La tortura com a entreteniment de masses
Com deia Hannah Arendt, el fet més greu no és que una cosa passe, sinó que es torne normal. I és això, exactament, que passa amb 'La infiltrada': el film implica la normalització de l'horror
«El verb és observar; m’agrada dir-lo assaborint-ne totes les lletres i fixar-me en com qui m’escolta va rebent-les una rere l'altra, la o, la be, la essa..., com si fossin fitxes»
«Hi ha vint-i-cinc llibres en total, se’ls devia endur tots de cop? O els hi van anar portant els familiars? Com decideixes quins vint-i-cinc llibres t’enduus a la cel·la? Amb quin criteri?»
«Quantes dones més se’ns amaguen?, demanava aquella noia, quantes han quedat a l’ombra dels homes que les envoltaven, quantes queden per reconèixer, per atorgar-los el paper que mereixen en els llibres d’història?»
«Hi ha la veritat de l’escorça i la veritat de dins, i hi ha l’equilibri que hem de fer tots entre l’una, comuna, i l’altra, individual, per no caure en un buit de sentit que se’ns empassi»
«Afegiria un vernís de proximitat agradable saber que Joan Brossa es preparava l’entrepà de l’esmorzar ell tot sol al seu estudi, mitja barra de quart amb una llauna de sardines en escabetx»
«Qui l’ha llegida de petit, no oblidarà mai la història dels tres bandits i l’Úrsula, la nena òrfena que apareix per canviar la vida, i els colors, a tres malvats que no saben ser d’una altra manera.»
«El passat no és un lloc per viure-hi, però hi ha moments que és temptador oblidar aquesta veritat»
«Desobeiré un cop més aquest cos vell per fixar-me en el bosc, meravellar-me’n i dir-ho»
«L’asfalt fa de llenç i les pinzellades de pa i d’aus componen un fresc decadent de gana i desgana, de vida i brutícia; si ens ho poguéssim mirar de lluny hi veuríem un art vençut»
«Copiar un text és llegir-lo tan a poc a poc que en sents els grinyols de tots els mecanismes»
«Diuen que mentre Emily Brontë escrivia ‘Cims borrascosos’ el seu gat, el Tiger, jugava amb el seu peu i la distreia, i jo em pregunto primer si aquells cims haurien sigut els mateixos sense el moix sota la taula»
«Li demano, Maria, com acabo això que he escrit sobre tu?, i ella em diu que escrigui coses més interessants»
«La senyora, sense l’abric ni el caminador, amb les mans plegades damunt d’una faldilla de quadrets blancs i negres, sembla un ocell indefens.»
«Potser és que la cosa no va de mètodes, ni de manuals ni d’instruccions, sinó de mesurar la gent amb gent, d’apamar una persona des dins de la nostra persona.»
«Quan tot es fa a remolc d’uns resultats i anem fent un perpetu qui-dia-passa-any-empeny, els pedaços que anem posant acaben descosint-se i deixant sortir tot el que volíem amagar amb aquells sargits d’urgència»
«Quantes senyores de Chamberí serem capaços d’oblidar abans no canviïn les coses, quants articles com aquest, que no diuen res que no hàgim llegit abans?»
Tina Vallès conversa a fons amb l'escriptor Josep Maria Espinàs sobre l'ofici d'escriure
«No visc amb por. No és cap trauma. És que aquella cara no aconsegueixo entendre-la, no trobo que sigui la cara d’algú que t’acaba de robar»
«Ningú de fora del gremi sap què són, els mobles de bac, o això creu el pare»
«Quantes cagarades de gos devia trepitjar Perec badant, seduït per una finestra al capvespre que amb els llums encesos li mostrava l’interior d’una estança»
«De cop i volta se’ns obre tot un món que desconeixíem, el de les dones que fan riure. I com és aquest món? A qui fan riure? Com s’ho fan? Amb quina part del cos?»
«Va ser una punyalada la pregunta de Nour Salameh des de l’escenari del Pati de les Dones: 'No teniu curiositat per Síria?' El silenci posterior el vam mastegar»
«El silenci perfecte, absolut, es pot dir que no existeix, i imaginar-lo fa por, me l’afiguro com una absència tan palpable que se’t queda enganxada al fons de la gola i et fa boquejar»
«Ningú imagina un epistolari entre dos autors nascuts als anys setanta, perquè si s’escriuen pot ser que sigui per correu electrònic i tots sabem que un simple canvi d’ordinador o de compte de correu ens pot fer perdre tot el material susceptible d’acabar en un epistolari del segle XXI»
«Si emparento literàriament el nostre Espinàs amb el Palomar de Calvino és perquè trobo que l’un des de les pàgines dels diaris i l’altre des de la ficció intenten fer el mateix i amb les mateixes eines.»