Opinió

 

<8/88>

Xavier Montanyà

10.05.2011

Joan Estelrich i els feixistes catalans

Borja de Riquer publica a l'Avenç un article interessantíssim: 'Joan Estelrich. De representant catalanista als Congressos de Nacionalitats europees a delegat franquista a la UNESCO'. La trajectòria política del principal col·laborador de Francesc Cambó il·lustra un fenomen que cal tenir molt present: el trànsit de molts nacionalistes de dretes catalans al feixisme franquista. Una conversió que més aviat sembla una reafirmació entusiasta. Van mantenir una col·laboració molt activa, a voltes decisiva, amb una dictadura que prohibia la nostra cultura, i que va aplicar una política genocida als republicans, del 36 al 75, especialment els anys quaranta, dits de pau, quan el règim va matar unes 70.000 persones, amb la santificació de l'església i el silenci còmplice d'intel·lectuals catalans com Estelrich i tants més. Sí.

Explica Borja de Riquer, i és significatiu, que ja l'any 32 Estelrich havia intervingut a Roma en l'organització d'un congrés de moviments nacionalistes autoritaris, especialment feixistes.

Cambó, March, la burgesia catalana monàrquica de la Lliga i l'aristocràcia van donar suport a Franco des del 18 de juliol, amb diners, serveis d'espionatge (SIFNE) i òrgans de propaganda al servei de Burgos, com la revista 'Occident', que Estelrich dirigia a París, o Radio Verdad, que emetia des de Roma. Col·laboraven amb l'Abwher, la Gestapo i l'OVRA, l'espionatge mussolinià. Desprès, els anys cinquanta, quan el règim es trobava aïllat i en una situació econòmica molt precària, quan ja no restaven dictadures feixistes a Europa, van contribuir a consolidar-lo internacionalment. Per reblar el clau, van fer la vida impossible als republicans exiliats. S'hi van acarnissar. Desitjaven, si no liquidar-los, esborrar-los de la història. Però no ho han aconseguit del tot, malgrat la seva fervent oposició, i la dels seus acòlits, als treballs de memòria i d'investigació del passat.

Si poguessin, ens prohibirien la memòria. Però, per als qui sabem molt bé de quina Catalunya venim, transmetre la història és un deure ètic.

Com a exemple de la categoria moral dels feixistes catalans, una petita anècdota. El meu avi Lluís es va guanyar la vida a l'exili fent de traductor de la UNESCO i de l'OIT. Va fer traduccions fins poc abans de morir, a Ginebra, l'any 1985, als vuitanta-dos anys. Mai no es va poder jubilar, no li ho permetien. L'artífex del seu contracte d'esclau havia estat Joan Estelrich, delegat franquista a la UNESCO. 'Era un feixista recalcitrant. A més, mai no ens va perdonar allò que dèiem Dalí, Gasch i jo, al Manifest Groc, d'ell i de la Fundació Bernat Metge', m'explicava el meu avi, rient.

L'any 1928, el censor primo-riverista en llegir el Manifest, només va fer objecció a la frase: 'Preguntem als intel·lectuals catalans: de què us ha servit la Fundació Bernat Metge, si després heu de confondre la Grècia antiga amb Àurea de Sarrà'. 'Hombre que se metan con la Bernat Metge, pase, pero con esta chica que se gana la vida bailando...!', va exclamar. La versió final diu: '...confondre la Grècia antiga amb les ballarines pseudo-clàssiques'. És possible que el governador censurés l'única paraula que entenia? Sí. Àurea de Sarrà era molt popular. Ara, hi ha un detall fonamental: sembla que la ballarina era amant de Joan Estelrich, director de la Bernat Metge. I ells se'n fotien. Per exemple, el crític Joan M. Minguet ha recollit que Dalí deia a Gasch en una carta: 'Estelrich és el personatge mes cursi dels grecs, a casa de l'Àurea, la ballarina putrefactíssima, es disfressa amb una túnica i un llençol rosa al front, crec que existeix una foto representant això, impagable!'

Estelrich, Juan, va morir a París d'un infart fulminant, l'any 1958. La Vanguardia Española, titulava 'Súbita muerte de un español internacional', una crònica farcida de perles dignes d'un manual falangista del tipus 'Cayó de la mesa al suelo, como un soldado. Como lo que era: un adelantado de nuestra cultura', o 'ha caído tremolando la bandera de la Patria por los caminos de Europa'. L'autor, Carlos Sentís.

L'adulació a l'esperpèntic i flatulent Estelrich, arriba fins avui. L'any 1991 l'immanent Albert, Premi d'Honor de les Lletres Catalanes d'enguany, en un article al mateix diari, titulat 'Estelrich, un activista cultural', demanava de recuperar-ne la figura intel·lectual. Després de desfer-se en elogis desmesurats, dignes de l'immortal, però en versió 'goigs montserratins', deixava ben clar, això sí, que calia fer-ho críticament. No fos cas.

Editorial