NIT 2

Duniazad demanà a la seva germana que continués la història del comerciant i el geni.

- Amb molt de gust, si el rei m'ho permet... -respongué ella.

El rei l'encoratjà a fer-ho i Xahrazad va continuar amb aquestes paraules:

( -) M'han explicat, majestat, que el geni escoltava la història bocabadat.

- Rei dels genis! Tot això va passar -prosseguí l'amo de la gasela- mentre la meva cosina s'ho mirava i m'animava a matar el vedell, amb el pretext que estava prou gras per al sacrifici. Però no ho vaig fer. L'endemà, durant una estoneta que em vaig asseure a reposar, se'm va presentar el pastor.

- Senyor, porto una notícia que us alegrarà.

- I doncs què esperes? Vinga, parla!

Mireu, jo tinc una filla que de petita va aprendre màgia. Ahir, quan anava a tornar el vedell a la pleta, amb l'altre bestiar, vaig aprofitar per entrar a saludar-la. Ella es va mirar el vedell i, tapant-se la cara, es va posar a plorar i a riure al mateix temps.

- Pare, veig que m'heu perdut el respecte, ja que deixeu entrar homes forasters a casa.

- Homes forasters? On són? I per què rius i plores alhora?

- Aquest vedell que porteu és el fill del nostre senyor, el comerciant. Heu de saber, pare, que a ell i a la seva mare els van embruixar, i l'esposa del mercader és qui ho va fer. Per això reia. La raó del meu plor és que vós heu degollat la seva mare.

- Jo no m'ho podia acabar de creure -continuà el pastor-. I tan bon punt ha puntejat el dia us ho he vingut a explicar.

L'amo de la gasela continuà la seva història dient:

- Ja et pots imaginar, geni, amb quina joia vaig rebre les paraules del pastor! Va ser tanta la meva alegria que semblava embriac d'eufòria. Sense esperar més, ens en vam anar tots dos cap a casa seva. La filla del pastor em va besar la mà i em convidà a entrar. El vedell se m'acostà i es rebolcà davant meu com havia fet el dia anterior. Aleshores vaig preguntar a la filla del pastor:

-És veritat això que dius d'aquest vedell?

- Sí -respongué ella-, és el vostre fill.

- Si el desencantes, et donaré tot el bestiar i totes les riqueses que tinc sota la custòdia del teu pare.

- Els diners no m'interessen, però sí que us posaré dues condicions. La primera és que em caseu amb ell, i la segona és que pugui encantar i empresonar a qui va fer l'encanteri, perquè, si no és així, enlloc no podré estar segura de la màgia de la teva dona.

- El casament és cosa feta. I pel que fa a la meva dona, ja pots disposar de la seva sang.

La noia, tot just sentir les meves paraules, va agafar una tassa, la va omplir d'aigua i, mentre l'anava aspergint sobre el vedell, pronuncià aquest conjur: "Si Déu et va crear vedell, continua essent vedell; però si estàs embruixat, que Déu (Alabat sia!) et retorni la forma primitiva." Aleshores el vedell es va estremir i es va tornar altre cop persona.

- Fill, fill meu! -vaig exclamar, llançant-me-li al coll-. Podem donar gràcies a Déu que ha volgut que algú hi hagués per salvar-te i per fer que la veritat sortís a la llum.

Poc després vaig casar el meu fill amb la filla del pastor, i ella embruixà la meva cosina, la va convertir en aquesta gasela que porto amb mi. Tot passant per aquí, he vist aquest pobre mercader i li he preguntat què hi feia. Quan m'ho ha explicat, he decidit quedar-me a veure com acaba tot. I aquesta és la meva història

- Doncs he de confessar que és realment extraordinària -exclamà el geni-, et concedeixo un terç de la seva sang.

Aleshores s'acostà el xeic que duia els dos gossos llebrers i va començar així:

ELS TRES GERMANS

- Senyor dels genis! Has de saber que jo sóc el més petit de tres germans. Quan el nostre pare va morir ens va deixar tres mil dinars, i amb la part que em tocava, mil dinars, vaig obrir una botiga on venia i comprava una mica de tot. Els meus germans s'estimaren més viatjar amb les caravanes durant un any sencer. Quan van tornar estaven més pelats que una rata.

- Ja us ho vaig avisar, ja us vaig dir que no hi anéssiu - els vaig recriminar.

Ells, amb posat moix i mirada imploradora, van contestar:

No serveix de res fer-nos retret de les nostres males accions: el que està fet, fet està.

Com que no tenia altra sortida, perquè al capdavall eren els meus germans i no els havia pas de deixar al carrer, vaig pensar que fóra millor que es quedessin amb mi a la botiga. Però de primer calia que fessin una mica més de goig, i per això els vaig recomanar que anessin als banys i que es posessin roba neta. La mateixa nit, mentre sopàvem, els vaig dir:

- Mireu, si voleu, podem treballar tots tres a la botiga. Si decidiu que sí i hi esteu d'acord, cada any comptaré els guanys i, sense tocar el capital, ens els repartirem. Gràcies a Déu, ara per ara el negoci no va gens malament.

Ells van acceptar la meva proposta. Al cap de l'any, vàrem fer comptes i en van resultar uns beneficis de tres mil dinars. Jo, molt satisfet, en vaig fer tres parts i vàrem acordar de continuar amb el negoci una altra temporada. Passat un cert temps, però, l'afany d'aventura tornà a temptar els meus germans i, damunt, volien que jo m'hi afegís.

- Em voleu dir quin profit en trauré de viatjar? - vaig fer jo, no gens convençut.

Ells van continuar insistint i jo negant-m'hi. Al cap de sis anys, i després de molts estira-i-arronsa, vaig accedir a emprendre el viatge amb ells.

Abans de sortir, vàrem comptar el capital estalviat: eren sis mil dinars. Llavors els vaig proposar:

- Jo crec que el millor que podem fer és enterrar-ne la meitat per poder tornar a començar de nou si les coses ens anessin malament. I la resta la dividim en tres parts, que seran mil dinars per cap amb els quals podrem fer negocis.

Com que ells no hi van posar cap inconvenient, tot seguit vàrem començar a preparar les mercaderies i llogàrem un vaixell on les vàrem carregar. Al cap d'un mes sencer de costejar, vam arribar a una ciutat on vam vendre tot el gènere que dúiem, i per cada dinar en vam guanyar deu.

Però quan ja tornàvem cap al vaixell per embarcar de nou, ens vam trobar prop de la riba una dona jove d'aspecte descuidat que anava vestida amb una túnica molt esparracada. Sense com va ni com ve m'agafà la mà, me la besà i, amb veu temolosa, em demanà:

- Si us plau, que em podríeu ajudar?

- I tant! Només cal que em diguis què puc fer per tu, dona.

- Caseu-vos amb mi i porteu-me al vostre país, no us en penedireu.

Déu, que és Gloriós i Excels, va voler que em compadís d'ella i m'hi vaig avenir, però això sí, sense esperar, tal com li vaig dir, cap gratificació a canvi. Un cop embarcats, i mentre ella es rentava i es canviava de roba, li vaig preparar un bon llit. Quan va tornar a aparèixer ja neta i amb un vestit nou, he de confessar que em vaig quedar mut: no semblava la mateixa, la que tenia al davant era un regal per a la vista. I la veritat és que a mesura que anàvem navegant, me n'anava enamorant. Nit i dia era a la seva vora, sempre respectant-la, però. Per aquest motiu em vaig anar allunyant dels meus germans i ells van començar a sentir gelosia de mi i a envejar-me els diners i les mercaderies. Tant va anar creixent aquesta rancúnia que fins i tot varen parlar de matar-me! Així, doncs, una nit, mentre dormia i guiats pel dimoni, em van agafar entre tots dos i em van llançar al mar. La meva dona, que ho va veure tot, es va estremir i es transformà en una geni. Immediatament es va submergir, em va agafar i em traslladà a una illa. No cal que us digui que jo mentrestant estava inconscient. Al matí, quan vaig recuperar els sentits, m'ho va explicar tot:

- Has de saber que sóc una geni, però crec en Déu i en el seu Enviat (Beneït sigui!). Com que tu et vas casar amb mi malgrat el meu aspecte descurat, ara jo t'he salvat de morir ofegat. Però vull que sàpigues que estic molt enfadada amb els teus germans i que els penso matar.

El seu relat em va deixar meravellat. No obstant això, després de donar-li les gràcies per tot el que havia fet per mi, vaig intentar apaivagar-li els ànims:

- Escolta'm, no cal que morin els meus germans.

- I tant que sí! Aquesta mateixa nit aniré fins on són i els enfonsaré el vaixell. No se'n sortiran amb vida.

- No ho facis per l'amor de Déu! Escolta aquest proverbi: "Sigues tu el benefactor, que tornar bé per mal sempre és millor." I al capdavall són els meus germans.

- Els he de matar - va insistir amb total determinació.

Aleshores, d'una revolada, em va agafar i em traslladà pels aires fins al terrat de casa meva. Un cop dins, vaig desenterrar els diners que havia colgat abans del viatge amb la intenció de tornar a obrir la meva botiga i omplir-la de noves mercaderies. Però al vespre, tot just entrar a casa, em vaig trobar aquests dos gossos lligats; quan em van veure se'm van acostar ben a la vora, amb la mirada trista, per tal que els amoixés. La meva esposa no trigà gens a venir i digué:

- Aquí tens els teus germans.

- Qui els ho ha fet, això?

- Jo. He manat a la meva germana que els transformés, i en aquest estat es quedaran fins d'aquí a deu anys.

Aquesta és la meva història. I ara anava a demanar-li a la meva cunyada que els retornés la forma original perquè ja fa els deu anys. En passar per aquí, m'he trobat aquest jove, m'ha explicat tot el que ja saps i he volgut quedar-me a veure com acaben les coses entre vosaltres dos.

- És una història ben sorprenent -afirmà el geni-, també et concedeixo un terç de la seva sang perquè se li pugui condonar el càstig al seu crim.

Aleshores, el tercer xeic, l'amo de la mula, inicià el seu relat:

EL XEIC I LA MULA

- La meva història encara és més prodigiosa que les dues anteriors, però recorda que has dit que concediries el perdó a aquest comerciant si obtinc, com han fet els altres dos xeics, el tercer i últim terç de la seva sang.

- No ho he oblidat. Així serà, si trobo que la teva història és digna de les altres dues -va respondre el geni.

- Doncs has de saber, oh, soldà i prohom dels genis!, que tot va començar quan un bon dia me'n vaig haver d'anar de viatge prou lluny per haver d'estar-me un any sencer fora de casa, i excusa'm que no te'n digui els motius, que ara no vénen al cas. Perquè el cas és que el dia del meu retorn o, millor dit, la nit, perquè era de nit, en entrar a la cambra em vaig endur la gran sorpresa de trobar un esclau negre ficat al llit, al costat de la meva dona. Parlaven, es feien moixaines, reien, es besaven i s'enjogassaven. Ella, en veure'm, s'afanyà a llevar-se i se m'acostà portant un bol d'aigua que va aspergir damunt meu, mentre pronunciava aquest conjur: "Marit ronyós, transforma't en gos!"

Em va convertir en gos i em va fer fora de casa. Vaig estar vagarejant una estona, però de seguida l'instint de la meva nova condició em va conduir a cal carnisser. Allà em vaig fer un tip de rosegar ossos, però el carnisser em va veure i em va agafar. Tot i així, en comptes d'apallissar-me, em va dur a casa seva. Tot just traspassar el llindar, la seva filla es va tapar la cara.

- Veniu a casa amb un home i entreu sense avisar?

- Un home? On és?

- Aquest gos és un home embruixat, però si voleu, el puc desencantar.

- Filla meva, fes-ho, per l'amor de Déu!

Ella va agafar un bol d'aigua i va aspergir una mica d'aquella aigua damunt meu, tot dient el seu conjur: "Oh, gos llebrer, transforma't en allò que vas ser!"

En un tres i no res em va retornar a l'estat original. Agraït, li vaig besar la mà mentre li demanava:

- M'hauries d'ensenyar com fer un encanteri a la mala bruixa de la meva dona.

- És ben fàci: quan dormi, l'heu de ruixar amb aquesta aigua i es transformarà en allò que vós vulgueu.

En arribar a casa, la vaig trobar dormint i la vaig ruixar amb aquella aigua tot dient: "Donota traïdora, transforma't en mula pollosa!" I a l'instant va aparèixer aquesta mula que ara veus amb els teus ulls.

Aleshores el tercer xeic va girar-se cap a la mula i li preguntà:

- No és cert tot això que he explicat?

El geni, davant del gest afirmatiu de la mula, es va quedar de pedra i concedí immediatament el perdó al comerciant, que, immensament agraït, s'acomiadà dels tres xeics. Després, cadascú va prosseguir el seu camí.

L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

Duniazad va exclamar:

- Quina història més bonica i sorprenent!

- Aquesta no és res comparada amb la que us explicaré la nit que ve, si sóc viva i sa majestat m'ho permet...

El rei pensà: "No la mataré pas per ara, vull sentir què més explica, car és extraordinari tot el que conta." I s'adormiren abraçats. En llevar-se, el rei se n'anà a la sala d'audiències on va rebre el visir i els camarlencs. Va estar ocupat en les tasques del govern tot el dia i, un cop acabada la feina, se'n tornà cap a palau.