La lluna acaba de sortir, menjada per un cantó, malaltissa. Ningú l'ha pogut veure, ni el que badava mirant l'horitzó, la boira l'ha engolit de seguida. És una boirina lletosa que omple el port de fantasmes, que mulla, que fa venir esgarrifances i por. Pel mig hi floten esquitxos de color groc, pinzellades que no s'entenen i que fan venir més por.
És groga la llum dels fanals i el raig que s'esvaeix, és groc el mascaró del vaixell ancorat i el bidó ple de bonys que és a punt de ser carregat. El mur és groc, encara que ja no ho sembli. I una llum intermitent flotant al mig de l'aigua, com també les fulles dels plàtans que han caigut i que omplen els racons del moll. Les lletres que es gronxen són grogues, com la mà que ara es puja el coll perquè té fred.
La sirena d'un vaixell i el xiscle d'una gavina es confonen. També el clec-clec desacompassat d'uns talons que s'acosten. És algú amb pressa, o potser és simplement neguit. Qui camina du un abric de pell sintètica que li arriba fins a mitja cama, a sota, unes mitges amb un forat just damunt el genoll esquerre. Però els punts no s'escorren perquè la mitja és reixada i perquè la dona que la porta ha passat un tros de sabó per les vores del forat.
Quan ha passat per davant dels estibadors, els homes han aturat la feina i li han dit obscenitats. Ella, però, ha continuat avançant fent veure que no ho sentia. S'ha tirat la cabellera enrera i algú li ha dit una cosa que li ha agradat. Però no s'ha girat, encara que se'n moria de ganes.
Les taques de la pell de tigre s'esborren, el soroll dels talons és un eco enmig de la boira. Als ulls dels estibadors només hi queden les ondes dels cabells tenyits de ros i un reguerol de perfum barat, suspès en les ínfimes gotes de la boira.
Silenci de tres segons.
La dona s'ha aturat per alguna cosa que els estibadors no veuen, però tenen tan clar el ritme dels talons que molts d'ells ni ho han notat. En aquest espai de temps, mentre miraven l'estela que havia deixat ella, se'ls ha creuat una rata, fosca, sense rumb. Immediatament s'han tornat a sentir els talons i la rata s'ha amagat sota un munt de fulles arraconades al costat d'uns bidons. Els homes s'han posat a la feina. En aquell moment la rata ha fet un xiscle mig apagat per les fulles. però ningú li ha fet cas.
La dona travessa el carrer, els homes l'obliden. Tots, menys un que té la imatge de les ondes rosses flotant entre un mar de bombolles blanques.
Les primeres cases de la ciutat no es veuen, de dia, els nens juguen a fer punteria als fanals. S'enfonsa en un carrer estret sense sortida i encara sent l'enrenou del port -els estibadors carreguen un tràiler de bidons. El so dels talons s'apaga, terra humida i un arsenal de còdols que els nens pispen de la riera i en fan metralla per esbombar fanals i els bidons del port. Se sent olor de peix fregit, d'oli cremat, i el soroll casolà d'algú que bat un ou. Les parets de les cases són fosques, no es veu cap porta, només finestres, algunes amb una llum esgrogueïda, entelada per la boira. La dona s'atura sota l'únic fanal que encara s'aguanta. Just al davant, arran dels ulls, hi ha un dibuix d'un sexe obert, al costat, com si fos el sexe el que parlés, hi diu en lletres grosses: ENTRA'M. Però no ho veu perquè de seguida ha aixecat el cap, el plor de les criatures l'enerva. Tot és molt ràpid: una veu femenina i el cop d'uns porticons que es tanquen. El plor s'amorteix, però ella no es mou, queda fixada amb el mínim vaivé d'uns llençols que pengen. S'apuja una mica més el coll de l'abric i hi deixa les mans aferrades. Pensa: és tard, hauria de pujar, també pensa en una de les veus dels homes del port. Respira fondo i torna a sentir aquella olor d'oli cremat. Baixa el cap, es mira les sabates per mirar alguna cosa, però no pot deixar de pensar que ha de pujar. La llum del fanal li dibuixa un cercle a terra, una de les sabates té una taca fosca, però no se n'adona. Una mica de vent fa moure la boira, desbarata les gotes, les capgira i les empeny cap al fons del carrer. La dona també hi va.
Arriba davant d'una porta de ferro, truca a l'últim timbre i espera. Ningú diu res, se sent el soroll típic que li indica que només cal empènyer. Entra a dins, obre un interruptor i queda una mica enlluernada, no per la intensitat del focus, sinó perquè la llum del fanal era molt baixa. Puja tres esglaons, continua fins a una altra porta, que és ajustada, l'obre i enfila unes altres escales que pugen en una espiral molt estreta. L'escala també fa pudor, no d'oli cremat, ni de peix fregit, és una barreja d'humitat, de parets florides i d'alguna cosa molt vella, pudor que s'assembla a la mort. Puja quatre pisos, gairebé sense fer soroll, clava la punta a l'esglaó i deixa el taló enlaire. A mesura que s'enfila sent una música que li recorda els dies que ella anava a ballar. Arriba al replà amb les dues portes, la que ella va és oberta, la del davant és d'on ve la cançó. Se sent soroll de copes i rialles, un cop sec a la paret i un crit. Un silenci molt curt. Més rialles. La dona respira fondo, es tira els cabells enrera i entra a la seva porta.
A dintre es creua amb una altra dona que li fa un mig somriure mentre li toca una galta, sense aturar-se, només de passada. Ara tot torna a ser fosc, com quan hi havia boira, però aquesta boira és de color roig, una mica desmaiat, i fa olor perquè és de fum de tabac i de fum de llenya que crema. L'estufa és al començament del corredor, amb un tub d'uralita enganxat al sostre amb un filferro, que arriba fins a una finestra. La dona demana la clau a una noia molt jove que seu darrera el taulell. És una noia malaltissa, de pell molt blanca, sense carn, com si els cucs ja haguessin començat el banquet de la mort. Té els ulls enfonsats i fa ulleres, els pòmuls sortits, els dits de les mans cadavèrics. Llegeix una revista que amaga cada vegada que entra algú. La noia també li fa un mig somriure i li diu que vagi bé. La dona li agafa la clau i s'encamina cap al corredor com si empaités la serp platejada del sostre. Tampoc se senten els talons, al terra hi ha una moqueta roja, amb un voraviu de flors grogues i blaves. Els talons s'enfonsen i perd l'equilibri, es recolza a la paret, de lluny li ve el soroll d'una aixeta i de més lluny encara la sirena d'un vaixell. Pensa en l'home del port, no l'ha vist, tots eren iguals, però li ha dit una cosa que el feia diferent. Es desbotona l'abric perquè, de sobte, ha notat que s'ofegava. I continua caminant. Passa per davant d'unes quantes portes, totes amb un número pintat de vermell. Sent remor de veus i alguna rialla -al número sis un home esbufega. Arriba a la seva, torna a respirar fondo i fica la clau al pany. En aquell moment s'ha obert la porta del costat, un home amb barba de tres dies se l'ha mirat de dalt a baix, ella ha entrat de pressa per no veure'l.
L'habitació és a les fosques, però se sap l'espai de memòria. Es treu l'abric i el llença damunt del llit, després se n'adona que no ho havia d'haver fet i el torna a agafar. L'olora, enfonsa la cara entre els pèls sintètics de la pell de tigre, queda una estona amb tot l'aire a dins dels pulmons, quan no pot més el deixa anar i té la sensació d'haver buidat alguna cosa. Passa la galta pel coll de l'abric i el penja en un ganxo de darrera la porta. Seu damunt del llit, es treu les sabates, mou els dits del peu i es frega les plantes, puja per la cama fins que topa amb el forat de la mitja, just damunt del genoll esquerre. Es llepa el dit i ressegueix el contorn del forat, és un gest innecessari, fet d'esma. S'aixeca. Els cabells es revolten i és ella que se'ls embulla. Es desfà la cremallera del vestit. És un vestit cenyit al cos, escotat fins a la regatera dels pits, sense mànigues, de color verd oliva, amb pics grocs. És d'una tela molt fina, però encara que sigui l'hivern li agrada posar-se'l, l'abric l'escalfa prou. L'abric de pell sintètica és un regal d'algú que se la va estimar tres dies i dues nits, amb les sortides del sol i les seves postes.
Deixa la cremallera a mig baixar i va cap a la finestra. Enretira la cortina de vellut, sent olor de vell, però prefereix fer veure que no ho ha sentit. Entre dues cases veu un tros de port, just el reflex groc d'un fanal travessant la boira, una amarra que penja del no-res i s'enfonsa a l'aigua. Obre la finestra, respira olor de nit, que és una barreja de coses que se sap de memòria. Sent una altra sirena i tanca.
Truquen a la porta -són dos cops gairebé imperceptibles-, gira el cap encara amb la cortina a la mà. Si no fos que està acostumada a tots els sons de la nit, no hauria sentit res. Però, ara, sap del cert que darrera la porta hi ha algú que l'espera. Deixa la cortina, s'arregla els cabells, es fa la cremallera del vestit i es posa les sabates de qualsevol manera mentre camina cap a la porta. Diu ja vinc i encara té temps d'agafar un pintallavis de damunt el tocador i resseguir-se la boca. Hauria d'haver encès l'interruptor, però no hi pensa. Obre la porta amb la mà esquerra enfonsada en les ondes dels cabells. L'escalfor del corredor i l'olor de llenya la maregen, només un instant, el just per veure-li la cara i oblidar-se del que passa darrera d'ell.
És un home més aviat petit, prim, amb els cabells acabats de tallar, una mica en punta, amb el clatell molt ben resseguit. Les faccions suaus, gairebé de dona, els ulls allargassats, les pestanyes llargues, ulls de color cendra, la mirada una mica perduda, com si portés enganxada la mateixa boira que ronda pel port. Sembla un home elegant, no tant pel que du com per la manera de moure's. Porta una americana fosca molt feta servir, a sota, el coll de la camisa està una mica ratat i li falta un botó, el tros de pit que se li veu és pelut, enfosquit pel sol. Du uns pantalons de ratlles grises i negres, més aviat estrets, i un barret que agafa amb la mà. De la butxaca de l'americana en surt un mocador fet un manyoc. Encara és al llindar de la porta, amb un cigarret a la boca i el fum que se li escampa per la cara. Li diu hola i ella li diu passa.
La llum és feta de la mica de claror del carrer, s'intueix el fred i la boira que corre. Ell penja el barret en el mateix ganxo que hi ha l'abric, ella se'l mira. Els cossos s'acosten. Hi ha una carícia que comença a sota l'orella i dóna la volta al perímetre de la cara. Hi ha uns llavis que s'acosten al coll i unes mans que s'arrapen a una cintura. Hi ha una cremallera que baixa a poc a poc però s'atura a mitja esquena. Ella ha quedat immòbil, deixant fer, observant com el fum del cigarret li desdibuixa la cara. Però ara aixeca les mans, amb una li treu el cigarret de la boca i el llença a terra, amb l'altra li toca la nou del coll i després va baixant fins al pit. Un altre botó que peta. Un dit que ressegueix el clatell rapat, continua per entre els cabells que s'ericen encara més, baixa pel mig del front, volta un ull i busca la cella. S'hi entreté, en fa un caragolí i s'amaga dins l'orella. Ell inclina el cap, li agafa els cabells, els fa volar i diu una cosa repetida. Hi ha una abraçada.
Han estat segons, minuts, potser hores. No hi ha temps. Ella sap qui és i ell també ho sap d'ella. La veu del port ha tornat al seu cap, com una cantarella que no para de gronxar-la. També hi ha tornat el repic dels talons, com un metrònom que dóna el temps perfecte. Ella l'ha lligat pel coll, un braç el volta per l'espatlla, l'altre descansa damunt del cap -són uns braços amb força que atrapen el que ella vol. Els dits de la mà s'arrapen a l'americana, els altres pengen per damunt del seu front. Tanquen els ulls, respiren de pressa, un sent el cor de l'altre, els dos batecs, junts, s'amplifiquen. S'acosten una mica més al llit, és un llit baix, arrambat a la paret, en un angle de l'habitació. No té capçalera, ni peus, ni cobrellit. Hi ha dues mantes i la gira del llençol, blanc, amb una sanefa rosa a la vora, un coixí mig tapat per la gira, una paret neta al darrera.
Ella ha obert el llum de la tauleta de nit. Les flors que hi ha al costat s'han mogut una mica i la bombonera de vidre ha fet un dring al tocar-la amb l'ungla. Tots dos s'han mig enlluernat, ella s'ha fregat els ulls sense adonar-se que el rímmel s'escamparia. I s'ha quedat així, amb el puny tancat damunt la parpella, oblidant, per un moment, el seu paper.
La tauleta és ovalada, amb una pota més curta que les altres, encara que ella hi posi un cartró per anivellar-les. Hi ha un tapetet de ganxet -herència d'una àvia-, que sempre s'endú allà on va, i un vidre al damunt. La llum de la pantalla omple d'ombres la paret blanca i les arrugues de la gira es veuen més. Ell es fixa en el portaretrats, l'agafa. És una foto vella, en blanc i negre, amb el paper una mica arnat. Una parella seu en un tronc d'un arbre abatut que sembla un pi, al fons es veu el mar amb reflexos grisos. L'home li volta l'espatlla amb el braç i se la mira, la dona mira l'objectiu com si li fes por. Deixa el portaretrats i l'observa a ella. Els ulls són els mateixos que els de la foto: massa oberts, una mica envidriats, com si acabés de tenir un esglai.
A l'habitació del costat ha caigut alguna cosa a terra, després s'ha sentit el grinyol de les molles d'un llit, tots dos han mirat la paret. Potser ha estat un indici, potser el soroll de les molles no vol dir res, però just en aquest moment ell l'agafa per la cintura i se l'acosta amb un gest ràpid, fins i tot brusc. La cremallera ja ha lliscat fins a baix de tot, les espatlles estan nues, el vestit s'encalla als malucs, les mitges s'escorren cama avall, les sabates es perden. Hi ha uns cabells que tornen a volar perquè ell hi passa els dits i els aixeca, se'ls frega per la cara, n'olora el perfum, en tasta el gust. Cabells que s'enreden i dibuixen serps grogues damunt la mà. El soroll d'ales d'una gavina que s'ha aturat a l'ampit de la finestra sembla un altre senyal.
Han caigut al llit i han sentit el mateix grinyol de molles. Les flors s'han tornat a bellugar i la bombonera ha dringat d'un cop de colze a la tauleta. Els ulls de la gavina observen els moviments que abasta la claror de la pantalla. Els cabells d'ella són una medusa que li cau damunt la cara i no li deixa respirar res més que el seu perfum. Els minuts ja no tenen el mateix valor que abans. El metrònom s'atura.
Fins que truquen a la porta -un sol cop i fort. Ningú es mou. Silenci que es trenca quan una veu de mascle demana que l'obrin. La tauleta ha oscil.lat més del compte, la bombonera ha caigut a terra i s'ha desfet en mil bocins. La gavina ha arrencat a volar esverada.
No sap ben bé com, però ell ja és davant la noia malaltissa. La noia observa com es col.loca el barret, com agafa un celtes i se'l posa a la boca. Paga el que li diu i obre la porta. Els del davant encara estan de festa i ara, al replà, hi ha una alfombra de confetti i serpentines. Abans de baixar les escales no pot evitar d'olorar-se la pell, perquè la suor que porta ja no és solament seva. Encén el cigarret al mateix replà, mentre les imatges i les olors es confonen dins el cap. Obren la porta i una mà l'estira cap a dins. Els crits i la música el fan allunyar del record de la borratxera de cabells rossos inundant-li els sentits. I també la mà que el guia per laberints de cossos sense forma el fa sentir, una altra vegada, fora del món.
Ella ha tancat els ulls i el llum de la tauleta, com una núvia dòcil i inexperta es deixa fer. Quan queda sola, arracona aquests últims minuts com un impàs de la memòria. S'asseu al llit i es repassa amb la mà tots els racons on ell l'ha tocat. Sent olor de mar i de brisa fresca. Obre la finestra, respira fondo, entre les dues cases el mar es gronxa sense boira.
I. Olesti, Bedroom
