Amb Galeano, contra Camacho

Ahir es va morir Eduardo Galeano, un escriptor imprescindible per a entendre l'Amèrica Llatina i el món. Hom podrà discrepar d'ell i les seues fórmules polítiques, però ningú no li pot negar ni la qualitat de la seua obra, ni la sensibilitat del seu esperit, ni la dignitat amb què sempre va fer allò que ell creia honradament que tocava fer. Ni encara menys la seua solidaritat, que va saber portar molt més enllà d'on proposava el limitat encasellament partidista.

La notícia va ser donada als diputats del Parlament de Catalunya, al final de la sessió de la comissió Pujol, per David Fernàndez, emocionat, un diputat que des de fa molt anys és un galeanista de base més. I a mi em va xocar la coincidència. Ahir al matí vam assistir a una deplorable sessió parlamentària que feia literalment angúnia. Durant mesos, Alícia Sánchez-Camacho ha mirat d'evitar la seua presència al parlament per explicar la Camarga i ahir vam veure per quin motiu. Acorralada i durament acusada, el seu relat polític, fins i tot diria que personal, no s'aguanta ni amb pinces. Això és un escàndol brut, dels més bruts. I ella no sap com escapolir-se de l'escomesa.

En un país normal, Alícia Sánchez-Camacho ja fa temps que hauria presentat la dimissió --com va fer santament el seu amic Zaragoza. I així s'estalviaria ella, i sobretot ens estalviaria a nosaltres, aquest espectacle penós que hem viscut. Aquesta rebregada fora mida que ha posat a ella i els seus a lloc. Lamentable des del punt de vista polític, però sobretot duríssima des del punt de vista humà. (I a compte d'això els recomane especialment avui l'extraordinari article que publica la meua companya de columna Marta Rojals).

Que els humans no som tots iguals és una evidència. Però que la mateixa raça, perquè només hi ha una raça i és l'humana sencera, puga contenir alhora dos personatges tan diferents no deixarà mai de fascinar-me. Amb Alícia Sánchez-Camacho no puc trobar ni un punt de coincidència més enllà de la geografia i l'edat. I em sent content d'això, em tranquil·litza. Però la veritat és que ahir em vaig adonar que encara em sent infinitament més content de coincidir en tantes coses amb un home que no fou de la meua edat i que només esporàdicament va coincidir en la meua geografia. Aquest escriptor, intel·lectual i combatent per al qual reclame el respecte universal i que es diu i es dirà sempre Eduardo Galeano.

L'opinió dels subscriptors

(Els subscriptors voluntaris són la clau perquè VilaWeb us arribe cada dia, gràcies al seu suport econòmic i periodístic. Ens ajuden a millorar el diari i tenen un contacte especial amb la redacció; reben les notícies hores abans i comenten aquest editorial, entre més coses. Si tu pots ajudar-nos amb una petita quota, et demane que t'apuntes en aquesta pàgina. Sàpigues que per a nosaltres és molt important, especialment en aquest moment.)

Pep Vinyals

Eduardo Galeano ens va ensenyar que la utopia era com l'horitzó: si tu  avances dues passes cap a ell, ell se n'allunya altres dues; si tu en fas tres, l'horitzó se n'allunya tres més. Potser no l'abastarem mai, però mentrestant haurem caminat. Així de senzill i així de cabdal: fer camí vers allò inabastable. Ell ens va fer veure l'explotació secular patida per l'Amèrica llatina; ell ens va demostrar la importància de la solidaritat més enllà de les sigles concretes. La importància de viure, treballar i lluitar col·letivament. Emocionat i trist, també com David Fernàndez, em declaro Galeanista.

Diego Arcos

'Las venas Abiertas de America Latina', aquesta obra que es en realitat un monument cultural, politic i humà, que va ser la biblia revolucionaria amb funcions inciatiques per diverses generacions, va ser acabada en Calella de la Costa, quan Galeano gaudia de la solidaritat immensa dels catalans.

Un revolucionario ha muerto, Viva la revolución! Hasta la victoria siempre, compañero Galeano.

Joan Rubiralta

No acabo d'entendre com el PP a Catalunya no fa dimitir a Sánchez Camacho. Sembla un personatge tret del vodevil que seria feliç veient-se convertida en una actriu, encara que fos en obres de paper d'estrassa. De tota manera ja ens va bé que es torni a presentar perquè la patacada que patiran serà de les que fan època i veurem el PP reduït a ser un partit exòtic. La torna de tot aquest estat de coses serà que Ciutadans i Podemos se'n beneficiaran.

Amb aquesta situació el que cal és que el independentistes, per comptes passar el temps dient qui és millor, el que caldria seria que a banda de les ocupacions electorals, hi hagués una tasca intensa per anar allà on hi ha poca gent que no veu clar el procés i es dediquessin a treballar per aclarir consciències i fer surar la idea que el que estem promovent és la creació d'un nou país i que davant d'aquest repte que es presenta poques vegades a la vida, cal reaccionar i participar-hi. Som-hi!

Josep Usó

Molt trista la mort d'Eduardo Galeano. Sembla que estem en mala ratxa. Se'n van molts dels bons. Però no és del tot cert. El patètic espectacle donat ahir per Alícia Sánchez Camacho és, certament, per acabar definitivament amb ella i els que són com ella. Després del que se li va dir ahir, el seu pervindre polític, si abans n'havia tingut, és menys que nul. Per a qui siga que encara la vulga (o l'haja) de recolzar, és un llast gairebé insuportable. Però veure com ha acabat anant al Parlament i com no ha tingut més remei que enfrontar-se a les seves pròpies mentides, en públic, en veu alta i sense lloc on amagar-se, em fa pensar que el futur que tenim al davant s'aclareix. Es pot fer neteja. I es fa i es farà. Anem bé.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet

 

que la mateixa raça, perquè només hi ha una raça, puga contenir alhora dos personatges tan diferents no deixarà mai de fascinar-me.