Opinió

 

<7/88>

Vicent Partal

02.05.2007

En una cosa té raó Maragall

L'acumulació de declaracions de l'ex-president Maragall aquestes darreres setmanes causa una certa sorpresa. Hi ha elements del seu discurs difícils d'entendre: ensorra el seu llegat i ho fa argumentant que el seu pas per la presidència va ser coartat pel PSOE i pel govern espanyol. Caram!, se suposa que el president de la Generalitat és la màxima autoritat del país i que no viu sotmès a ningú. Tant és, emperò. Perquè de tot quant ha dit Maragall allò que em sembla més interessant i que ha passat més desapercebut és la seua percepció que el Partit Socialista ha entrat en una crisi irrecuperable. En això té raó, malgrat les aparences.

És cert que el PSC té ara més poder que mai i més que no el que cap partit haja tingut mai en aquest país. Ara, això no sembla pas abonar la tesi que fa crisi. Però, si gratem sota el 'prietas las filas..' aparent, les coses no són tan clares.

A tot Europa, i ací és on la visió de Maragall té interès i pren valor, els partits socialistes s'han envellit ideològicament, s'han acomodat i han esdevingut un negoci públic. I allà on ha aparegut o apareix una alternativa a la seua esquerra més oberta, menys dogmàtica, menys estalinista en el control estricte del partit, l'alternativa creix ràpidament i sovint comença a deixar enrere el PS de torn. Ho vam veure fa anys a molts estats europeus, i a l'estat espanyol (que en aquest punt va amb un retard tan evident com explicable) ho comencem a veure també. Fixem-nos, si no, en les eleccions navarreses d'aquest mateix mes. Les enquestes posen Nafarroa Bai al davant dels socialistes, tant a la capital com al Parlament. També és possible, però no comparable, que el Bloc i el Compromís, a les Illes i al País Valencià peguen un bon mos a l'electorat tradicionalment socialista fins al punt d'impedir que el PSOE puga governar sol. Com passa a Galícia, on els socialistes ja no poden ni pensar a governar sense el Bloque. Però i al Principat?

Al Principat hi ha una dada que faríem mal fet d'ignorar. A les eleccions del 1988 el PSC de Raimon Obiols va treure 802.828 vots i ERC i ICV en van sumar 329.858. A les passades eleccions del 2006, en canvi, el Partit Socialista de José Montilla en va treure 796.173 (una xifra per sota, no ho oblidem, de la del 1988) i ERC i ICV van comptar-ne 699.048. És a dir que, si ICV i ERC formaren una mena de Nafarroa Bai, també ací seríem a les portes de superar el PSC. L'any 1988 472.970 vots separaven els socialistes d'allò que en podríem dir l'altra esquerra. El 2006, en canvi, la xifra havia baixat dramàticament de quasi mig milió a menys de cent mil vots (concretament 97.125).

Maragall ho sap això. I sap què vol dir. En definitiva, ell ha seguit prou processos polítics com l'italià per adonar-se que l'era dels grans partits socialistes d'Europa ja és passada. Per això va fabricar, abans que no fos tard, aquesta coalició PSC-ERC-ICV que ara ens governa a tants i tants llocs. Però també sap que el PSC de Montilla (si és que encara és PSC) no és el mateix. I que els tics autoritaris i aclaparadors del passat pugen com bromera de la mà dels capitans. Aparentment, el PSC té ara un domini de la política catalana total. No ens enganyem: el té perquè ICV i, sobretot, Esquerra Republicana volen (i ells deuen saber per què). Però, sota la rocosa presència pública del partit de la rosa i del puny, s'obre una escletxa monumental que un home com Maragall, poc dotat per a la política real, però visionari com pocs, veu i assenyala en tota la dimensió.

Editorial