NIT 5

M'han explicat, majestat -continuà Xahrazad-, que el rei Iunan digué al visir:

- ...tu el que voldries és que el fes matar. Però després me'n penediria de la mateixa manera que el rei Sindbad es va penedir d'haver matat el seu falcó.

- I com va passar això? -va preguntar el visir.

EL REI SINDBAD I EL FALCÓ

- Diuen que va existir un rei persa que era gran amant de les diversions i de les caceres. Aquest rei posseïa un falcó ensinistrat, del qual no se separava mai perquè el tenia en gran estima. Fins i tot dormia amb ell a la vora! I per tal d'abeurar-lo, li havia fet penjar un tassó d'or al coll. Un dia, mentre el rei era assegut al tron, se li va presentar el falconer i li va dir:

- Majestat, ja ha arribat el temps de començar les caceres.

El sobirà s'alçà d'una revolada i ordenà que tothom es preparés. Quan tot va estar a punt i ell vestit per anar a caçar, es posà al capdavant del grup, amb el falcó a la mà, i partiren. La primera vall que van trobar els va semblar prou propícia per parar la trampa i així ho van fer. Aviat hi va caure una gasela. Aleshores el rei els avisà:

- Si s'escapa, mataré aquell que li hagi deixat forat per escapar.

Els caçadors van estrényer cada cop més el cercle i van acorralar la gasela de tal manera que ja no podia fer un pas ni endavant ni endarrere. Però l'animal es va posar les potes del davant sota la panxa com si besés el terra davant del rei i, de sobte, va fer un bot i li va saltar per damunt del cap. En un tancar i obrir d'ulls va ser vista i no vista i es perdé entre els matolls. El rei es va girar cap als seus homes i va veure que es picaven l'ullet entre ells.

- Què els passa? -preguntà al visir.

- Vós heu dit que mataríeu aquell a qui se li escapés la gasela.

- Juro per la meva vida que la perseguiré fins que l'enxampi -afirmà enèrgicament el rei.

Ben decidit a complir el jurament, es va posar a seguir el rastre de la gasela alhora que enviava el falcó endavant perquè li espicossés els ulls fins a deixar-la cega. Un cop la va tenir ben desvalguda al seu davant, el rei es va treure una maça i la va rematar. Tot seguit descavalcà, la degollà, l'escorxà i la va posar a la gropa del cavall. En aquell lloc ressec hi queia un sol de justícia i, com que tant ell com el cavall estaven assedegats, va donar un tomb pels voltants per tal de trobar aigua. Però l'únic que va veure va ser un arbre del qual regalimava un líquid greixós. Es va treure el guant de pell, agafà el tassó que duia el falcó al coll, el va omplir amb aquell líquid i li va posar al davant. Però el falcó el va abocar d'un cop de bec. El rei va tornar a omplir el tassó per abeurar-lo, perquè es pensava que l'ocell tenia set, però el falcó l'abocà de nou. Llavors, molt enfadat, agafà el tassó per tercera vegada, l'omplí i el donà al cavall, però el falcó el va tornar a trabucar amb l'ala.

- Déu et maleeixi, ocellot immund! -el recriminà el rei-. No m'has deixat veure, no has begut tu i tampoc no has permès que begués el cavall.

I d'un cop d'espasa li tallà les ales. El falcó, amb repetits moviments de cap, va fer com si li digués: "Mira què hi ha dalt de l'arbre." El rei va alçar el cap i hi va veure una serp, i de seguida s'adonà que allò que regalimava era el seu verí. Aleshores, penedit d'haver-li tallat les ales al seu falcó, muntà a cavall i se'n tornà amb la gasela cap a palau. Un cop allà, la va portar al cuiner i li va dir que l'assaonés. Després es va asseure a amoixar el falcó fins que la pobra bèstia, amb un darrer estremiment, va morir. Trist i desolat per haver matat el seu falcó, va plorar amargament la seva injusta acció.

El visir, després d'escoltar la història que li acabava de contar el rei Iunan, digué:

- Però quin mal us he fet, majestat? Què us he fet de dolent? Només us aviso perquè us aprecio, i ja veureu com és veritat el que us dic. Si accepteu el meu consell, us salvareu; si no, morireu com aquell visir que va enganyar el fill del rei.

EL PRÍNCEP I L'OGRESSA

A propòsit de la història que m'acabeu d'explicar, jo recordo que hi havia un príncep que també era un gran amant de les caceres. Un dia que ell i el visir que li havia assignat el seu pare van sortir a caçar, es van trobar, inesperadament, davant d'una fera enorme.

- Au, aquí la teniu! Vejam com us en sortiu! -digué el visir, en to desafiador.

El príncep, encegat pel seu orgull, es va posar a perseguir-la, però aviat la va perdre de vista i, després de molt cavalcar, es va trobar enmig del camp sense saber cap on dirigir-se. A la llunyania li va semblar que distingia una figura humana i s'hi encaminà. En veure que era una noia i que estava plorant, el príncep li preguntà:

- Qui ets?

- Sós la filla d'un rei de l'Índia. Viatjava amb una càfila de mercaders, però m'ha agafat una passió de son i, sense adonar-me'n, ha caigut de la meva muntura; la caravana ha continuat el seu camí i ara m'he quedat aquí ben perduda i desemparada.

Ell se'n compadí i la va fer muntar a la gropa del seu cavall. Quan ja havien recorregut un tros del camí i passaven a la vora d'una roca, la noia li va demanar:

- Us faria res d'aturar-vos un moment? He de fer una necessitat...

El príncep la va deixar prop de la roca, però al cap d'una estona, en veure que trigava molt, va anar amb tota cautela a veure què li passava. De poc no cau d'esquena quan va sentir aquestes paraules:

- Fills meus, avui farem festa grossa: tenim un jove ben rabassut.

- Porta'l, mare, que ens el cruspirem!

Aquest descobriment li va fer obrir els ulls: havia caigut en mans d'una ogressa i, si no fugia cuita-corrents d'allà, podia estar segur que aviat només seria un pilonet d'ossos. Tot just es disposava a girar cua quan va sortir l'ogressa. En veure'l tan esgarrifat i tremolós de l'esfereïment que duia a sobre, li preguntà:

- De què teniu por?

- D'un enemic -balbucejà.

- Però dieu que sou un príncep, oi?

- I tant!

- Doncs per què no li oferiu diners, al vostre enemic? -suggerí ella.

- És que no s'acontenta amb diners, només s'acontenta amb vides.

- I no podeu demanar a Déu que us alliberi de la seva maldat? Ell us pot alliberar de la malvestat de tots els qui us fan por.

Llavors ell alçà el cap envers el cel i implorà:

- Oh, Vós que escolteu els clams de l'oprimit i li allunyeu el mal quan us ho demana! Així us ho demano jo, oh, Totpoderós! Aparteu-lo de mi!

En el mateix instant en què acabà d'invocar Déu, l'ogressa desaparegué. Ell, aleshores, sa i estalvi, va tornar ràpidament cap a palau i explicà al seu pare tot el que li havia passat.

Després d'acabar la seva contalla, el visir malvolent prosseguí:

- I vós, majestat, si confieu en el savi Ruian, tindreu una mort horrible i esgarrifosa. Afavorint-lo com l'afavoriu i considerant-lo un més de la família, l'ajudeu a maquinar la vostra mort. Que no veieu que si us va guarir amb un remei extern, sense tocar-vos ell i només amb una cosa que vau tocar vós, no teniu cap garantia que no us mati també amb una cosa que toqueu?

En sentir això, el rei Iunan va començar a dubtar i a la fi va admetre:

- Podria ser que realment aquest savi hagués vingut expressament per matar-me. Potser tens raó, i de la mateixa manera que m'ha guarit amb una cosa que jo he agafat amb la mà, també em podria matar amb alguna cosa que em fes olorar. Què hauria de fer, doncs?

- Envieu un missatger a buscar-lo i quan sigui aquí, li feu tallar el coll. Quan haureu extirpat el mal de soca-rel, podreu viure definitivament en pau. Traïu-lo abans que ell no us traeixi a vós.

- Tens tota la raó.

El rei Iunan va enviar de seguida un missatger amb l'encàrrec de portar el savi a palau. Aquest hi acudí immediatament, sense saber del que el destí li tenia reservat. Com diuen uns versos:

Tranquil!, que del destí no cal tenir-ne por,

perquè és així: tot és en mans del Creador.

Res no s'esborra del que fou escrit,

ni punts ni comes: Déu ho ha decidit.

El savi, doncs, saludà sa majestat recitant els versos del poeta:

Si a vós no he d'expressar la meva gratitud,

fareu que els meus poemes quedin muts?

Els dons que em feu abans d'haver-los demanat

m'arriben sense excusa ni retard.

Per què, doncs, no he de dir en públic i en privat

com sou de gran en generositat?

Agrairé, per tant, els favors concedits,

que seran per ma boca repetits.

- Sabeu per què us he fet venir? -li preguntà el rei

- No. Només Déu (Alabat sia!) coneix allò que ens és desconegut. Ja ho diuen els versos del poeta:

Que no t'encaparri el neguit

car tot ho governa el destí.

Alegra't del bé immediat

i així oblidaràs el passat.

Sovint d'un afer ben mesquí

se'n treu, de fet, un bon profit.

No et sentis pas desconsolat:

Déu sempre fa sa voluntat.

I aquests:

Deixa-ho tot a la seva voluntat

i no caldrà que estiguis capficat.

Perquè no et pensis pas que ets tu que manes:

és a Déu a qui sempre t'encomanes.

I encara hi podríem afegir aquests:

Que els neguits no et facin ferreny,

perquè l'afany corseca el seny.

Què en treu del patiment l'esclau?

Deixa'l tranquil i viu en pau.

- No sabeu per què us he fet venir? Doncs us he fet venir per llevar-vos la vida.

- Majestat, per què em voleu matar? Quin mal us he fet? -preguntà el savi, desconcertat.

- M'han dit que sou un espia vingut expressament per matar-me. Per això, abans que vós no ho feu, ho faré jo.

I sense cap més explicació, el rei va cridar el botxí:

- Talla-li el coll, a aquest traïdor! Així ens alliberarem per sempre més de la seva maldat.

- Perdoneu-me la vida i Déu us la perdonarà -suplicà el savi-; si em mateu, Déu us castigarà.

- No em quedaré tranquil fins que no us vegi mort i ben mort, perquè no estic segur que no proveu d'enverinar-me amb alguna cosa que em feu olorar o qui sap què.

- Majestat, així recompenseu tot el bé que us he fet guarint-vos de la malaltia?

- Sí, i res no em farà canviar de pensament.

El savi Ruian, convençut que la intenció del rei era ferma i que tenia la mort assegurada, va esclatar en plors, penedint-se d'haver fet el bé a qui no se'l mereixia. Com diuen els versos:

Ah, la Maimuna no té enteniment,

tot i venir de pare intel.ligent.

Mai la veureu per aquell mal terreny

que, sec o moll, a relliscar l'empeny.

Tot seguit se li acostà el botxí, li embenà els ulls i, desembeinant l'espasa, preguntà al rei:

- Doneu permís?

- Perdoneu-me i Déu us perdonarà -suplicà encara el savi-. Si em mateu, Déu us castigarà.

I recità aquests versos:

He donat bons consells i no he estat escoltat.

I s'ha fet cas d'aquells que més han enganyat.

Per això sóc tractat com un vil traïdor:

ja ho han aconseguit, mes jo no tinc cap por.

Si visc, no donaré, per Déu!, consells mai més;

si moro, el món dirà el que jo crec després.

En acabat, el savi prosseguí:

- Aquesta és la recompensa que em doneu? Em pagueu igual que paga el cocodril.

- Però què us empatolleu, ara, amb el cocodril? - preguntà el rei.

- En aquesta situació, no us la puc pas explicar, la història del cocodril. Per l'amor de Déu! Perdoneu-me la vida i Déu us la perdonarà.

Com que el savi plorava a llàgrima viva, alguns familiars del rei s'alçaren i li digueren:

- Majestat, concediu-nos la vida d'aquest home. Nosaltres no hem vist pas que us fes cap mal, ans al contrari, no ha fet altra cosa que guarir-vos una malaltia que els metges i els entesos no us havien pogut guarir.

- Que no sabeu que cada ovella amaga un llop a dins? Mireu, si el deixés viure, jo ho pagaria amb la meva pell, perquè de la mateixa manera que m'ha guarit, em podria matar. Em penso que és un espia que ha vingut expressament per matar-me. Probablement deu esperar fins i tot de cobrar una recompensa. Per poder estar tranquil, l'he de matar.

- Majestat -va intervenir llavors el savi Ruian-, si m'heu de matar tant sí com no, deixeu-me anar a casa a enllestir els assumptes pendents, a encarregar a la família i als veïns que m'enterrin i a fer donació dels meus llibres de medicina. En tinc un que és extraordinari, aquest us el regalaré a vós perquè el guardeu a la vostra biblioteca.

- I quin llibre és aquest tan extraordinari que dius?

- És un llibre, majestat, ple d'una infinitat de coses meravelloses. La més insignificant que hi ha, però, és la que ara us diré: quan m'hàgiu tallat el coll, obriu el llibre, compteu tres pàgines i llegiu tres línies de la cara que us quedi a l'esquerra. En aquell mateix moment el meu cap parlarà i us contestarà totes les preguntes que li feu.

El rei va quedar tan sorprés que si el punxen no li treuen sang.

- El vostre cap parlarà, tot i estar tallat?

- Sí, majestat, és un prodigi, oi?

El savi Ruian, amb el consentiment reial, però ben custodiat, obtingué permís per anar a casa seva. Va enllestir tots els seus assumptes aquell mateix dia i l'endemà es va tornar a presentar a palau. A l'audiència hi havia la flor i la nata del regne: prínceps, visirs, camarlencs, consellers i capitostos. El savi entrà, s'aturà davant del rei amb un llibre vell i un cofret de pólvores a les mans i després s'assegué.

- Porteu-me una safata -demanà.

Un cop tingué la safata, hi abocà les pólvores i les escampà.

- Majestat, tan bon punt m'hàgiu tallat el cap, poseu-lo en aquesta safata i feu que el premin ben premut damunt de les pólvores, així s'estroncarà la sang. I ara agafeu aquest llibre, però no l'obriu fins que no m'hàgiu segat el coll.

La sentència fou executada immediatament. Aleshores el rei va obrir el llibre, però va trobar les pàgines enganxades. Es va posar el dit a la boca per humitejar-lo de saliva i, fent un cert esforç, va anar passant fulls rere full, fins a sis, sense trobar-hi res escrit.

- Savi, aquí no hi ha res escrit.

- Passeu unes quantes pàgines més -respongué el cap del savi.

I el rei així ho va fer. Al cap de molt poc va començar a recargolar-se; el mal era tan intens que no parava de gemegar. I el cap del savi, mentrestant, recitava aquests versos:

Governaren, però del poder abusaren; aviat cauran aquests

com si no haguessin existit jamai.

Si haguessin estat justos, justícia ara tindrien; injustos foren

i, injust, el destí els ha infligit dolor i calamitats.

I els diu la veu inflexible: "Tal faràs, tal trobaràs,

perquè del fat ningú no en pot fugir."

Tot just acabà de recitar els versos, el rei va caure mort a l'acte: el llibre estava enverinat.

L'arribada de l'alba sorprengué Xahrazad i aleshores callà.

Duniazad digué:

- Quina història més bonica!

- Això no és res comparat amb el que li va passar després al pescador que havia tornat a tancar el geni dins del seu flascó. Demà a la nit, si encara visc i sa majestat m'ho permet, us ho acabaré d'explicar.

Aquella nit la van acabar de passar contents i feliços. Al matí, el rei se n'anà a la sala d'audiències a ocupar-se de les tasques de govern i, un cop enllestida la feina, se'n tornà cap a palau.