La “farsa del procés” i la contradicció que no s’explica
Els fets contradictoris i els canvis de posició sobtats, per més grossos que siguen, no converteixen el procés en una farsa
Cal repetir-se que hem d’anar aviat perquè la vida és curta i hem de fer moltes de coses?
Reveure no és retornar enrere sinó veure amb una pell nova, analitzar, revaluar, sedassar
Què vol dir habitar la terra? Quina és la cura que li devem per significar la nostra pertinença terrestre?
Per què em sembla que l’allunyament és la meva forma de resplendir?
Sí, ho veia ben clar: les coses són, ja, tant mots com coses i, recíprocament, els mots, ja, són tant coses com mots
La monetització de la vida és la pesta que ataca d’amagat, la pandèmia que no volem veure. La que estira tots els fils i s’amaga darrere cada explicació
Hem de fer armes ben pensades, cercar antídots ben potents, no amollar
El món s’ha convertit en un immens festival mercantil de la vulgaritat
Cal despertar les traces dels seus esqueixos, de les seves catàstrofes i dels nostres propis esclats i encegaments?
Per damunt la sequera del sementer hi ha l’alba vinosa i el crepuscle hemorràgic, la broma de l’horabaixa i la serena del vespre
Vull descriure un gerro de vidre transparent on una mà posa una margalida groga i que d’aquí neixi una bellesa còsmica
Les coses ens atrapen, ens captiven, en fan viatjar entre el temps i l’eternitat. / Les coses són dòcils, les coses són calmes. Les coses acompanyen en un silenci llarg
Els enemics són el fals, l’infame, l’esperit d’inèrcia, de fotgeria, de retard, de mandra, d’indiferència, d’èmfasi buit, de fanatisme
Dic: el teixit sonor de les teves llàgrimes m’eixorda
L’espai s’amplifica, s’eixampla de cada vegada més, el temps esdevé infinitament elàstic, tota mesura és abolida
De cada lletra traçada aquí aprenc amb quina rapidesa la meva vida segueix la meva ploma
Escriure és practicar la llibertat des del bressol fins a la tomba. / El pler, el pler, el pler per damunt tot!
M’abandon a les erosions íntimes, als moviments que em duen lluny de mi mateix i del petit redol d’idees conegudes
"Sense interès. Sense sorpresa. Els colors es destenyiran. Les formes s’erosionaran, s’enfadiran, es frenaran, s’enfonsaran."
És ver que els llibres vénen de la solitud, del silenci, de l’inconfessable, d’una ombra mòbil i gelosament protegida?
Don l’esquena per accedir a la regió nua de l’experiència interior en què les llàgrimes em demostren la veritat d’un mot
"Vull nuar fets petits: la picada d’una abella, el gust d’un albercoc, el color de l’aigua del safareig, l’ombra dels ullastres, una ferida als llavis d’un mossec"
Voldria suscitar al lector aquest estat en què l’ull s’esvaeix en allò que l’orella recorda
L’opalescència de la xafogor no atura les veus ni les emboira, sinó que les clarifica com si amb aquell aire fumós les netejàs
Escric per robar alguna cosa a l’oblit, al temps