NÚM. 1 @ FEBRER 1992


Jaume Subirana

Fanals d'una nova dècada


L'any 1862, Charles Baudelaire va adreçar els "Petits poemes en prosa" al seu amic Arsène Houssaye amb una carta-pròleg en què expressa la seva ambició que aquella forma relativament original sigui prou flexible "per adaptar-se als impulsos lírics de l'ànima, a les sinuositats de la fantasia o als sobresalts de la consciència". Aquests eren, doncs, els paisatges temàtics que els renovadors del moment creien que tenien l'obligació de retratar. Avui, cent trenta anys després, aquests mateixos paisatges tornen a ser-nos útils per parlar de la literatura en català que alguns esperem. I ho diem perquè al voltant de cadascun dels àmbits que Baudelaire enuncia podem ubicar diferents projectes literaris ja en marxa o esperances de projecte que els noms esmentats sabran perdonar-nos la indiscreció d'enunciar.

ELS IMPULSOS LÍRICS DE L'ÀNIMA

Enllà del topificat debat sobre la seva adequació a les circumstàncies, al llarg dels pròxims anys la poesia en català continuarà donant respostes tan originals però alhora tan aparentment poc modernes als "impulsos lírics de l'ànima" com ho han estat als darrers temps la maduresa de Narcís Comadira o l'obra d'un Francesc Prat, malauradament silenciós d'ençà de "Larari" (1986).

De l'aposta sobre segur amb el pròxim llibre de Francesc Parcerisas a la incògnita que representen, a l'altra banda del concepte de gènere, Jordi Ribas o Enric Cassassas, sumant-hi els inevitables homenatges (diversos com els punts cardinals però complementaris) a Brossa, Garcés, Martí i Pol i Palau i Fabre, continuarem tenint el ventall del gènere obert a les mans. Ànima i lirisme, però, han d'acabar un dia o altre vessant sense cursileria als camps veïns de l'assaig i la narrativa, i potser aquest vessament començarà amb les anunciades estrenes en narrativa de Maria Mercè Marçal, Carles Torner o Xavier Lloveras, aquest darrer primer becari de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a la redacció d'una novel.la que els membres del jurat van escollir per davant d'un grapat d'altres propostes diu que altament suggerents.

ELS SOBRESALTS DE LA CONSCIÈNCIA

Però Carles Torner, amb les carpetes plenes de notes de cinc anys de viatges en les més diverses circumstàncies, probablement s'inclinarà més cap al que Baudelaire anomena "els sobresalts de la consciència", una de les selves verges que ben segur que algun dia hom haurà de començar a colonitzar. És cert que Sergi Pàmies, amb la seva ataràxia moral (sobretot a "La primera pedra", crònica d'un impassible), o Josep Maria Fonalleras, amb la seva treballada fascinació per l'ineluctable, han proporcionat ja algunes dades per als primers mapes de circumval.lació del territori, però el retrat minuciós de la consciència d'un contemporani o una contemporània, de les joves vacil.lacions morals, dels sobresalts en l'assumpció del fals buit com a taula de salvació promet molt més que les poques pàgines de veritat que fins ara n'hem llegit. Potser aquí tindrà alguna cosa a dir també el manacorí Jaume Capó, que va escriure amb "Trànsit" (1987) una de les peces estilísticament més interessants de l'esclat dels nous narradors (l'ús de la llengua hi era tan desimbolt com el dels referents urbans) i que ha obtingut per a la redacció de la seva pròxima obra un dels ajuts de creació que anualment atorga la Institució de les Lletres Catalanes.

Hi ha, és clar, qui es queixa d'aquesta política d'ajuts, sense aturar-se gaire a pensar que els perills que hom els adjudica (projectes brillants que no es corresponen amb els resultats, textos enllestits de qualsevol manera i massa marcats pels terminis) no són atribuïbles al sistema sinó a possibles deformacions en el seu ús. Però si les institucions culturals i polítiques continuen intentant promoure la literatura escrita en català i si hom ha de tirar endavant la improvisació d'una lleva de redactors, guionistes de cinema, ràdio i televisió, publicistes diversos i dramaturgs de consum, cal preveure l'arrelament i el desenvolupament d'una literatura d'encàrrec que no té per què ser inferior a bona part de la "inspirada" els diumenges a la tarda. Aquesta literatura suggerida, doncs, tendirà a créixer, i bona part de propostes interessants en procediran. A més, d'acord amb el que ja passa als darrers anys, continuarà disminuint la qualitat mitjana dels llibres de narrativa (la poesia és un cas a part) guanyadors de premis a obra inèdita, perquè els autors de nom i/o més interessants ja tenen editor o bé ja els han guanyat, i una literatura com la catalana tampoc no produeix amb regularitat tantes obres destacables. D'altra banda, aquells guardons que premien obra ja publicada hauran de tendir a la selecció natural i a propostes més imaginatives i més implicades. Això vol dir que, cada cop més, les obres interessants i diferents seran als butlletins de novetats "normals" de la mitja dotzena de marques editorials que cal seguir de petja i que la conjunció i la sintonia entre editor (que tria) i crítica (que valora i ordena) guanyaran enters de cara a l'orientació del públic.

LES SINUOSITATS DE LA FANTASIA

Finalment, hi ha obert també a la narrativa que vindrà l'àmbit de l'exploració de mons imaginatius personals, com ha demostrat a bastament Miquel de Palol amb un "El Jardí dels Set Crepuscles" que a priori més d'un hauria qualificat de projecte desvariat. En aquest sentit cal esperar el debut narratiu del crític Julià Guillamon o imaginar què donarien de si obres de creació en prosa de Sergi Belbel, David Castillo o Enric Sòria. També gent com Màrius Serra pot donar-nos una sorpresa agradable, potser baixant a fons i amb plena consciència la sima de l'associació arbitrària de paraules, conceptes i arguments que el seu admirat James Joyce regirà a "Finnegans Wake". Un altre nom a retenir quant a les baudelerianes "sinuositats de la fantasia" és el de Carles Mengual, autor d'un notable primer recull de contes ("Coca-Cola i Julieta", 1988) que tenia la virtut de convocar mons molt diversos i fer del salt en el temps i entre recursos estilístics un punt a favor, un mecanisme de precisió que esclatava molt a la vora del moment oportú.

Ara fa només uns mesos, Francesc Calafat ha titulat precisament "Camp de mines" una antologia de la poesia catalana recent del País Valencià. La imatge és prou suggerent per prendre-la prestada: heus aquí tot de mines literàries plantades fa poc que poden esclatar en qualsevol moment amb una força expressiva, imaginativa i formal equivalent al punt d'encontre que cadascun i cadascuna dels autors i autores sigui capaç de forçar entre l'eix de la potencialitat i l'eix de l'assoliment puntual. Mines enterrades o fanals encesos encara amb mitja claredat. Ara cal veure si no s'apaguen i quina mena de llum faran contra la foscor real de la nit. Un servidor ho espera amb ganes.

J. Subirana, Fanals d'una nova dècada.


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]