NÚM. 1 @ FEBRER 1992


Jaume Capó

Ressuscitats, traspassats i vius


(Amb un agraïment a Jaume Colomina,
Noemí Subirana i Rosa Espinàs)


Enguany, la meva tia Catalina, per part de mare, ha estat molt entretenguda llegint les entreteles de la literatura catalana. Ella, a qui la literatura agrada tant com el futbol, acaba de descobrir que també "Lecturas" podria tenir una separata que es digués "Casos y cosas". Separata? De fet primer optava per una secció. El casament de Lluís Racionero amb la Dra. Ochoa li havia demostrat que hi havia un espai comú entre el populisme i la intel.lectualitat. Però amb el bombo d'"El País" sobre el ful que havia marcat un català del segle passat a la literatura universal va trobar que ens mereixíem un suplement. A poc a poc hi va anar afegint temes i persones: les morts cèlebres i celebrades públicament de Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, la dèria Rodoreda, la nòmina de la Institució de les Lletres Catalanes. En resum, podria ser una solució a la manca de revistes de literatura. La meva tia Catalina la compraria.

RESSUCITATS

Als Països Catalans els anys literaris es compten per mesos sinòdics, comptant per llunes i descomptant les festes estatals, com funcionen els apatxes de les pel.lícules, amb períodes que no coincideixen ben bé amb els mesos dels blancs, però hi tenen una retirada. L'any literari tradicional comença amb el premi Josep Pla i acaba amb la Nit de Santa Llúcia. Però amb la història de l'any Tirant ha resultat que el 1991 ha estat prolongat com a tal any, després que el 90 els agafàs per sorpresa i amb la feina a mig fer. I això que ja se sabia des de feia 500 anys que el 1990 seria el 500 aniversari de l'edició del Tirant. Segurament, com que ho hem de fer tot entre tots, la culpa és compartida. A més, com que no començam puntuals tampoc hi acabam. Com la història del mil.lenari. Històries de mai acabar, estirar més el braç que la màniga. Com sembla que ho va fer Jaume Riera Sans que, tip de l'any Tirant, s'empesca l'escàndol de la falsificació atribuïda a Milà i Fontanals de "Curial e Güelfa" i provoca portades de diaris i somriures malintencionats de literatures veïnes. La història porta cua, però no es consolida el frau, tot i que seria molt més interessant tenir un heroi falsari del XIX capaç d'escriure una novel.la del XV plena d'interrogants que tenir una novel.la plena d'interrogants escrita al segle XV.

Sense exagerar, 1991 haurà estat l'any Rodoreda, almenys hi ha hagut debat sobre ella (més que no sobre la seva obra), cosa que no es produeix sovint quan parlam dels grans autors de la nostrada literatura. El mercat s'ha saturat aviat amb dues biografies (Casals i Ibarz) i l'anunci d'una tercera, quan hi ha cappares que no en tenen ni una en projecte. Les acompanya un llibre inèdit ("Isabel i Maria"), una entrevista del 1980 (Arnau-Oller a "Serra d'Or" d'octubre), un plany amb fibló (Anna M. Saludes a la "Revista de Catunya"), i algun altre detall que no dec tenir controlat.

Desfent calça i començant per l'última malícia... la meva tia Catalina, quan li vaig enviar l'estirabot paratextual, hagiogràfic i sicari dels sentiments publicat a la "Revista de Catunya", només va trobar que se'n salvaven unes línies que hauran passat desapercebudes als que només s'interessen per la literatura i no per la vida. Aquest fragment diu que les biografies fomenten "l'escàndol per satisfer una curiositat superficial molt semblant a la de les novel.les i les revistes dites «del cor»". Deu ser per aquest mateix motiu que a la tia Catalina li van agradar les biografies de Rodoreda i Sinatra. Tots dos fan molt bé la seva feina, però la seva vida personal és una mica tèrbola. I allà on hi ha aigua bruta és d'on surten les grans veus, encara que després cantin amb melodia dolça. No és estrany, per tant, que la tia Catalina volgués saber com de tèrbola era l'aigua que corria per ca na Rodoreda.

Deixant a part aquest detall vindicatiu de Rodoreda per part de la filla d'una seva amiga, fet noble perquè és admirable l'hom que defensa l'amistat fins per sobre de la raó, retornarem a les obres, que, en definitiva, és el que compta. I obres són tant les pàgines de Rodoreda, com les pàgines de Casals i Ibarz, com aquestes que es veuen pel monitor de l'ordinador. Sembla, però, que haurem d'esperar el vist-i-plau de Saludes a la tercera radiografia de Rodoreda, la de Carme Arnau. Una biografia que es preveu més acadèmica, més filològica; menys polèmica i més oficial, en resum.

Casals i Ibarz tenen les seves raons per interpretar unes dades d'una manera molt periodística, molt cinematogràfica, molt femenina (per què no?). N'acaba sortint el retrat d'una gran escriptora, però no el retrat d'una gran persona com voldrien els seus incondicionals. Un retrat que podria ser el retrat d'una persona corrent. Les persones corrents que moren envoltades només de la família i els amics, les que tenen només una esquela al diari (o ni això), les que no reben creus ni premis. Les que poden ser odiades pel veí, dejectades per l'amant rebutjat; les que el temps condemna a ser només pols. "La vida d'un escriptor és la seva obra", diu Saludes citant H. James; a més, l'obra d'un escriptor pot ser la seva vida. Aquest és un dels encants de la literatura: transformar la realitat, encara que sigui amb mentides. Llavors, Rodoreda la va encertar.

TRASPASSATS

Rodoreda sembla que era donada al capritx, a la coqueteria, a la pesseta i gens a la modèstia. A una pregunta de Dolors Oller ("Serra d'Or") contesta: "He influït absolutament sobre tots els escriptors joves. «La plaça...» ha fet escola... La Montserrat Roig, per exemple té una sèrie de contes que surten de La plaça. I la Carme Riera, que sempre nega la meva influència, en allò de «Te deix, amor...», la hi té tant, que ja no pot ser-hi més". Modèstia que la tia Catalina trobava que tenia Montserrat Roig quan apareixia a TVE fent d'entrevistadora de gent gran. Era, em diu, com una M. Aurèlia Capmany en petit, més filla de la humanitat i de la didàctica, reivindicativa però no "cridadora".

Tot el respecte que es mereixien M. Aurèlia Capmany i Montserrat Roig de la meva tia i, per tant, de la gent (així, la gent, en general), els venia per aquesta mania que tenen les escriptores de fer-se entenedores i de voler començar a ser part de la literatura catalana abans de traspassar i no haver d'esperar que d'aquí uns anys o segles algú les hagi de recuperar, com ara pareix que s'han de recuperar determinades escriptores, perquè sembla que en vida se les havien deixat perdre.

Qui serà difícil de recuperar, per molt que es faci acte de contricció, és Jaume Vidal Alcover. L'stablishment el va deixar perdre i ell es va exiliar a Tarragona, on va trobar audiència. Una audiència que fa córrer la seva veu ronca i que comença a donar fruits saborosos. I ara, qui farà l'edició crítica de les obres completes de Villalonga? Per bé i per mal, Jaume Vidal era qui podia fer-la, com era una de les poques persones aptes per traduir Proust i per fer-ho a la seva manera, sense dictats, defensant l'opció triada. La llàstima per al panorama català és que "A la recerca del temps perdut" sigui un regal emblemàtic d'aparador de Nadal i no un llibre assequible i corrent, pulcrament col.locat a la P dels prestatges de qualsevol botiga de llibres. De totes maneres, la història de la traducció catalana segur que tendrà un abans i un després de "La recerca".

VIUS

Després de veure la cara de la literatura podem mirar la creu i, de la mateixa manera que hi haurà un abans i un després de la traducció de Proust, hi haurà un abans i un després del "Qui és qui a les lletres catalanes". La peça més esperada de la literatura catalana, la peça que bat els rècords de vituperis en la seva presentació en públic. I en privat, ens ho podem imaginar; i una mica més. S'ha desfermat la caça de l'errada, de l'absència, la mesura en mil.límetres de cada autor. Els més prolífics: Brossa i Capmany amb 260 mm de presència. El més curt: Peppina Carboni, 34 mm. És una novetat que la literatura actual ja es pugui quantificar amb una relativa aproximació a la realitat. Però malgrat aquest esforç, el capítol pendent continuarà sent el de la qualificació. Qui serà el valent que la farà?

El "Qui és qui" és una font indispensable per als estadistes de la literatura catalana, ja que permet assabentar-nos fefaentment de certes dades que només intuíem. Com ara que els catalanoparlants que tenguin el cognom començat per C o per M tenen més possibilitat de ser escriptors que els altres. Tot i això Serra, Roig i, sobretot, Vila són els més venerables noms de literats. L'honor màxim: Serra i Roig, Màrius (fet enigmàtic i paradigmàtic). Per part de nom la pugna és aferrissada entre Josep i Joan, amb lectura ràpida perquè, i no seria mala idea fer el contrari, les Lletres de moment només ho passen en paper i obliden el disquet.

Dels que no hi són hauríem de saber el motiu de l'absència. Hem de suposar que és un error o és que hi ha també una llista Robinson de les lletres catalanes? Un Galmés que conec podria ser d'aquests darrers, perquè sovint es reclama enemic de col.lectius. El dilema només es podria resoldre amb una edició de la llista Robinson del "Qui és qui", solució que rebutgen els Robinson, que per qualque cosa són Robinson.

La pròxima edició es podria dir "Qui és més viu a les lletres catalanes". I per vius els subvencionats per la mateixa institució amb ajuts a la creació literària. La cosa no aporta els rèdits previstos, ja que els calaixos solen ser un bon lloc per desar-hi l'obra finida a correcuita. És clar, quan es demanen uns calerons no es pensa en el dia que s'hauran de retre comptes al creditor. El creditor no és la ILC sinó tots els contribuents (en tòpic popular) i per saber en què s'han invertit els seus diners, la ILC s'hauria de comprometre a fer públiques les obres que no trobassin editor, per vergonya o glòria d'aquella i dels autors. El perill és que després vulguin jugar sobre segur i els pipiolis, que anam curts de guita i àvids de línies de diari, no trinquem res. Com el Sant Jordi amb Saladrigas. Sort del Carles Riba, que ha rebut estupefacte Antoni Puigverd en detriment del manacorí Riera, fet que el referma com un dels premis més aptes per a escriptors d'obra no consolidada, per no dir joves (Subirana i Torner ho saben).

Desembre de 1991
J. Capó, Ressuscitats, traspassats i vius


[ 1991 | LA BIBLIOTECA ]