Xahriar va entrar a l'habitació de la seva esposa Xahrazad i es va disposar a escoltar el final de la història de Maaruf.
 -T'ho prego, Xahrazad -va dir Duniazad, arrepapant-se al divan-, acaba d'explicar-nos la història.
 -Amb molt de gust, si sa majestat m'ho permet.
 -Endavant, Xahrazad, endavant -va fer el rei, frisós.
 I Xahrazad va començar:
 -Maaruf havia acceptat de fer-se càrrec de Fàtima i l'havia hostatjada com una reina per demostrar a Déu que la respectava i que tenia bons sentiments, però no pas per dur una vida marital amb ella. Aquesta actitud, a Fàtima la corroïa, no suportava veure com Maaruf cohabitava amb totes les dones del serrall menys amb ella. El ressentiment, l'odi i la gelosia van germinar en el cor de Fàtima i el dimoni va trobar un camp adobat i hi va sembrar la idea d'apoderar-se del segell, matar Maaruf i proclamar-se reina. I Fàtima va començar les indagacions, això sí, molt discretament, però de tal manera que acabà sabent que Maaruf, abans de jeure amb una dona, es treia el segell del dit i no se'l tornava a posar fins després d'haver-se rentat.
 Amb el pla dibuixat al cervell, una nit que Fàtima sabia del cert que Maaruf havia cridat una dona per cohabitar amb ella, emparant-se en la fosca, va sortir de les seves estances en direcció a les de Maaruf. En el mateix moment en què ella passava per davant de la comuna, el fill de Maaruf hi feia les seves necessitats. "On carai deu anar aquesta bruixa?" El noi la tractava així d'ençà que Fàtima, per bé que ell havia intentat aproximar-s'hi, l'havia menyspreat pel sol fet que no era fill seu i ara s'estranyava de veure-la trotar per palau a aquelles hores de la nit. "Quina una en deu tramar?" va pensar el petit príncep, bo i estrenyent l'empunyadura ornada de pedreria de la seva espasa. I la va seguir. Fàtima, sense saber que el jove li seguia les petjades, va entrar silenciosament a les habitacions de Maaruf i es va amagar darrere una porta, tot esperant que acabés de fornicar i que la dona marxés i ell entrés al bany. Quan la circumstància es va donar, Fàtima va entrar ràpidament i el príncep va ocupar el lloc, darrere la porta, ara oberta, on era ella i va parar l'orella.
 -On és aquest cony de segell? On? On? -va sentir que mastegava ella-. Aquí, aquí, ja és meu.
 Llavors, el príncep va comprendre clarament les intencions de la seva madrastra i va desembeinar l'espasa. Fàtima va creuar el llindar de la porta abstreta en la contemplació del segell i aquesta va ser la darrera cosa que els seus ulls veieren. El príncep li va travessar el cos amb l'espasa i Fàtima, amb l'esgarip de la mort a la gola, va caure a terra. Aquell crit va alertar Maaruf, que va sortir del bany esparverat, i a la seva guàrdia personal que ràpidament s'hi presentaren.
 -Què ha passat, fill? -va preguntar, en veure'l amb l'espasa a les mans i tota ensangonada.
 -Pare, he matat la bruixa -i va assenyalar amb l'espasa el cos de Fàtima enmig d'un toll de sang-. Vós sempre us heu rigut de mi per dur espasa i dubtàveu si la sabria util×litzar; doncs sí que en sé i aquí en teniu la prova.
 Maaruf de seguida va comprendre què havia passat, va mirar cap on havia deixat el segell i, en no veure'l, va escorcollar el cos immòbil de Fàtima fins que el va trobar dins la mà serrada.
 -Fill meu -va dir, llavors, abraçant-lo-, sens dubte m'has salvat a mi d'una mort certa i al reialme de la ruïna. Déu et beneeixi! -I va mirar el cos de Fàtima-: La seva pròpia maldat l'ha dut a la perdició, tal com ho va dir, i molt bé, el poeta:

 Llavors va ordenar als guàrdies que se l'enduguessin, que l'amortallessin i que l'enterressin, sense cap mena de rebombori. Així va acabar la malvada Fàtima: havia sortit del Caire i havia trobat la mort a Ikhtian Khutan. Ja ho digué un poeta:

 I aquest altre també:

 Aquest fet va fer reflexionar Maaruf i li va fer redreçar la seva vida. Es va recordar del pagès que l'havia auxiliat en la seva fugida i va enviar missatgers a buscar-lo amb la voluntat de nomenar-lo visir i conseller de confiança. El pagès es va presentar amb tota la seva família, on hi sobresortia, per la seva bellesa, bones maneres i honestedat, la filla gran. Maaruf, de seguida, li va posar l'ull a sobre i s'hi va casar. Al cap d'un temps, també es va casar el príncep i van gaudir d'una vida plàcida i feliç fins que els va arribar la destructora de la felicitat i la separadora de les persones: la mort.
 Glòria a Déu, Totpoderós i Excels!
 Havent acabat la història, Xahrazad es va acostar al rei Xahriar, el seu espòs i pare dels tres fills que, en el decurs d'aquell temps, havien tingut, i va besar el terra.
 -Majestat, rei totpoderós -va dir-, durant mil i una nits us he regalat les orelles i us he eixamplat el cor explicant-vos històries fantàstiques i fets dels avantpassats, ara m'agradaria demanar-vos un desig.
 -Demana'm el que vulguis, encara que sigui la lluna en un cove i t'ho concediré -va sentenciar Xahriar.
 Xahrazad va fer portar els tres nens, un que caminava sol, un altre que gatejava, i l'altre que era un nadó de pit i els va posar davant del rei.
 -Majestat -va reprendre-, aquests són els vostres fills, per ells us demano que em perdoneu la vida. No vulgueu deixar orfes de mare aquests nens, els nostres fills, i que els hagi d'educar una dona estranya. Per Déu Gloriós us ho demano, si us plau, no em mateu!
 Amb els ulls brillants per les llàgrimes que apuntaven i mig ennuegant-se, Xahriar va abraçar els fills i va dir:
 -Estàs perdonada, Xahrazad; i ho estaves molt abans del naixement dels nostres fills, per la teva puresa, noblesa i dignitat. Déu et beneeixi i a tota la teva família! I a Déu poso per testimoni que et protegiré de qualsevol mal!
 Xahriar va manar engalanar la ciutat com mai s'havia fet, va decretar trenta dies de festa durant els quals els tambors no van deixar de redoblar ni els instruments músics de sonar; va eximir a tothom de pagar tributs durant un any i va fer almoina als necessitats. Xahriar va cridar a banda al visir, el pare de Xahrazad, i li va regalar el millor vestit de cort que tenia.
 -Déu us protegeixi, visir -li va dir-, per haver-me donat una esposa tan pura i noble i que m'ha fet penedir d'haver matat tantes dones injustament.
 Tot el reialme va gaudir de pau i benestar per sempre més. Glòria a Déu Totpoderós, Omnipresent i Omnipotent i la benedicció i la pau per al Profeta Mahoma, Senyor dels homes, i a qui demanem la seva mediació per al dia del Judici Final! Així sia!