Quo vadis, Convergència?

Suposo que, com que a Convergència i Unió no han de dedicar hores a coordinar-se, a establir protocols per amagar discrepàncies i a pactar noms de directors generals, deuen dedicar-les a reflexionar cap on van o han d'anar. No sé si aquests cursets d'estratègia electoral que fan tots als Estats Units inclouen recomanacions per a la depressió postpacte. Jo, de recomanacions, no goso fer-ne. Simplement, faig aquestes reflexions, que suposo que tenen més de desig que no d'anàlisi, i pensant més en el país que no en els vots. També les faig, i no me n'amago, des del reconeixement per les posicions que defensa CiU, i amb actitud crítica per les que no defensa. A CiU, li hem d'agrair que hagi dut el país fins on l'ha dut i li hem de criticar que només l'hagi dut fins aquí.

La meva sensació és que, a CiU, li han canviat el terreny de joc. En tennis, a la Copa Davis, qui juga a casa tria la superfície en què vol jugar. Històricament, CiU havia jugat sobre la còmoda superfície d'herba del nacionalisme. Les eleccions a la Generalitat es proposaven en clau de país i, a l'un costat de la xarxa, ERC i CiU es repartien els vots nacionalistes, mentre que, a l'altre costat, PSC i PP es repartien els vots suposadament no nacionalistes, molts dels quals eren vots nacionalistes espanyols, d'aquelles persones que no entenen per què, la llista, l'encapçala Nadal o Maragall i no pas Felipe González o Rodríguez Zapatero.

Cal tenir en compte, a més, que durant vint-i-quatre anys CiU ha tingut un geni capaç de jugar a tots dos costats de la xarxa i, a les estones lliures, fer d'àrbitre. Jordi Pujol recollia des de vots independentistes, convençuts que ell era un sobiranista disfressat d'autonomista amb cove, fins a vots d'espanyolistes, convençuts que Pujol era efectivament l'espanyol de l'any i segurs que mai no traspassaria la ratlla. I tots dos tenien raó i, a Pujol, no hi havia qui li guanyés un set. I ERC recollia quatre pilotes que Pujol deixava passar.

Però resulta que, el 2003, una Esquerra més crescuda va decidir que, si CiU pactava amb un dels jugadors de l'altre costat, ella també ho podia fer. I perquè la jugada no grinyolés tant, va canviar la superfície del terreny de joc: a partir d'ara, terra batuda i les dretes a l'un costat i les esquerres, a l'altre. És una pura qüestió de noms, perquè les dretes i les esquerres parlamentàries fa temps que estan ben centrades i perquè, si més no en aquest país, encara hi ha molta gent que vota en clau nacional. Fa tres anys, i ara un altre cop, Esquerra canvia el discurs: ara està més preocupada pel nostre benestar social que no pas pel nostre benestar nacional, com si el primer fos possible sense el segon i com si la llibertat no fos el major benestar.

Tornem a Convergència, emperò. Pujol es mira el partit des de la grada i veu com el seu deixeble continua guanyant jocs i sets, però que al final els altres s'alien i li prenen el partit. Artur Mas juga bé, però no ocupa tota la pista com feia Pujol. I els altres n'han après. Potser, a CiU, li ha arribat el moment de redefinir el model de país. A l'altre costat de la xarxa ho fan. El PSC vol una Catalunya espanyola, encara que dit així soni lleig. Una Catalunya espanyola de fets i catalana de paraules. Els intents de reformar l'estat espanyol de Maragall han fracassat estrepitosament i no és pas Montilla qui ho tornarà a intentar. ERC vol una Catalunya independent, encara que els seus camins siguin inescrutables. I ICV vol una Catalunya verda i alternativa, per més que deu confiar que la facin uns altres.

CiU, en canvi, continua combinant les retallades estatutàries amb les estelades als mítings, la fermesa nacional de Felip Puig o de l'alcaldable gironí Carles Puigdemont amb els estirabots de Duran i Lleida, el nedar amb el guardar la roba. Com en la millor època pujolista. Però cal tenir en compte que, malgrat el desori del tripartit i els múltiples errors acumulats, còmodament visualitzables en DVD, CiU ha perdut gairebé 100.000 votants. Hi ha 95.914 persones que el 2003 van votar Artur Mas i el passat 1 de novembre no ho van fer: o bé es van quedar a casa o, si la seva religió no els permet de no votar, ho van fer en blanc. La meva sensació és que, d'aquestes persones, n'hi ha moltes de decebudes per la tebiesa nacional de CiU, per la fotografia estatutària amb Zapatero i per la intuïció que CiU s'hauria estimat més de pactar amb el PSC, fins i tot si Esquerra s'hi hagués posat bé.

Jo no demano pas que CiU es torni independentista de cop i disputi el terreny a Esquerra, però sí uns principis sòlids de país per a crear confiança entre l'electorat nacionalista. Segurament que això li faria perdre alguns vots per l'altre extrem, però potser aleshores tornaria a tenir amb qui pactar o, com a mínim, el senyor Carod-Rovira hauria de buscar una altra excusa en lloc de la dels horitzons nacionals similars dels altres partits. Tot i que, cal dir-ho, l'actual horitzó nacional del senyor Montilla i el del senyor Mas em semblen prou diferents, si bé és cert que jo sóc daltònic. Si CiU fes una aposta nacional clara, potser passaria allò de Jesús, quan Sant Pere li va demanar 'Domine, quo vadis?' Resposta: 'Quo ego vado, non potes me modo sequi: sequeris autem postea'. Que, per als qui no poden desgravar-se el llatí de la renda, vol dir: 'On aneu, Senyor?' 'On jo vaig, ara no m'hi pots pas seguir, tu. Prou que m'hi seguiràs més tard.'

mestruch@correu.mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet