolució personal, política i ideològica no em puc definir com a nacionalista; però tampoc em defineixo com a no-nacionalista, la qual cosa em permet plantejar la identitat nacional com un problema, és a dir, alguna cosa de què es pot parlar. "A què ve això, ara?", es preguntaran. Bé, simplement estic intentant tornar visible una característica fonamental, però transparent, dels estudis literaris catalans (o si ho prefereixen, de la ideologia literària dominant a Catalunya): la seva profunda dependència de la qüestió nacional. Com sabem, el seu discurs es basa en la construcció, o la continuació, d'una tradició diferent, una part essencial de la "recuperació nacional" de Catalunya. Aquí la paraula important és "diferent"; hi tornaré una mica més tard.
L'objecte de "Fahrenheit 212" era la literatura jove dels anys vuitanta, que no només no s'ensenya a les universitats (pel que jo sé), sinó que a penes se li atorga cap valor. L'atenció que va rebre, en el seu moment, per part dels mitjans de comunicació també s'ha de posar en qüestió: un llibre tan important com "Amorrada al piló" no va merèixer cap ressenya als diaris de Barcelona. ¿No els sembla sospitós? Sens dubte, el rebuig de què és objecte en la pràctica és degut que no es considera aquesta literatura prou digna de continuar la sagrada tradició literària catalana, a no ser com a símptoma de decadència cultural. El principal "enjeu" del discurs literari dominant és "fixar" un cànon literari estable, un cànon de Grans Autors Literaris; el seu sentit comú ens diu coses com ara: "Només ens han d'interessar els clàssics", "Llegir «Cristal»? Quin horror!", o bé "Estudiar obres dolentes és perdre el temps".
El marc teòric del que coneixem com a "Filologia catalana", amb totes les seves ramificacions en l'ensenyament secundari i en els mitjans de comunicació, és metodològicament antiquat i políticament reaccionari: basant-se com es basa en l'humanisme liberal, i mantenint una falsa dicotomia entre teoria i pràctica (o si ho prefereixen, entre teoria i història literària), no qüestiona la naturalesa del seu cànon ni posa en dubte els seus procediments de valoració, no admet altres modalitats de representació que no siguin la "literatura", ni qüestiona el seu marc institucional ni la seva autoritat, no només respecte dels/de les estudiants, sinó també dels textos, dels/de les lectors/es i dels autors que llegeix (aquí, incloure el femení no correspondria a la realitat). Part d'aquests problemes es deuen, al meu entendre, a la dependència de la institució literària catalana respecte del discurs sobre el "fet diferencial", que és el seu puntal invisible; però com diu Barbara Johnson a "A World of Difference", "les diferències «entre» entitats" (en aquest entre nacions) "es basen en la repressió de diferències «dintre» les entitats, aquells aspectes en què una entitat és diferent d'ella mateixa".
"Fahrenheit 212" proposava l'ús de "l'interessant" com a categoria estètica. L'interessant, que relativitza el valor literari sense eliminar-lo, permet que en fem un ús disruptiu. Hem de començar a veure la tradició literària catalana com a diferent d'ella mateixa, més com a "tradicions" que com una tradició monolítica, i des d'una perspectiva no tant històrica com genealògica. Però això només és possible si comencem a "perdre el temps": és a dir, si abandonem la lògica del "bo i dolent" i comencem a pensar en termes d'"interessant", si comencem a integrar altres modalitats de representació dintre el nostre discurs i si intentem establir una relació dialògica i dinàmica entre les diverses tradicions del nostre context.
PARLAR PER PARLAR
Fins ara ens hem ocupat del "què"; però molt més important que aquest és el "com". Només la interacció entre tots dos ens ajudarà a entendre el "per què".
El marc conceptual que ens permet desenvolupar la nostra activitat intel.lectual, és a dir, el marc conceptual que ens ha estat transmès a fi de poder entendre la nostra interacció com a subjectes dintre el nostre context cultural, és fet d'oposicions binàries: per exemple, home vs. dona, blanc vs. negre, pobre vs. ric, homosexual vs. heterosexual; però també bo vs. dolent, fàcil vs. difícil, comprensible vs. incomprensible, llegible vs. il.legible. Un dels dos termes de cada parella sempre és privilegiat: és millor un llibre bo que un llibre dolent; Sagarra és més fàcil que Riba; "Mirall trencat" és més comprensible que "La meva Cristina"; el teatre de Guimerà és més llegible que el teatre de Brossa. Aquesta preferència és arbitrària, construïda mitjançant processos culturals, i s'acostuma a presentar com una dada objectiva.
La reproducció i permanència d'aquest marc conceptual la garanteix la institució agent de la transmissió del discurs sobre literatura, sobretot en l'ensenyament (el que coneixem com a "Filologia catalana"), però també en els mitjans de comunicació. L'estructura d'aquesta institució (i a partir d'ara em concentraré en la institució acadèmica) és clarament vertical; això és especialment cert aplicat al sistema universitari napoleònic, que és el model de les universitats espanyoles. Com bé saben tots/es els/les que han estudiat en alguna de les facultats del nostre país, l'organització dels estudis es fonamenta en la transmissió oral, habitualment unidireccional, de coneixements d'una persona titulada cap a un grup nombrós de candidats/es a la titulació. El problema d'aquesta organització no és simplement que fa difícil l'intercanvi: es tracta sobretot de la seva impenetrabilitat, que fa virtualment i paradoxalment impossible llegir diferències dintre el marc conceptual que li serveix de fonament. Per tant, i malgrat tota la retòrica diguem-ne llibertària, o simplement tirant a esquerrana, que de vegades l'envolta, les relacions de comunicació que tenen lloc dintre aquesta institució, precisament pel seu caràcter vertical, reprodueixen un esquema fàl.lic: un subjecte ple, actiu, que (suposadament) sap, "penetra" amb el seu coneixement un subjecte passiu i buit de saber. (¿A algú li molesta la retòrica político-sexual del meu article? Doncs bé, molt millor.)
"Parlar per parlar" significa desafiar la violència d'aquesta estructura, no perquè sigui violència, sinó perquè és una violència desigual; i "no" significa anul.lar la possibilitat d'ensenyar i aprendre, negar la diferència de coneixement entre professor/a i estudiant ni descartar per sempre més el rigor intel.lectual. No significa aspirar a la utopia d'eliminar les relacions de poder entre professor/a i alumne/a (o entre lector/a i text, autor/a i lector/a, autor/a i text), sinó fer-les visibles, deslegitimar-les, posar-les en una constant dinàmica de rols. "Parlar per parlar" és una estratègia per passar d'una estructura vertical a una altra que tendeixi cap a l'horitzontalitat; implica atrevir-se a deixar-se penetrar pel coneixement de l'altre, atrevir-se a entrar en diàleg amb qui se suposa que sap menys que nosaltres. L'horitzontal, tanmateix, és una estructura que també cal superar: l'objectiu és arribar a definir o imaginar un pla, o millor, una superfície mòbil on es desenvolupa un joc. I si es tracta d'un joc, com suggereix la mateixa expressió "parlar per parlar", cal deixar d'estar subjectes a la disciplinada reproducció d'imatges, ideologies i llenguatges, i passar a la simple producció en espiral de comentaris, entesos com a esdeveniments que s'exhaureixen en la seva interpretació, fets a partir del desig cap al text i el plaer en el text. Literalment: parlar per parlar.
En la pràctica, això pressuposa ensenyar a llegir críticament i considerar l'estudiant (o el/la lector/a) com un subjecte intel.ligent, indiferentment de la seva edat, i capaç d'interrogar el paper de l'autoritat dintre l'aula i en la seva pròpia pràctica. Cal ensenyar l'estudiant a posicionar-se davant d'un text i a "textualitzar" la seva posició (que bé pot ser construïda, com defensa Toril Moi, a partir de les seves reaccions, incloses les més corporals o emocionals). I cal ensenyar a llegir, i per tant a "desplaçar", aquesta posició.
Tanmateix, és difícil ensenyar el que no s'ha après abans o no s'ha començat a aprendre. En conseqüència, no ens queda més remei que reconèixer la inevitabilitat d'un aprenentatge de la ignorància. Aquest no és un imperatiu moral, com fàcilment podria semblar, sinó epistemològic. Com diu Barbara Johnson: "La ignorància, molt més que el coneixement, és el que no es pot donar mai per suposat. Si percebo la meva ignorància com un buit en el meu coneixement, i no com un imperatiu que canvia la naturalesa mateixa del que crec que sé, no estic experimentant de debò la meva ignorància. La sorpresa d'allò altre és el moment en què de sobte una nova forma d'ignorància s'activa com a imperatiu".
Pero que ningú no s'enganyi. Si jo puc mantenir un discurs com aquest, és perquè el context reuneix les condicions que m'ho permeten. "Perdre el temps" i "parlar per parlar" no són més que estratègies, i el millor que es pot fer amb les estratègies és utilitzar-les, però sense creure-se-les.
King's College, Cambridge, desembre de 1991
J-A. Fernández, Perdre el temps, parlar per parlar
