«Tot plegat té molt de psicologia, actualment defensar la llengua demana una seguretat, una determinació i una rapidesa que depèn de quin dia potser no ens surt»
L’envejable debat sobre autoria, feminisme, crítica i autopromoció de les autores xilenes, es podria traslladar aquí, a casa nostra?
«Em llanço a pensar com pot condicionar l’escriure el fet de tenir els peus lliures o atrapats dins de pell sintètica, posem per cas»
«Quantes llengües es parlen, es parlaven, al camp de Mòria? Quantes d’aquestes llengües estan amenaçades?»
«La incertesa ara duu penjada al clatell la maledicció de ser la causa dels mals de tots. Però ella ja hi era, ella sempre hi ha estat»
«Saps què?, dedicaré el meu últim article de la temporada a les teves bombolles, li dic mentre passegem. Ah, per què?, em demana»
«No pot ser que només calguin 158 pàgines per descriure una dona que entra en una habitació, la troba buida, n'obre un armari, hi veu un escarabat, l'intenta matar i després...»
«Un llibre no s'acaba quan surt d'impremta, tampoc quan arriba a la llibreria nou de trinca, tampoc quan ja és a casa del lector, més aviat tot just comença a viure!»
«Els qui escrivim solem viure enderiats amb els mètodes, ens agrada saber les interioritats de l’escriptura dels artistes que admirem, o més que saber-les, imaginar-les, fer-hi elucubracions»
«Per megafonia ens van recordant els consells de seguretat, la mascareta i la distància, i això enerva més d’un. Gairebé quatre mesos sense patir el cinisme i la mala praxi de Renfe, ja ho havia oblidat»
«Fixar-nos en la natura ens salva, ens uneix, ens distreu, ens fa créixer i ens ajuda a viure fins i tot quan tot se’ns gira en contra»
Quan vaig buscar per primer cop el seu nom, el de Panero, a l’enciclopèdia de la biblioteca i vaig veure que era del 1948 el primer que vaig pensar va ser 'com la mare'
«El verb morir té una infinitat de calaixets a dins, hi caben totes les morts, és el verb més adient sempre»
«Als polígons, i als seus marges, també hi ha una història que es pot contar, que es pot escriure, que mereix tantes lletres com el més bucòlic dels mons»
«Ens hi juguem molt més que avançar o no avançar matèria: aquesta divisió entre uns nens i uns altres va en contra dels drets humans»
«Li brillaven els ulls quan em deia que no era cap història del passat, allò, que aquella noia era gairebé de la meva edat i que el que explicava era present, acabava d’ocórrer, encara fumejava, i s’havia d’explicar»
«Se’m va glaçar l’espinada el dissabte abans de la primera sortida, quan vaig mirar quina distància hi havia entre casa i l’escola: quatre-cents metres. Llavors un quilòmetre fins on ens duria? No gaire lluny»
«Em torno una exageració de mi mateixa quan m’emmascaro. Em sento parlar i em faria callar, però veig que ningú més se’n sorprèn, que anem cap aquí»
«Tothom sap la tassa que té i el te que vol i amb una cosa i l’altra ha de saber trobar l’equilibri per no quedar-se amb set ni que la tassa vessi»
«La meva amiga llibretera té una bona colla de gent al darrere que se l’estima i li dóna suport sempre que cal, que celebra els seus èxits i la consola quan vénen mal dades»
«Al senyor Gargamel els nens li fan nosa: fan soroll, jo no he escollit tenir-ne, no sé per què he d’aguantar els nens dels altres, criden massa, ara per què salten, ara per què canten...»
«La primera veïna que hi topa, la del tercer segona, s'espanta tant que tot de tomàquets, mongetes i pastanagues acaben escampats als peus de l'artista»
«Vull saber quina olor fa aquesta incertesa, a quina olor associarem el record d’aquests dies quan ens mirem aquesta gota d’ambre d’ara des del futur»
Monòleg al supermercat amb guants de plàstic
«—Vés al balcó. / —És que hi ha els veïns. / —Millor: els saludes i fas vida social. T’animarà. / —Vull veure algú més. / —Skype. / —Com és que no estàs nerviós, tu?»
