Acabem de llegir una entrevista feta per en Gabriel Planella a l'Albert Rossich ("Avui", 13-7-91). Sempre ens aturem davant les paraules de Rossich: la reivindicació del barroc autòcton i els tocs d'atenció sobre la situació de precarietat de la comunitat lingüística catalana. A més, darrerament, aquest estudiós ha apuntat una sèrie de correspondències, estètiques i ideològiques, entre el segle disset i la dècada de la descoberta de la sida: "potser l'home d'avui s'assembla més al del segle XVIII que no pas al de qualsevol altra època". Catalans del 1981. Per a Rossich aquest cadàver que coneixem per "postmodernitat" no ha representat el retorn del romanticisme, com creuen i manifesten amb els seus més recents poemes, ans al contrari: "En el moment en què, sobretot pels mitjans de comunicació, però també per aquest gust renovat pels diners, per la fama i per l'èxit, l'art torna a ser un acte dirigit a capes més àmplies de la societat i el públic torna a ser primordial per valorar allò que és bo del que no ho és, l'artista necessita l'èxit social, la tradició romàntica trontolla i es recula cap a un art de caràcter més massiu: el Barroc". Pensem que Rossich no està sol, també un rotgle d'escriptors, bàsicament de poesia, que giren a l'entorn de Quaderns Crema i les tarimes universitàries creuen, com ell, que "l'art actual reacciona contra l'elitisme a què l'haurien portat, gosaria dir a què l'haurien aculat, les avantguardes".
Ara fa dos anys Jordi Cornudella, des del "Diari de Barcelona" (9-7-89), s'expressava d'una manera semblant, quan defensava "la gran tradició dels versos light". Cornudella hi dia, potser massa il.lusòriament, que escriure amb lleugeresa "és una manera perfectament lícita, d'altra banda, de provar de canviar el públic de col.legues poetes per un altre més ampli o, almenys, diferent".
¿Podem suposar que són aquests versos lleugers una de les branques del barroc (l'altra seria la representada per Pere Gimferrer) que Rossich ens proposa? Les recents imitacions de la poesia de Vicenç Garcia ("Lliri entre cards" de Gerard Vergés, "Al cul de sac trobarem les porqueres" d'Hèctor Moret) serien un bon exemple de poesies light d'adscripció barroca, i mediterrània, tal i com demostra la recurrència en aquests autors a poetes com Catul i Marcial. [Aquests autors i, sobretot Jordi Cornudella, representarien la continuació, una revisió, de la nova mediterraneïtat i les tendències de la nostra dècada anterior exposades per J.M. Sala-Valldaura a "Una nova mediterraneïtat en la literatura catalana", dins "L'agulla en el fil" (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1987).] En un poema seu, Moret insereix uns versos del veronès i Oliva enceta "Calaix de sastre" amb un epigrama del tarragoní. Però és una recurrència que ja trobem admirablement reflexada en els grans autors del realisme històric, o moral: Gabriel Ferrater i Vicent Andrés Estellés. D'altra banda, Gerard Vergés ja ha expressat el seu deute envers Pere Quart ("Itinerari de «L'ombra rogenca de la lloba»", a "Lletra de Canvi", núm. 33, 1991) i els precedents immediats d'Hèctor Moret i Jordi Cornudella són Joan Ferraté i Salvador Oliva -tots dos, els versificadors més punyeterament carnerians de l'actualitat, molt més que en Narcís Comadira, que ho va ser, i molt, en els seus anys, ja colgats, d'aprenent de poeta. O és que l'autor d'"Auques i ventalls", que publicava versos a la premsa diària, no va conèixer l'èxit i l'honor de ser batejat com el Príncep dels Poetes?
Però els temps canvien, si algú tant estima l'èxit i l'acceptació de les masses, més li valdrà que dese les seues sàtires de verset apariat o els seus sonets vallfogonescos. I si té taules, encara. Tot i que entre els poetes del dia, que solen ser o timidíssims o uns rapsodes sapastres i afectats, pesadíssims, és prou difícil de trobar-ne algun amb taules i un mínim i rigorós encís. Enric Casassas, avesat com està a tocar, simpàtic, el triangle amb la troupe del seu amic Pascal Comelade, podria ser-ne l'excepció. Casassas, amb copalta atrotinat i roba negra dels setanta, llig les seues poesies "enmig de concerts de rock, si convé acompanyat de guitarres elèctriques i amplificadors perquè el que vull és arribar a la gent que va a aquests llocs, no als cercles literaris", com ell mateix diu en una conversa amb Gemma Casadevall ("Diari de Barcelona", 26-7-91).
Com subratlla Julià Guillamon a "La gran via de les altures" (pròleg a "La cosa aquella", Barcelona: Empúries, 1991), Enric Casassas "atribueix la invenció de l'autèntic i primer barroc literari català de gran volada que es caracteritza per la seva senzillesa per ser 'pobre, de poble'" a Carles Fages de Climent i la seua "Balada del sabater d'Ordis", del 1954. Les llargues tirallongues de rims apariats, "Sense trofeu" i "Text llest", de Casassas són, sens dubte, una engrescadora i divertida continuació del "barroc literari" de Fages de Climent, un autor entranyable, habitual a moltes llibreries de vell que els noranta han transformat en croissanteries o en taulells turístics. Es tracta, ben cert, d'unes peces curioses, amenes, enjogassades...
SALVE, LIZANO
Beneita sigui la mare del Tano,
la moridora pell de Barrabàs,
la mà plena de fe de Sant Tomàs,
i l'obra immensa d'en Jesús Lizano.
La serralada avança xino-xano
i el bosquetà barbut que arriba al mas
porta enciam i préssecs al cabàs
i mira el sol i diu: "Arri tatano!"
Beethoven adormit sobre el piano
l'estel caçant no, Galileu, fugaç,
obres camí, sembla que saps on vas
tot fent la volta al temps, oh nou Elcano...
Senyals de llum d'incendi de vaixells
diuen que sí -a tots els desnivells.
Senzill, urbà, amb el tombant de dècada, Casassas -ell que sota una imatge pública original practica la paròdia i estrafà d'una manera brillant la cançó popular planetària- ha colgat la temptació d'experimentar en poesia, cosa que, com Rossich, considera elitista i inadequada al clima del temps, i, com Bob Dylan -pobret: ell que ha rebregat impunement, durant anys, el nom de Thomas-, se'ns fa, vulguem o no, entranyable. És aquesta acció contínua, la "presència humana" d'en Casassas, que ha fet que ens aturem amb fumosa complaença i respecte davant els seus versos.
No sols els poetes "romàntics", ans tota la munió de romàntics moderns que s'han declarat i es declaren "antiromàntics" -els de la "poesia de l'experiència" i els de la "poesia útil", "utilitària" al capdavant-, també han buscat i busquen un art de caràcter més massiu, i l'èxit, i és per això que n'hi ha, i n'hi haurà sempre, a balquena. Al nostre entendre, i atenent-nos a les paraules d'Albert Rossich, el més alt exemple de poesia barroca catalana és el disc "Vocetracks" de Carles Santos, editat a Nova York el 1981, una poesia que és per ser dita i representada, irrepetible, inoblidable, oral. O les "Elegies de Bierville" dites per l'autor, així com les recitacions de J.V. Foix que encisen, porten llum d'alba i gust d'aigua forta a cada text. "La poesia és per ser realitzada en la veu; senzillament, com el cant, la poesia no es perfà fins que una veu la diu. Fins en les nostres lectures íntimes, interiorment la veu «diu» aquella poesia. Els intents d'una poesia purament gràfica han estat això, intents, que han fallit, han servit només per demostrar que no podia ser. La poesia no és gràfica, la poesia és per la veu humana", és un fragment de la presentació d'una lectura pública de les "Elegies de Bierville", feta per l'autor. Amoïna que la poesia d'Edigsa sigue ara un glop agre, solatge i ressons perduts.
No voldríem pas haver de tornar només al barroc circumstancial de les auques i les nadales, ni als focs d'artifici d'alguns dels romanços que va signar J.V. Foix, ni tampoc a la "poesia concreta" i els missatges brossians. Pel que fa al barroc fondo de "Les irreals omegues", a aquell "extrem de dura puresa" que Carles Riba descobria en els versos de Foix, en fi, quines carretades de recança a la fossa del temps i els treballs passats -inútils?
En el trajecte que va del barroc pur de Rosselló-Pòrcel al barroc retòric de l'alacantí Lluís Alpera (un autor que prové del realisme) i a la "teoria de les ics", al barroc "messiànic" i "excèntric" de Patrick Gifreu (per mostrar un cas ben diferent, provinent de la segona avantguarda catalana), la paraula barroc s'ha tornat una expressió gastada, desdibuixada, i potser, tan sols, perquè torna a estar de moda. [Patrick Gifreu, "Si fos ara", dins "Literatures submergides" (Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1991): "L'estil que altera els plans de l'escrit, teixeix el temps amb imatges manllevades de la natura i constel.lacions pouades en el si intern -l'estil, doncs, és antinòmia. Hi coexisteixen dos elements contradictoris, la tradició i l'expressió. La tradició amb els seus codis, retòrica i tècniques de distanciació de l'objecte; i l'expressió com a pluja d'imatges, excés metafòric, transgressions de les fronteres de la realitat. Des del Jardí, assumir la pre-industrialització que encara hi segueix vigent, endollant-nos a la no creença en la il.lusió d'un progrés sense límits. L'infortuni, la decadència, el desprestigi, es tornen llavors reialme messiànic i donen la fretura de collir imatges utòpiques. El barroc que és ací l'última fita -la que va escriure la derrota i l'oblit amb lletres de sang, retaules d'or i autoodi bufonesc- no és un moviment sinó una aspiració excèntrica, una aspiració a l'experiència i la memòria."] Més ens valdria desar-la, definitivament, a les calaixeres i tonsures del disset. O fer talment l'illenc Enrique Juncosa, que se situa al cor mateix del Segle d'Or castellà, poetitza "en octavas reales" i fot mà a la mitologia greco-llatina, sense manies ni complexos de cap mena. Es tracta de tot un espectacle verbal adient amb la seua presentació pública, l'obra de Miquel Barceló. És evident que el preu d'aquest llibre d'artista (de la paraula i de la pintura) també s'avé a la perfecció amb l'or del disset, l'èxit. Sabem que en Barceló, felanitxenc, té encara un altre deute envers un seu conveí: en Miquel Bauçà, poeta plàstic que ens transporta a l'inici pur del llenguatge, allà on la paraula fa l'efecte de ser, sempre, nova. Ja sigue realista o simbolista, avantguardista o barroca.
Quina és, o no és, la poesia barroca del segle? I, quin és, o podria ser, el seu públic lector? Qui és, o qui deixa de ser, romàntic? Enigma.
Són, doncs, romàntics? O, potser, místics? ¿O totes dues coses alhora? Qui sap. Potser és més justificat de creure que es lliuren, sense ésser mentalment ni l'una cosa ni l'altra, a una experiència romàntica o intel.lectual, o alternativament a totes dues, amb perfecta lucidesa.
J.V. Foix, "Algunes consideracions sobre l'art i la literatura actuals",
conferència donada al Cercle Artístic de Sant Lluc, 2-4-1965
A. Roig, Semença barroca/brossa barroca
