Això de la presó de Puigdemont
El debat sobre el retorn de Puigdemont i tot allò que puga passar és important d'encarar-lo també del punt de vista de la causa política que defensa. Perquè això no és una peripècia personal
"I tendràs la boca permanentment tancada sense llengua i sense saliva, sense moviment i sense cordes vocals, sense capacitat de pronunciar un mot"
No em suquis. No em treguis les espines. No em prenguis per un enfollit
Brod un llençol de fil amb paraules alades: tot el que és pensat i sentit no és res més que l’aparició de l’invisible
Per què ador l’inefable, l’impalpable, la tenuïtat de l’instant, aquest moment amarat d’evanescència en el centre de la temporalitat?
Em pos a perdre capes, a perdre tremps, a perdre històries: som una pelleringa dins la polseguera
M’agradaria que algú digués: aquest text m’agrada perquè està pastat de vacil·lacions
Obr la finestra i em trob un joiós pessimista
He après que totes les coses efímeres ens concerneixen eminentment a nosaltres, més efímers que res
Tot, en aquesta societat necrocapitalista, ens obliga a sofrir les idees dominants, a pintar amb els colors dominants, a moure’ns entre grans mots dominants
M’és igual si caic en recurrències, si m’ofeg en repeticions, si malson en cacofonies, si cal·ligrafii gargots, si m’embull una cosa de no-dir
Quan un mot en troba un altre per primera vegada hi ha un esclat poètic, no ho sabies? / La vida entre dos és la cosa més fràgil del món
Quan pas per devora un camp de blat, molt verd, sent només l’alè del vent a les espigues, tan suau com una carícia a frec de pell
Aquests no-resos dels rumors ens conten amb una paraula muda, amenaçada i ben precària com un foc covat davall les cendres, reserves de tendresa, detritus de joia, residus tremolosos de calidesa
La solidaritat i la fraternitat, són antídots contra la manipulació de les emocions?
Cada dia hem de practicar un nou meravellament: la recerca de la gràcia, la tensió de tot l’ésser sencer cap a ella
Cal nuar i desnuar, cal desfer i refer, cal parir, cal enterrar. Cal fer salts mortals sense xarxa
Sent la ploma, la tinta, el paper, la mà que escriu, els seus avenços, les seves reculades, els seus subterfugis, la seva energia, els seus bloqueigs, el seu tempo, la seva música
Vaig cap a la gènesi, vaig cap a l’origen, vaig cap a l’original, no ho sabies?
L’amor a la natura no és inofensiu. Cap amor no és inofensiu, no ho sabies? L’amor compromet tota l’existència, tota la vida
I no queda res travat, no hi ha cap paret mestra, ni cap traç segur, tot s’esfilagassa i s’esclarissa, tot és fragmentari i ple de buits, d’escletxes
Actuar vol dir preveure, però d’una manera que no deixi de banda estimar l’imprevist, saber-lo acollir
Caminam damunt el foc, és la nostra vida, no ho sabies?
Qui em demana, un altre cop, què és la literatura? Per què?
L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel
És per l’ínfim que podré trobar l’infinit, per aquesta mirada serena damunt el groc de la vinagrella que pinta el meu paisatge