L’Estellés dels lectors de VilaWeb

Vicent Andrés Estellés, que no és només “un entre tants” perquè ès el nostre gran poeta, al nivell d’Ausiàs March, poca broma, i una persona de l’alçada d’un campanar, tirant curt, ès un activista militant que, amb les seves paraules tan ben travades, ha construït i enlairat la consciència del nostre poble amb sentències tan definitives com: “Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble” i, endemés, ens dóna la clau per assolir la llibertat: “No et límits a contemplar aquestes hores, que ara venen. Baixa al carrer i participa: no podràn res davant un poble unit alegre i combatiu”.
Ès ell qui ens diu com fer-ho, s’ha de “plantar cara a la vida” i, només així, tinguem-ho clar, podrem aconseguir “Aquesta Pàtria lliure, lluminosa i alta”.
Estellés, amb la seva poderosa clarividència, va mostrar-nos la seva gran visió del futur d’aquest nostre, noble i dissortat, poble. Com que sap i ens explica d’on venim, ens pot dir cap on anem.
Rapsode i amant de la vida, la llibertat i l’alegria, de l’amor i la passió de viure; de la lluita, la revolta, la ràbia i també de la tristesa i el dolor, Estellés, el nostre oracle, viu per sempre als nostres cors, i és ben viu en les seves paraules que ens esperonen i ens guien cap a la llibertat i la vida plena d’aquest poble que ha sofert tant.
Gràcies Vicent! Per les teves paraules!
Que per molts anys siguin vives en el fons del cor de la consciència del poble!
Que la seva saviesa i fermesa ens esperonin per tal de no conformar-nos amb engrunes i exigim, d’una vegada per totes, el pa sencer.

El 14 d’agost de 1974 vaig escoltar per primera vegada Vicent Andrés Estellés. En aquella data, el poeta va visitar Teulada (la Marina Alta), convidat per la comissió de festes per tal de fer de mantenidor en l’acte de la presentació de les festeres i elecció de la “reina” de festes de 1975.
Fruit d’aquell estatge a Teulada el poeta va crear una sèrie de poemes que va publicar, bastants anys més tard, en el “Retaule del País Valencià”.
Enguany, en la 20 edició de “Poemes en un nit d’estiu” que organitza l’Associació Cultural Amics de Teulada, hem dedicat aquesta activitat a celebrar els 50 anys de l’estada de a Vicent Andrés Estellés a Teulada amb un concert poètic.

Del recull de poemes que Estellés dedica a Teulada, ací en teniu una mostra:

TEULADA
La calç, discreta, cau per les façanes
Oh ferros contra la pirateria.
Guaitava mansa la donzella, àvida.
Gesmils nocturns.
Tota la nit, tota la nit, despert
aquest perfum invicte de gesmils.
He d’adorar-te, de genolls, el nu.
Oh nit més sacra.

TEULADA
Dessota la tela,
mamelletes d’aigua,
lleugeres i dures,
impacients, compactes.

Avança el crepuscle,
entre ceps i canyes.
Ni blat ni roselles,
i muntanyes blaves.

Dessota la tela,
mamelletes llargues.

Tortosa, 1980, 17 anys, estudiant de COU. Em cau a les mans el vol. 2 de les obres completes i arribo a les “horacianes”: llegeixo el pimentó torrat, l’erotisme, la terra, la ferocitat… Hipnotitzat, trasbalsat, absorbit. Entro. A partir de llavors ja sé què és la poesia (fins llavors era una part d’’una assignatura que a l’Institut li deien literatura). És la vida. Per primera vegada algú em mostra què és la vida i la poesia. I ja mai més m’ha abandonat.
Després he entrat en molts altres poetes, però VAE fou el primer, el que em va obrir el camí. El poeta del poble. Per sempre.

L’any 2019, el grup mallorquí de música folk Nou Romancer, que enguany celebra el seu 30è aniversari, va publicar el treball discogràfic “Invocació als poetes”, en el qual va musicar setze poemes de diferents poetes de la literatura catalana. Entre aquests poetes no podia faltar Vicent Andrés Estellés. Ara aprofitam l’avinentesa del centenari del naixement del poeta per compartir amb vosaltres els dos poemes que vàrem musicar: “Cançó de la rosa de paper” (https://youtu.be/GxTOXlkDfmQ?si=UqtIn1op2niyD3Cm) i un de l’obra “Llibre d’exilis” (https://youtu.be/bcRQXiZCIVQ?si=kRfmZp8JFx_8Q-Ze). Esperam que us agradin!

Ja fa temps que tinc la sort de poder-lo gaudir, és el meu poeta de capçalera… no me’l acabaré mai…La seua tendresa i proximitat sempre a flor de pell m’acaronen, m’enriqueixen i em fan créixer en tots els sentits. Em relliga al poble, a la pàtria, que és també el meu poble, la meua pàtria.

Gràcies Vilaweb per facilitar l’entrevista que se li va fer el 1987 no la coneixia i m’he emocionat moltíssim de poder-lo veure i oir. Tot un regal per a mi. Gràcies!

Efectivament, Estellés és un poeta d’abast mundial. Aquest article ho corrobora. Us comparteixo un article propi publicat a la revista Frontissa i també al Setmanari de l’Ebre que se centra sobretot en “Coral romput”, un altre poema monumental d’Estellés: https://www.frontissa.cat/opinio/97239/i-voldria-fer-versos-alegres-i-serens-una-lectura-de-coral-romput-de-vicent-andres-estelle

A la meva ja llunyana adolescència, a mokans dela setanta, vaig tenir durant dos anys força relació amb una colla de joves de Burjassot, ens trobàvem al passeig al costat de les sitges. Eren de classes socials i procedències culturals diverses. Temps d’amors i primeres coneixences, de descobertes. Jo hi anava en el trenet des de l’estació de Santa Mònica, a l’altre costat del pont de fusta. Crec recordar, o vull creure recordar, que entre la colla algú era familiar de Vicent Andrés Estellés i en una ocasió vàrem anar a sa casa i me’l van presentar assegut a una tauleta redona. O potser m’ho imagino, no sé. Només amb el temps sabria qui era i el llegiria i fins i tot declamaria en algun acte públic. Fa temps que els seus versos m’emocionen quan els llegisc o escolte i m’acompanyen.

La guerra civil:
“Al principi va ser esplendorós […] alegre, els camions, les milicianes, els mili­cians, un poble que s’anava a menjar al feixisme… un poble en armes. El temps
de la postguerra, per contra, fou molt fotut, no només per la mort, sinó per la por. Mai se m’oblidarà l’horror d’haver de cremar els llibres en el corral de ma
casa. Me’n recorde de La bestia humana, de Zola. Tu em diràs, quin mal feia això! Mai li perdonaré a Franco que ens fes una vida tan lletja, prohibint, prohibint, prohibint…”

“-Toc toc.
-¿Qui és?
-La Mort.”

Aquest any miserable
1924-1993 (Vicent Andrés Estellés)
aquest any miserable,
m.cm.lxiii. d. de c.,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura, desterrat a munic o parís;
joan fuster, a sueca;
–diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i

circula un tenebrós prestigi–;
sanchis guarner recorre, perplex, la ciutat;
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

Nota:Del 1974 al 2024, sobretot el País Valencià, semblants situacions no han deixat de planejar.

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
.
.
VICENT ANDRÉS ESTELLES
Llibre de Meravelles, 1971

Vaig conèixer la poesia d’Estellés amb 17 anys, quan un meu amic valencià em va regalar les “Festes llunyanes”, l’any 1978. Abans de començar a llegir-lo, vaig sentir que era un tresor a la meva, aleshores, petita biblioteca. El vaig llegir a poc a poc i em va sorprendre molt el fet que no tenia res a veure amb tot allò que havia llegit i estudiat a l’escola encara franquista. Era llibertat, i va significar un raig de llum en les tenebres que aleshores encara arrossegàvem. Vaig cercar més poemes seus, els vaig llegir, i vaig ser conscient de l’abast de la seva obra: una llengua comuna, un país compartit, l’esperança d’un futur per a la nació completa.