Opinió
-
Podem: ahir, avui, demà
Bel Zaballa
18.03.2015
-
Qui té por de Podem?
Marta Rojals
17.03.2015
-
Hem de tornar a ser contagiosos
Joan-Lluís Lluís
16.03.2015
-
Parla amb la teva àvia
Andreu Barnils
15.03.2015
-
Repartir carnets d'independentista
Pere Cardús
13.03.2015
-
Cansats del va com va
Bel Zaballa
11.03.2015
-
Legal, lleig i injust
Marta Rojals
10.03.2015
-
Avorriments electorals
Oriol Izquierdo
09.03.2015
-
Els nens en mans dels capellans
Andreu Barnils
08.03.2015
-
Duran i Lleida té un pla per al 27-S
Pere Cardús
05.03.2015
-
Consultes ètiques a Gemma Galdón
Andreu Barnils
04.03.2015
-
Iniciativa com a metàfora
Marta Rojals
03.03.2015
-
Quina nació, al nord de Portbou?
Joan-Lluís Lluís
02.03.2015
Arcadi Oliveres
01.09.2012
Arcadi Oliveres: 'Les circumstàncies actuals exigeixen la petició d'independència'
El 1976 es va convocar per al juliol la Marxa de la Llibertat amb la idea que en aquell moment, pocs mesos després de la mort de Francisco Franco, calia recuperar les idees i l'esperit de cinc anys abans, amb la constitució de l'Assemblea de Catalunya (1971), on s'unien forces sindicals, associacions de veïns, les ara anomenades ONG i els partits polítics, amb el lema 'Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia'.
L'organització, a càrrec de Pax Christi, va considerar en una trobada el Nadal de 1975, un mes després de la mort de Franco, que potser la idea i el lema popularitzats per l'Asemblea de Catalunya, un moviment de caràcter molt barceloní, s'estenguessin a tot el territori. Una bona manera era convocar una marxa, com moltes altres que històricament i per tot el món s'havien fet, reivindicant aquests tres punts de l'Assemblea. La marxa es va pensar amb sortides en uns quants punts de Catalunya, i havien de caminar des del 4 de juliol de 1976 fins a convergir, l'Onze de Setembre, al monestir de Poblet, cor simbòlic de Catalunya.
La marxa, convocada el març d'aquell any, va ésser prohibida el mes de maig pel ministre d'Interior espanyol d'aleshores, Manuel Fraga. Tot i això, es va mantenir la convocatòria, secundada per Lluís Maria Xirinacs (que aleshores feia la protesta davant la presó Model de Barcelona), i es va decidir començar-la. El 4 de juliol van sortir les marxes dels diferents punts de Catalunya, amb moltes detencions perquè l'acte era prohibit. Jo, de fet, vaig ser tres dies al calabós com a responsable de la marxa del sud. Però tots els pobles van mantenir els actes, malgrat la presència de la guàrdia civil. Hi va haver detencions i multes, però a empentes i rodolons va continuar fins l'Onze de Setembre.
La concentració final era prevista a Montblanc, per recórrer el tram final fins a Poblet plegats. Però a Montblanc hi havia les forces d'ordre públic per prohibir l'acte i recordo que en el moment en què les marxes volien sortir a Poblet, van pegar de debò. Això va impedir que la marxa arribés a Poblet, excepte alguns que van aconseguir arribar-hi. La marxa es va trencar a Montblanc, però es va aconseguir estendre l'esperit de llibertat per Catalunya, que és el que es volia.
La marxa d'avui, doncs, respon a la voluntat d'enllestir la marxa inacabada, però molt treballada, del 1976. És veritat que els organitzadors d'ara no són els que vam organitzar la d'aleshores, però els companys de l'ANC que la promouen van considerar que es podia enllaçar amb la Marxa per la Indepencència que es fa aquests dies, com una de les etapes.
Ara, hi veig diferències substancials, entre la situació d'ara i la de 1976. En aquell moment era una marxa fruit de la il·lusió i unitària. S'hi havia afegit tothom i hi havia il·lusió de canvi. Ara a Catalunya, en canvi, hi ha frustració i no s'hi troba la unitat d'aquell moment. Amb tot, veig molt correcte que hi hagi manifestacions multitudinàries com la de l'Onze de Setembre, perquè les circumstàncies actuals exigeixen la petició d'independència, que sempre ha estat justificada. Per mi la reivindicació de la independència és important, però sempre dic que no ha de ser una paraula buida de contingut, sinó que ha d'anar acompanyada d'un programa social i polític, amb el lligam amb el tema del malestar social. Estic d'acord amb la reclamació de la independència de Catalunya, però també que es declari republicana, solidària amb els altres territoris, protectora del medi, desmilitaritzada…
Arcadi Oliveres és economista i president de Justícia i Pau
(Opinió recollida telefònicament)
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015