NIT 3
Duniazad digué a la seva germana:
- Explica'ns una història tan curiosa com la de ahir.
- Amb molt de gust. Avui us contaré la història del pescador.
- I quina és aquesta història que dius del pescador? -preguntà el rei.
EL PESCADOR I EL GENI
M'han explicat, majestat -digué Xahrazad-, que temps era temps hi havia un pescador, ja entrat en anys, que tenia esposa i tres fills. El pobre home les passava magres. Per això, amb l'afany de sortir-se'n, s'havia acostumat a parar la xarxa quatre vegades al dia, però ni una més. Una vegada, a l'hora del migdia i seguint el seu costum, se n'anà cap a la vora del mar, deixà el banastell a terra i parà la xàvega. Va esperar pacientment que la xarxa quedés ben estesa dins de l'aigua i, passada una bona estona, quan va començar a recollir-la, s'adonà que pesava molt. La va estirar amb totes les seves forces, però com que no va poder arrossegar-la, se'n tornà cap a la platja, plantà una estaca, agafà les puntes de les cordes i les hi lligà. Tot seguit es va despullar i es va submergir amb la intenció de desenganxar la xàvega. Burxà i burxà pels costats fins que va aconseguir treure-la. Després es va tornar a vestir ben de pressa, entre content i encuriosit per saber què havia pescat. Però la il.lusió li va durar ben poc, perquè el que hi va trobar no era sinó un ase mort. Aleshores la resignació es va emparar d'ell i digué: "Ja és ben cert que l'home proposa i Déu disposa! Aquest és un insòlit do del Senyor." I es va posar a recitar:
Després de treure l'ase mort de la xarxa, i un cop la va haver adobat, la va tornar a parar dins l'aigua, tot invocant el nom de Déu, i esperà pacientment. Quan la va recollir de nou, la va notar encara més pesant i feixuga que abans. De seguida va pensar que hi devia haver molts de peixos i la lligà a l'estaca una altra vegada. Es va tornar a submergir i, a força de furgar i burxar, va aconseguir desenganxar-la i treure-la a la platja. Però a dins hi va trobar no pas el gavadal de peixos que esperava, sinó una enorme gerra plena de sorra i de fang. Aleshores la desolació li va fer recitar aquests versos:
Tot seguit va llençar l'enorme gerra, desenredà i netejà la xàvega, demanà perdó a Déu per aquell rampell aïrat i se'n tornà cap a mar per tercera vegada. Allà va parar la xarxa i esperà que quedés ben tibada; quan la va treure i només hi trobà velles andròmines i ampolles mig trencades, declamà:
Aleshores va alçar el cap vers el cel tot dient:
- Déu meu! Vós sabeu que jo només paro la xàvega quatre vegades, i ja en porto tres.
Per quarta vegada la xarxa se li enganxà al fons.
- Oh, no! Déu meu, m'heu ben abandonat! -va exclamar amb desolació.
I a contracor va haver de cabussar-se novament. Un cop a fora, va treure de la xàvega un flascó de llautó que, pel pes, semblava ple. Estava tancat amb un tap de plom sobre el qual hi havien estampat el segell que, segons la tradició, era el símbol del Profeta Salomó. Davant d'aquella troballa el pescador finalment es va sentir més feliç. "L'he d'obrir per veure què hi ha a dins. El posaré al banastell i el portaré a vendre al mercat del coure; segurament en trauré deu dinars d'or", pensava mentre intentava moure el flascó que incomprensiblement pesava d'allò més. Llavors es va treure un ganivet, va burxar el tap de plom fins que el va desenganxar del flascó i el deixà a terra. Tot seguit el va sacsejar per fer-ne sortir el contingut, però només en sortí una fumera que s'enlairà cap al cel i s'estengué com una nuvolada.
El pescador es va quedar de pedra. Quan va acabar de sortir tot el fum, aquest es concentrà i, amb un gran estremiment, es va convertir en un geni que tenia el cap als núvols i els peus a terra: era tan gros que el seu cap semblava una cúpula; els braços, forques; les cames, pals d'una nau; la boca, una cova; les dents, roques; el nas, un càntir de dos brocs, i els ulls, dues gresoles. Els seus cabells com manyocs empolsegats augmentaven encara més el seu aspecte esborronador. El pescador estava tan espaordit que li petaven les dents, la saliva se li va assecar dins de la boca i gairebé va perdre el món de vista. Quan el va veure, el geni exclamà:
- Només hi ha un Déu i Salomó és un dels seus profetes! No em matis, profeta de Déu, no em matis! No et tornaré a contradir ni a desobeir.
El pescador, per bé que no sabia què s'empescava aquell geni, li replicà:
- Escolta, geni: que Salomó és un profeta de Déu és cosa ben sabuda, i encara et diré més, Salomó fa mil vuit-cenys anys que es va morir. No sé què t'empatolles, invocant-lo. De què parles? Qui ets? Què hi feies dins d'aquest flascó?
- Només hi ha un Déu! I ara et donaré una bona notícia, pescador.
- Caram! Una bona notícia sempre fa de bon escoltar.
- Et mataré ara mateix, tindràs una mort horrible.
- Aquesta sí que és bona! Per què m'has de matar? On s'és vist, això? Jo t'he tret del flascó, t'he rescatat del fons del mar i t'he dut a terra. I amb què em surts ara tu? Bé, vaja, home! Si tens aquestes intencions, no mereixes la protecció divina.
- Tu només m'has de dir com vols morir i així sabré com t'he de matar.
- Però què t'he fet jo, que així m'ho recompenses?
- Escolta la meva història, pescador.
- Doncs parla, però sigues breu perquè, com comprendràs, no estic de gaire bon humor.
- Has de saber que sóc Sakhr, el geni rebel que va besobeir els dictats de Salomó, fill de David. Salomó em va enviar el seu visir Assaf ben Barkhia i, a pesar del meu orgull, m'humilia fent-me presentar davant seu: em va renyar i em va proposar de retornar a la veritable fe i a la seva obediència. Però com que m'hi vaig negar, va fer portar aquest flascó i m'hi va ficar; després el va tancar amb plom i hi estampà el segell amb el Gran Nom Diví. Després va manar als genis creients que em portessin al mar i m'hi llancessin. Durant cent anys vaig estar pensant que faria ric per sempre aquell que em tragués de sota les aigües, però van passar els cent anys i ningú no ho va fer. Mentre jo rumiava que donaria tots els tresors de la terra a la persona que m'ajudés a sortir del meu confinament, va passar una altra centúria, però tampoc no va venir ningú. Van passar quatre-cents anys més i ningú no em va alliberar; aleshores vaig pensar que concediria tres desigs a qui ho fes. I com que no ho va fer ningú, em vaig enrabiar tant que vaig pensar que mataria la persona que finalment em rescatés, però que li deixaria escollir la forma de morir. Vet aquí, doncs, que tu m'has salvat i ara pots triar de quina manera vols morir.
- Malaurada casualitat venir-te a salvar precisament ara! Perdona'm i Déu et perdonarà. No em matis, perquè, si ho fas, Déu farà que un altre et mati a tu.
- És que t'he de matar per força, tu només has d'escollir la forma de morir.
- Doncs ja em podries perdonar, al capdavall t'he alliberat -replicà el pescador, una mica empipat per la insistència a matar-lo que mostrava el geni.
- Justament perquè ho has fet t'he de matar!
- Et faig un bé i me'l tornes amb un mal, xeic dels genis? No s'equivocava gens qui va dir:
- No et facis il.lusions, has de morir obligatòriament -va insistir el geni.
El pescador, amb tota la sang freda que va trobar en el seu cor, va pensar: "Vejam, aquest és un geni, jo sóc un home i Déu m'ha dat intel.ligència; per tant he d'idear algun ardit, li he de preparar una mala jugada que contraresti la seva malícia i la seva dolenteria." I li va preguntar:
- Ho dius de debò que has decidit matar-me?
- Sí, sí...
- Doncs pel Gran Nom Diví estampat al segell de Salomó, et preguntaré una cosa i m'hauràs de dir la veritat, hi estàs d'acord?
- Sí, però va, pregunta i no t'entretinguis!
- Com és possible que, tan gran com ets, fossis dins del flascó? Si no t'hi cap ni la mà ni el peu, com hi podies cabre tot sencer?
- Que no t'ho creus que he sortit del flascó?
- Doncs no, no m'ho creuré fins que no ho vegi amb els meus propis ulls.
L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.
