L’extinció o substitució d’una peça lingüística no és un enterrament i prou. Quan un pronom es mor, els altres ploren (i també es debiliten)
Un cop al trimestre toca repàs. Dels immigrants que ens arriben sense pastera i que acollim amb tant d’entusiasme que ens acaben fent un "hostes vingueren"
Dietari (24). El trenc de la Ç és una paràbola d’aquesta època estranya en què pots servir en un restaurant sense saber agafar un setrill i ser guàrdia urbà sense saber català
Els esforços ingents que s'han dedicat i es dediquen a combatre errades ortogràfiques no són res comparats amb els que es faran, perquè el futur és antiortogràfic
T’acaben de clavar un vint-i-cinc per cent fins al mànec i tu tan ample, dessagnant-te sense perdre el somriure. A partir de quin llindar de dolor podem començar a xisclar?
“Dietari (23). Vendre cases és força menys cansat (i més rendible) que repartir-hi paquets. Però, com totes les feines, requereix certes habilitats. Lingüístiques, per exemple”
"El Pacte Nacional que impulsa el govern és molt necessari, però arrenca de molt més enrere a la graella de sortida que els antecessors de fa quaranta anys"
És que ja ni deshonestament es pot treballar. Les mesures de seguretat que no compten per fer la comanda resulta que són un obstacle a l’hora de pagar la feina
Dietari (22). Qui dietari passa any empeny. Mato aquest 21 desgraciat amb una etiqueta nova i quatre estirabots culinaris, i que la SGPL hi faci més que nosaltres
Aprofitant que enguany els àpats de Nadal aniran curts de cunyats, us proposo un menú de burocratès ben greixós, ideal per a rumiar en soledat i lliscar cap a la somnolència
Per fugir una mica de l'apartheid de la pobra canalla de Canet, una ració de llengua popular, que té l'hàbitat natural en l'oralitat, no pas en l'escriptura
Podria haver-hi una part del jovent que es negui a fer seu el català perquè dedueix que tampoc el traurà de la misèria?
Dietari (21). No és el títol de cap western sinó un lema per a l’empoderament lingüístic que apliquen uns que en saben. I els va molt bé
…per no dir una comèdia. La llengua evoluciona, sí, però no sempre en la direcció que us penseu. I els escenaris massa sovint no saben escoltar la (veritable) veu del carrer
Em creix a les mans (i als correus electrònics encara més). Es fa veure, reclama el seu lloc. Doncs apa, una altra peça sencera que li dedico. Il·luminadora, pel que té de lliçó
Dietari (20). Unes quantes pedretes més contra la nostra teulada a partir del melodrama de l’informe dels trons. I de propina una queixa als traductors bífids
Quatre notes i tres extractes de 'L’últim dels valencians', un Gattopardo ucrònic sobre un País Valencià que hauria pogut ser
Com que el xàfec de la setmana (l’informe de la PpL9) us esquitxa pertot arreu, us regalo un lenitiu fet de creativitat lingüística per fugir una estoneta de la penosa realitat
Dietari (19). "Oh, que cansat estic d’aquesta meva / absurda, estèril, tan cansada lluita, / i com m’agradaria d’allunyar-me allà on fos"
Diumenge ja podrem tornar a futbol. Ves quina il·lusió. Aquesta màquina d’enxandallar que és l’esport-espectacle simbolitza el trànsit de la modernitat líquida a l’evaporada
Només sóc vingut a dir un parell de coses sobre això del mam en públic i a l’engròs · Que és, ja us ho imagineu, una metàfora del nostre temps
Dietari (18). Com que de l'activitat volcànica que sepulta la llengua a les universitats ja n’hem parlat molt, avui tiro per la banda de la tràgica quotidianitat. Que és la de sempre
La Crida feia campanyes per les etiquetes dels envasos i nosaltres per les del #coixinet, les que compten en el món enxandallat. El que no pots etiquetar no existeix
Mentre encara espero contesta d'en Sergio, m'escriu un nouvingut més nou. Que, al contrari que ell, té moltes ganes de ser català, pobre
Dietari (17). I en canvi l’espanyol i l’anglès són taaan senzills... Ves quina casualitat, oi?
