Opinió
-
Fills de l’exili, de les migracions, de l’educació
Mercè Ibarz
11.07.2015
-
Si #TV3noemrepresenta, qui ho farà?
Marta Rojals
07.07.2015
-
Lluís Llach, el Camp Nou i una fam de trenta anys
Joan-Lluís Lluís
06.07.2015
-
Joan Herrera, al divan (II)
Andreu Barnils
05.07.2015
-
Salvador Iborra, no és cosa nostra
Roger Cassany
04.07.2015
-
La llista electoral que pot passar la prova de l'ànec
Pere Cardús
02.07.2015
-
Orwell 2.0, o digues-me què cliques i et diré qui ets
Bel Zaballa
01.07.2015
-
'Indepe' amb mar de fons
Marta Rojals
30.06.2015
-
La resposta
Oriol Izquierdo
29.06.2015
-
Joan Herrera, al divan
Andreu Barnils
28.06.2015
-
40 anys de tot allò, 30 d’això
Mercè Ibarz
27.06.2015
-
El mètode per a sumar els 'sí se puede' a la independència
Pere Cardús
25.06.2015
-
'Se puede' o 'no se puede'?
Marta Rojals
23.06.2015
Vicent Partal
08.05.2007
Malaltia
Les opinions del delegat de la Generalitat a Madrid sobre l'ex-president Maragall són inaudites. Raimon Martínez respon a les crítiques polítiques de Maragall contra Zapatero insinuant que l'ex-president està físicament o psicològicament malalt. Uns poques hores després demana disculpes, però la perplexitat per allò que diu és enorme. Especialment, si tenim en compte com els socialistes han protestat d'una manera vehement durant anys contra qualsevol insinuació adreçada a Maragall i tenint en compte que és un ex-president.
Rebaixar una crítica política de calat i profunditat dient que qui l'ha feta és un malalt és esborronador. Passava en algunes de les dictadures més ferotges que conegué Europa el segle XX i sobta que puga passar entre nosaltres avui. No crec, no hi ha cap motiu per a creure-ho ni ho ha insinuat ningú, que Pasqual Maragall estiga malalt. Per això el comentari és, o hauria de ser, intolerable, especialment si ve de la persona que ha de representar a Madrid la institució que l'al·ludit presidia fins fa pocs mesos. Seria d'esperar una dimissió, no pas una simple disculpa. Com hauria estat d'esperar la dimissió del cap de premsa del president Montilla per les seues amenaces al diari La Vanguardia. Per exemple. Val a dir, en aquest sentit, que el PSC és especialista a esquinçar-se la vestimenta d'una manera coral i dramàtica quan li convé, però també a tancar files, a xiular com si res no passara i a serrar les dents quan no li convé. Encara es recorda l'escàndol que va organitzar per unes fotos retocades de Jordi Pujol en campanya, però ara no es pot dir res del cartell de Jordi Hereu, en què li creixen miraculosament els cabells i el temps fa marxa enrere. Al tripartit anterior les dimissions van venir sempre de la mateixa banda, mentre consellers com Joaquim Nadal eren intocables, malgrat els fets del Carmel. Si Xavier Vendrell diu una cosa que ells consideren que és fora de to, ho ridiculitzen amb comentaris sobre la calçotada i la beguda que s'hi consumia i qualifiquen ERC d'immadura i de poc preparada, però de cap manera no accepten comentaris a l'inrevés, tot i l'espectacle que no paren de fer aquestes darreres setmanes. I què en direm, de la cançoneta del canvi? Sembla que ells i tan sols ells tinguen el monopoli de l'eslògan. Durant els darrers mesos del govern de CiU no van parar de dir que calia el canvi i que no es podia suportar que un partit governés tants anys una institució (van arribar a dir que era una taca per a la democràcia). Però els ha vist piular ningú ara recordant que ja fa molts més anys que manen a l'Ajuntament de Barcelona o a la Diputació, institucions que han convertit en autèntics ranxos polítics del partit? Ara no. Ara no toca. Per més que l'esclerosi i els vicis acumulats pel PSC en aquestes institucions siguen d'una alçada si més no comparable a les que ells asseguraven que tenia la Generalitat de CiU.
Allò que fa anys que m'intriga és com s'ho fan perquè tanta incongruència aparega com una cosa normal. Supose que juga en favor d'ells un cert progressisme, tan mal entès com inseparable, de la societat barcelonina. I també els errors dels altres, especialment per la manera submisa amb què accepten el 'mobbing' permanent que exerceix el mandarinat socialista sobre la classe política d'aquest país. També hi ajuda, sens dubte, la complicitat treballada de molts mitjans de comunicació. Tot amb tot, crec que la peça cabdal és aquest estil tan prepotent com pressionant de fer política que durant dècades han sabut afinar al carrer de Nicaragua fins a límits insospitats.
NOTA. Una primera redacció d'aquest Mail Obert suposava que Martínez Fraile no dimitiria. Però sembla que sí que ho farà. Assumesc el meu error, primer que res, però he retocat l'article perquè l'anècdota (ben substancial) no li fera perdre el sentit. I em declare sorprès, agradablement sorprès, de l'encertada decisió del president de la Generalitat.
Editorial
-
La manera de guanyar importa
Vicent Partal
27.07.2015
-
La fi de Pujol i la fi de la Catalunya autònoma
Vicent Partal
25.07.2015
-
7 contra 155?
Vicent Partal
24.07.2015
-
El 155 o l'evidència de la desesperació
Vicent Partal
23.07.2015
-
Rajoy i els conceptes més elementals
Vicent Partal
22.07.2015
-
Anem a totes
Vicent Partal
21.07.2015
-
Ciutadans contra el(s) valencià(ns)
Vicent Partal
20.07.2015
-
Contra la revolució
Vicent Partal
17.07.2015
-
Les tres explicacions que no entendran mai
Vicent Partal
16.07.2015
-
Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos
Vicent Partal
15.07.2015
-
Bones vibracions…
Vicent Partal
14.07.2015
-
Turbulències, també a Podem
Vicent Partal
13.07.2015
-
Lleida és un gran exemple
Vicent Partal
10.07.2015
-
I ara un parell de preguntes
Vicent Partal
09.07.2015
-
Entre Irlanda i la CUP
Vicent Partal
08.07.2015
-
(In)justícies
Vicent Partal
07.07.2015
-
La democràcia té límits?
Vicent Partal
06.07.2015
-
Persistència per a guanyar
Vicent Partal
05.07.2015
-
Sumar
Vicent Partal
03.07.2015
-
L’embolic d’Iceta amb el 9-N
Vicent Partal
02.07.2015
-
Contra la 'llei mordassa'
Vicent Partal
01.07.2015
-
Europa, en perill
Vicent Partal
30.06.2015
-
A les vostres mans
Vicent Partal
29.06.2015
-
La trampa
Vicent Partal
26.06.2015
-
El retorn de la Generalitat
Vicent Partal
25.06.2015