El nostre estimat Fabra ens remet a "ferida" quan busquem la definició de la paraula "trauma". A "traumatisme" precisa que és la condició morbosa d'un individu deguda a una ferida. Després d'observar -amb una certa estupefacció- la bibliografia d'alguns dels antòlegs i dels crítics de les últimes promocions literàries, algunes preguntes resten sense contestar. Es pot parlar de buit quan un neòfit vol aclarir des dels manuals el que ha passat en la literatura de l'àmbit català durant les dues darreres dècades? Caldria que els especialistes fessin un esforç per situar els autors i per reflexionar sobre els seus interessos?
Tòpics, prejudicis, ignorància han marcat els comentaris d'alguns mandarins de la cultura catalana en el seu intent de mantenir un poder literari fictici. A més, han volgut exercir un marcatge per zones davant d'uns escriptors que se'ls han escapat definitivament de les mans. Una literatura desinhibida, sense necessitats patriòtiques, ha estat el model que han imposat els autors apareguts des de mitjans dels vuitanta. Tancats en cercles concèntrics, en associacions gremials, alguns dels representants d'allò que es va definir com l'eclosió no han entès encara que l'única forma possible és la individualitat o que la creativitat no pot ser l'abús indiscriminat de la tradició. Els escriptors de la nova fornada, que sortosament comencen a desconèixer fins i tot el poca-solta de Franco, aconseguiran en un espai fins fa poc tan endogàmic ser lliures, oberts i no tenir complexos ni dèries polítiques, generacionals o sexuals. De tan viure la Dictadura, alguns dels autors que es coneix com "els dels setanta" mai no han acabat d'assumir la democràcia. La síndrome d'Estocolm ha convertit els censurats i la seva mentalitat en censors inconscients de la realitat quotidiana. El terme de "generació dels setanta", que podríem anomenar també com "generació del trauma", no s'ha acabat d'imposar ni entre els que volia englobar. Els Monzó, Palol i altres han evitat aquest microhàbitat i encara riuen quan algun jove entrevistador els pregunta per aquesta catalogació que ningú sap encara sota quins criteris s'ha format. Per no ser, no és ni una entelèquia, ja que actualment ha esdevingut un insult i també una mena de mur que intenta barrar el pas i aïllar puerilment l'aparició de nous creadors que poden tenir divuit, trenta, cinquanta o vuitanta-quatre anys. Escriptors de diferents edats com Ramon Solsona, Antoni Puigverd, Lluís M. Todó, Josep Palàcios, Josep M. Fonalleras, Sergi Pàmies o Josep Pujol no pertanyen a cap de les generacions dissenyades per l'escleròtica crítica del país. Tots han publicat en les petites editorials independents de Barcelona i València. L'únic factor que els defensa davant dels lectors és la qualitat individual i la seva originalitat en cada obra.
El violent contrast entre llum i ombra que havia caracteritzat la literatura de la transició va donar estranys subproductes que mimetitzaven exageradament el mestratge dels clàssics. Els Brossa, Foix, Vinyoli, Ferrater, Martí i Pol o Espriu eren copiats descaradament. Aquesta tendència al clar-obscur, que podríem definir com el tenebrisme, va donar una literatura que ha convertit en una grotesca caricatura els jocs de paraules, les reiteracions infinites que han estat el devessall dels anys setanta: la fotocopiadora golafre. Aquest panorama ens ofereix un conjunt de malalties de difícil diagnòstic. Podríem parlar del complex ventríloc per la facilitat de trobar les veus d'uns senyors en les boques d'uns altres. També es podria advertir el desdoblament de personalitat en casos extrems o allò que la jurisprudència espanyola especifica com "allanamiento de morada". La situació de comparses ha convertit el gruix d'una generació en una legió de camàlics que se senten contínuament al.ludits, que pateixen mania persecutòria i que ni caguen per por de perdre alguna cosa del seu interior. La traducció de totes aquestes patologies ha donat una fullaraca immensa dins de la qual un té la sensació que tots aquells noms formen un grup d'heterònims produïts per un escriptor mediocre. L'exuberància d'aquesta antologia del disbarat ha provocat que la brossa ja no deixi veure un bosc castigat, a més, per la devastació perpètua dels incendis editorials. Entre les cendres, alguns éssers enquistats reaccionen oferint-nos un repertori d'anècdotes que accedeix any rere any a tots els guardons i premis de la crítica del Principat, de Madrid i de la nostra sucursal vaticana del cel. Duros a quatre pessetes, miratges al ral.li París-Ciutat del Cap o pura esquizofrènia?
En plena era dels anticossos, amb mil exèrcits devastant el planeta, a molts encara ens costa creure que a algú el puguin preocupar les generacions literàries.
D. Castillo, El trauma
