NIT 4

- M'han explicat, majestat -continuà Xahrazad-, que aleshores el geni es va ofendre molt i es va convertir de nou en fum, un fum que, després de pujar cap al cel, es concentrà i a poc a poc es va anar ficant dins del flascó fins que hi va ser tot.

El pescador s'afanyà a agafar el tap de plom on hi havia el segell de Salomó i va tancar el flascó de seguida. Aleshores, triomfant, s'adreçà al geni:

- Ara sí que triaré la manera de morir, però serà la teva! Et llançaré de nou al mar i aquí m'hi faré una casa per tal de prevenir tot aquell que hi vingui a pescar. Diré: "Aquí hi ha un geni que quan el treus de l'aigua explica totes les menes de mort que sap, i a cadascú li deixa triar la seva."

El geni, en sentir l'amenaça, va voler sortir del flascó i no va poder. Es va trobar empresonat, engabiat com si fos el geni més vil, menyspreable i insignificant. En comprovar que tenia el segell de Salomó altre cop damunt seu, es va convèncer que el pescador ho deia ben de veres tot allò.

- No, no! -cridava el geni.

- Com hi ha Déu que ho faré!

Llavors el geni, en adonar-se que el pescador l'anava a llançar al mar de nou, en un to més amable i humil, va voler fer-lo desisitir dient:

- Però què em vols fer, home?

- Llançar-te al mar! Si hi has estat mil vuit-cents anys, jo faré que t'hi quedis fins que arribi el moment del Judici Final. Que no t'he dit que, si em deixaves viure, Déu et deixaria viure? I que, si em mataves, Déu et castigaria? Però no, tu no has volgut escoltar-me. Doncs, mira, Déu t'ha deixat a les meves mans i ara sóc jo qui disposa de la teva vida.

- Obre el flascó! Et recompensaré, si ho fas!

- Ets un mentider, maleït geni! A nosaltres ens ha passat el mateix que els va passar al rei Iunan i al savi Ruian.

EL REI IUNAN I EL SAVI RUIAN

- Què els va passar al rei Iunan i al savi Ruian?

- Has de saber, geni -digué el pescador-, que en temps de l'antigor, en una ciutat persa, hi havia un rei anomenat Iunan que era ric i valent, posseïa un poderós exèrcit i un bell nombre d'ajudants. Però tenia una infecció de lepra amb la qual Déu el posava a prova. I per més que els metges ho havien intentat, tots havien fracassat i ningú no li havia pogut guarir. De res no li servien els remeis que es prenia ni les pólvores i ungüents que es posava: tot era en va.

En aquells dies va arribar a la ciutat del rei Iunan un eminent savi, ja entrat en anys, que es deia Ruian. Era un bon coneixedor dels llibres grecs, perses, romans, àrabs i siríacs; de la medicina i de l'astrologia en sabia els fonaments i els efectes beneficiosos i perjudicials. Era un expert en les propietats, bones i dolentes, de les plantes i dominava també la filosofia i totes les altres branques del saber.

Quan ja feia uns quants dies que s'havia establert a la ciutat, va sentir a parlar de la infecció de lepra que tenia el rei i que els metges i els entesos que l'havien visitat no havien pogut guarir. El savi es va passar la nit sencera cavil·lant i l'endemà, després de la sortida del sol, es va mudar ben mudat i es dirigí a palau. Ja en presència del rei, va besar el terra, li desitjà llarga vida i es va presentar ell mateix:

- Majestat, sóc el savi Ruian. Estic informat de la malaltia que teniu i, segons que m'han dit, cap metge fins ara no us l'ha poguda guarir. Em penso que jo ho podria aconseguir sense fer-vos prendre cap remei i sense necessitat que us untéssiu cap bàlsam.

- I com ho faríeu això? -preguntà sorprès el rei-. Us ben asseguro que si em guariu us faré ric a vós, als vostres fills i als fills dels vostres fills. Us protegiré i us donaré tot allò que demaneu, sereu el meu company i el meu amic més estimat.

I afegí:

- De debò que em podreu guarir de la meva malaltia sense remeis de cap classe i sense ungüents?

- Sí, us guariré sense tocar el vostre cos per a res.

El rei, entre atònit i meravellat, encara insistí:

- Savi, això que m'heu dit, quin dia i en quin moment passarà? Si ho heu de fer, feu-ho com més aviat millor.

- El vostre desig quedarà satisfet.

Després d'acceptar els obsequis que li va fer el sobirà, va anar a llogar una casa on poder posar tots els llibres, les pocions, els remeis i les potingues. Un cop instal·lat, es va posar a la feina i, amb una barreja d'ingredients escollits, va fer una maça corbada amb un mànec i també una pilota. L'endemà es va presentar davant del rei, va besar el terra i li va manar que pugés a cavall i anés cap al camp. El van acompanyar els prínceps, els camarlencs, els visirs i els alts dignataris del regne. Encara no feia un moment que hi era quan se li va presentar el savi Ruian, li va lliurar la maça i li va dir:

- Agafeu-la ben fort i d'aquesta manera. Correu pel camp i colpegeu la pilota amb totes les vostres forces. Així us suarà la mà i el remei s'escamparà per tot el vostre cos. Quan estigueu ben amarat de suor, heu de tornar a palau i rentar-vos ben rentat, i en acabat aneu-vos-en a dormir. Si no hi ha res de nou, us despertareu guarit del tot.

El rei Iunan agafà la maça que li donava el savi i l'aferrà ben fort; esperonà el cavall mentre llançava la pilota cap endavant. Va córrer al seu darrera fins que va atrapar-la i llavors va començar a ventar-li cops subjectant ben fort la maça amb tot el palmell de la mà, fins que li va suar la mà i, successivament, la resta del cos. El remei que hi havia al mànec se li va escampar per tots els membres, fins i tot podia notar com el medicament li corria per dins. El rei Iunan, quan es va trobar tot suat, va tornar immediatament a palau i ordenà als criats que li posessin a punt el bany i li preparessin la roba. Un cop ben net i refrescat, se'n va anar a dormir tal com li havia dit el savi Ruian.

L'endemà es va despertar d'hora i, en veure's el cos net, sense ombra de lepra, com si mai hi hagués tingut res, se'n va anar tot eufòric i animat cap a la sala d'audiència. Allà van acudir els camarlencs, els alts dignataris del regne i el savi Ruian, que besà el terra davant seu i li recità aquests versos:

Refulgirà l'eloqüència mentre en sigueu el seu pare;

si algun dia ho és un altre, aquest nom no li escaurà.

El vostre rostre amb la seva claror

esborrarà la tenebra dels dubtes.

Que es mostri sempre radiant i pur,

i mai no vegi els grans estralls del temps!

Amb la vostra esplendidesa m'heu augmentat els favors

com fa el núvol amb els cims i la pluja amb les llavors.

Heu esmerçat bona part de riqueses

a la recerca d'altíssimes metes,

i el que volíeu del temps ho heu tingut.

Quan va acabar de recitar, el rei l'abraçà i, donant-li un tracte preferent, el va fer seure a la seva vora. Tot seguit els van portar taules plenes de menges exquisides que van compartir i durant la resta del dia el rei el va acompanyar, sense parar de fer-li els honors. Al vespre encara l'obsequià amb dos mil dinars, i quan Ruian ja se n'anava cap a casa, li regalà un magnífic corser. El rei Iunan, que encara no s'ho acabava de creure, pensava: "Aquest home m'ha guarit amb un tractament extern, sense fer-me untar cap ungüent. Déu meu! Aquesta sí que és una saviesa excepcional. Es mereix tota la meva generositat i benevolença, ha de ser el meu amic i company per sempre més." I passà la nit d'allò més feliç de poder gaudir de la salut del cos, sense aquella malura que l'havia rosegat, i sentint-se satisfet en gran manera pel fet de veure's guarit.

D'ençà d'aquell dia, cada vegada que el rei convocava els prínceps, els visirs i els alts dignataris del regne, també cridava el savi Ruian, li feia tots els honors, el convidava a compartir la taula i no cessava de fer-li obsequis. Al cap d'uns dies, però, un dels visirs, que tenia mala jeia i era lleig com un gripau, innoble, avar, donat a la gelosia i a l'odi, en veure que el rei continuava tractant el savi Ruian a cor què vols, en va tenir enveja i va començar a meditar la manera de perjudicar-lo. Ja ho diu el proverbi: "Si l'enveja fos tinya, quants tinyosos hi hauria!" I n'hi ha un altre que diu: "La injustícia està latent dins del cos; el poder la fa sortir, la debilitat fa que s'oculti." Finalment va decidir acostar-se al rei i dir-li:

- Majestat, oh, llum d'aquests temps, vós que ompliu la gent d'atencions, voldríeu acceptar un consell que m'agradaria donar-vos? Si us l'amagués, no seria digne de la vostra confiança; per tant, si m'ho permeteu, us el diré.

- Quin consell em vols donar? -preguntà el rei, entre encuriosit i amoïnat.

- Majestat, abans deien que el destí no és amic de qui fa les coses a la babalà. Penso que us equivoqueu afavorint el vostre enemic, aquell que no busca altra cosa que destruir el vostre regne. Veig que el respecteu, l'ompliu d'atencions i el considereu un més de la família, però temo per vós.

- De qui em parles? -preguntà el rei, neguitós-. Qui és aquest que tu consideres el meu enemic i que dius que he omplert de favors?

- Si dormiu, desperteu-vos, majestat. Us parlo del savi Ruian.

- Ell? Si és el meu amic i la persona que més aprecio! -replicà el rei-. Tan sols usant un remei que m'ha entrat per les mans, m'ha guarit la malaltia que cap altre metge no havia estat capaç de guarir. Ja no en queden, de persones així; no hi ha ningú com ell sota la capa del sol. No entenc, doncs, com pots dir aquestes coses. Em penso que fins i tot compartir el regne amb ell encara fóra poc, i em sembla que tot això ho dius per enveja...

L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

La seva germana li digué:

- Quina història més bonica i meravellosa!

- Això no és res comparat amb el que us explicaré la nit que ve, si sóc viva i sa majestat m'ho permet.

El rei va pensar: "No la mataré pas per ara, vull sentir el final d'aquesta extraordinària història." I s'adormiren abraçats. De bon matí, el rei se n'anà a la sala d'audiències on va passar el dia rebent i fent les tasques del govern. Després, acabada la feina i havent passat per la cancelleria, se'n tornà a palau. Al vespre, el rei va satisfer el seu desig amb Xahrazad.