Mònica Sabata

Què fer. Per on començar. Com continuar. Sóc matinera, de nit se m’acuden coses estranyes, de matí imagino millor. Som-hi. Els joves. La sèrie britànica, la bona gent que tant m’ha alegrat la vida, doblada i tot (aquesta és una altra història, el doblatge: envejo els portuguesos, que no tenen res de doblat a la TV ni al cinema, ves per on, segurament per això són tants els poliglots per aquelles terres). Els joves, deia. Mònica Sabata, com ara. No en sabem pràcticament res, tal vegada no faig bé d'enfocar-la, que potser s’estima més de treballar tranquil·la, però alguna cosa hauríem de saber d’aquesta dona jove que ha sortit a la pantalleta com a portaveu d’una plataforma que reuneix un munt de persones i d’associacions i que es comporta, pel que veig, amb intel·ligència.

Qui és la senyora Mònica Sabata? La xarxa permet de saber que és psicòloga de formació, que treballa al CIEMEN de fa temps. Una font em diu que és a la trentena. Duu els cabells curts, s’expressa bé, no tinc ni idea de què llegeix, ni quin cinema li agrada, quins diaris freqüenta, ni on li ve de gust de viatjar. Ha presentat ponències, diu la xarxa, sobre diversitat lingüística, sostenibilitat i pau, grans paraules que potser són poca cosa més. O potser no. La pantalla de la TV no em va permetre de veure prou bé com vestia, no l’he vista més, no he assistit a cap reunió ni trobada amb ella. Ras i curt: no sé quin efecte transmet. Des d’aquí prego a una altra Mònica, la senyora Terribas, que li faci (si és que ja no la té prevista) una interviu. Res millor que una bona i prou llarga conversa a la TV en directe per veure com respira, argumenta i reacciona una persona. Sabata és un personatge desconegut i això en periodisme és una cirereta.
Segons que puc llegir a la web de TeleSur Noticias, de Caracas, Mònica Sabata integra el consell directiu del Fòrum Social Mundial (FSM). És el fòrum dit de Porto Alegre. També és del consell directiu del Fòrum Social de la Mediterrània.

Investigo un pèl més: Mònica Sabata va aconseguir que l’únic partit que participava d’alguna manera en la manifestació de Barcelona, el dissabte 18 de febrer, no l’encapçalés, que no en capitalitzés, en definitiva, la imatge mediàtica. Que no era fàcil, la pressió fou forta, però que ella ho va fer possible. Certament, no és igual autoritat i poder: a la poeta Marçal li va costar molt de fer-me entendre’n la diferència, hi ha paraules que m’espanten, però li he de donar la raó, una volta més: no hi ha, en alguns casos, cap més manera de parlar amb propietat, i aquest n’és un. Una psicòloga, una dona a la trentena amb autoritat reconeguda. Potser no van tan malament les coses.

merce.ibarz@mesvilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet