La “farsa del procés” i la contradicció que no s’explica
Els fets contradictoris i els canvis de posició sobtats, per més grossos que siguen, no converteixen el procés en una farsa
No entens que només puc dir allò que em fas dir i que la frase més tendre s’ha d’escriure amb la destral?
Sents els lletratrèmols? O són els batecs dels nervis?
Saben res dels artificis literaris que desperten una emoció inconeguda, una font ufana d’humor o una saviesa impensable?
Sí, lluit com sé per posar mots a la secreta polifonia de la realitat
Escric amb la voluntat de guillotinar tòpics per acostar-me més al ver
Per escriure’t aprenc les llengües estrangeres de la pluja i dels rosers
No escric per tu, sinó per a mi, per acollir una llum nova sobre la vida, alguna cosa més radical que un pensament o un sentit
Em sent just a la vorera de descobrir alguna cosa, no ho oblidis mai
Practicar una loquacitat que prové de la joia de fer girar el mateix d’una manera cada vegada nova
Envitricollament i senzillesa es donen la llengua
No diguis als amics que els poemes són paranys que poses al bosc i que tapes de silenci
Escric amb flames la meva fosca
Hi veuré de dia amb els ulls, però en el somni hi veuré amb el cor
Cal alimentar la passió estètica, que és una ètica, i, ben naturalment, una política, una poètica
Em vull rentar els ulls bruts de tots els paràsits amb què ens contaminen
Per què mentre avança el rellotge cel·lular em torn més observador, contemplatiu i analític?
Et trobes a la frontera de la totalitat èpica i la teva poesia és com un diumenge al crepuscle
M’agradaria que una amenaça difusa planejàs i contaminàs el lector com un verí lent que fins i tot el fes dubtar d’allò que ha entès massa aviat
He agafat un viarany mal d’emprendre entre esbarzers esbadiats, ombres d’oliveres, estimballs de troncs i un airecel extenuat
Tota aquesta llum, no hauria de ser una llàgrima immensa?
Els trucs de la història: tots són víctimes d’un relat antic amagat, profund, estel·lar, sediciós, que mata en el moment en què és contat
Cerc aquest interior ple d’objectes vius i de persones inanimades
Els poemes són finestrals que donen a un altre univers, a unes altres percepcions, a uns sentiments altres, a les partions de l’ignot, no ho sabies?
La paraula és remembrança, i això és una forma d’embragar itineraris entre la por i l’enigma
Sent alguna cosa com una debilitat extrema, indestructible