La Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, la famosa UCE, va començar la seva singladura el 1968. De llavors ençà, una gernació ha passat per les instal·lacions del Liceu Renouvier i pel mític tendal on s’han creat partits polítics, amistats indissolubles, tertúlies històriques i amors que encara duren. Tot això és la màgia de Prada. Però a l’UCE li faltava una novel·la. Una novel·la que n’explica algunes coses, que té un punt sarcàstic i d’humor, i també de reivindicació. Un llibre que, a més, és intrigant, una novel·la negra en què la llengua i els dialectes hi tenen un paper important, i on hi ha un personatge d’aquells que no s’obliden fàcilment, en Guillem, el detectiu privat que la protagonitza. Bernat Joan Marí (Eivissa, 1960) n’és l’autor. El títol és Un cadàver robat a Prada de Conflent, l’ha editat Voliana Edicions, dins la col·lecció Falciot Negre. Bernat Joan Marí és una persona que ha fet de la sociolingüística la seva passió i feina, i ha ocupat uns quants càrrecs polítics. La literatura és una de les seves grans curolles i la novel·la negra, un dels gèneres que més l’atrauen. El resultat de tot plegat és aquest llibre, que es presenta a l’UCE, que ha començat aquest cap de setmana. Sereu capaços de trobar el cadàver desaparegut d’una eminència de la història medieval i arxivística?

—Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?
—La idea de fer el llibre va sortir parlant de manera distesa al tendal de Prada. Tota una colla de persones comentàvem la poca literatura de ficció que hi ha ambientada a Prada. Entre els presents, hi havia en Jordi Solé, l’editor de Voliana, que va proposar la idea de fer la novel·la i jo la vaig entomar.

—Ara que ho dieu, sí que és una sorpresa que hi hagi tan poca literatura sobre Prada…
—Evidentment, hi ha les memòries de la gent que hi ha anat i que ho ha explicat en algun moment, però en ficció hi ha ben poca cosa. Hi ha alguna escena eròtica ambientada a l’UCE al llibre Els quaderns d’en Marc, que s’ha atribuït a Manuel de Pedrolo, però poca cosa més.

—Potser es deu al fet que Prada és encara quelcom molt mitificat o sacralitzat…
—Bé, una de les feines que ens toca fer als escriptors és desmitificar les coses. En general, Prada i el món acadèmic són d’un mira’m i no em toquis que no s’hauria de perpetuar. Al món acadèmic li cal més crítica, i així el món universitari no quedaria tan enrere envers les innovacions i canvis que es produeixen a la societat. En molts aspectes la universitat va perdent la cursa.

—Hi ha qui diu que a Prada el gruix dels participants són, d’una banda, els nostàlgics i, d’una altra, aquells que hi van ser engendrats…
—No està mal pensat i, si ho mires bé, això passa en molts altres camps, com per exemple en moltes associacions del moviment de defensa de la llengua, i això que n’hi ha moltes, a tot arreu del país. La impressió és una mica aquesta, que hi ha un activisme gran de gent de més de seixanta anys, als quals ja no els hauria de tocar de fer tota aquesta feinada i sort que els tenim, i llavors, que és una cosa esperançadora, joves. N’hi ha alguns d’inconstants, però són joves. Hi ha un buit generacional que no sé com explicar de la gent a la franja d’edat compresa entre els 30 anys i els 55, que s’observa en molts àmbits. D’això, se n’hauria de fer una anàlisi.

—Com veieu el futur de la Universitat Catalana d’Estiu?
—Depèn. Prada hauria de fer una cosa que ja ha començat a fer, però que ha de potenciar. El mes de juny fa el campus a Manresa, però això s’hauria de diversificar. És clar que s’ha de mantenir Prada a Prada, perquè és el moll de l’os, però hauria de fer campus a més llocs, com Barcelona mateix, i si és la Universitat dels Països Catalans, també hauria de fer coses a les Balears i el País Valencià.

—Presentareu el llibre en aquesta UCE?
—Està previst de fer-ho. De moment, hem fet una presentació a Barcelona, a la llibreria Documenta, i una, al juny, a Manresa. Ara hi ha prevista aquesta a Prada i no sé com es rebrà, és una incògnita. Però, pel que he vist, el llibre es va venent bé, especialment a Catalunya Nord, cosa que em fa molta il·lusió.

—Com és que heu optat per la novel·la negra per a escriure el llibre?
—És un gènere que m’agrada molt com a lector i vaig pensar que aniria bé que el meu llibre fos diferent d’un assaig. Permet de parlar de moltes coses de manera directa i indirecta, com la situació política o policíaca. Després, cada lector dirà si hi ha versemblança o no.

—Hi afegiu un punt d’humor que no és gaire habitual a la novel·la negra feta a casa nostra, però que hi funciona molt bé…
—L’humor negre va molt bé perquè el lector no s’avorreixi, i en aquesta novel·la he volgut fer petits homenatges. Un és a l’estereotip molt americà que ens ha arribat d’investigador privat a qui tot sovint la vida tracta malament, que no es cuida, que beu, un individu que és un desastre, un estereotip, però al qual li pos coordenades concretes, el faig eivissenc.

—I a sobre li posau una gavardina que fa basarda de pensar-hi, amb la calorada que habitualment fa a Prada a l’estiu…
—Que suï, que per això hi és. A més a més, ha de tenir espai per a la petaca de whisky, que no pots dur si vas massa balder.

—Aquest personatge, en Guillem, l’aprofitareu per a futures aventures?
—N’estic temptat.

—També us escarniu a vós mateix…
—És clar, ens hem de fotre un poc més de nosaltres mateixos. Jo, en aquest sentit, admir molt la tradició britànica. L’altre dia comentava diferències entre la inauguració dels Jocs Olímpics de París i els de Londres, i la de París va ser molt seriosa, molt de liberalisme d’esquerres. La de Londres va ser molt més divertida, amb un Mister Bean fotent-se dels principis del que s’hi anava a fer. La gent s’ho passa molt millor amb el sentit d’humor britànic que no pas amb la serietat napoleònica a la qual també pertanyem.

—Dels personatges reals que hi apareixen, n’hi ha cap que ja hagi llegit el llibre?
—De moment, dels personatges que s’hi poden veure reflectits, no l’ha llegit ningú. Ja veurem com reaccionen quan ho facin.

—No heu renunciat pas al joc lingüístic. A la novel·la, hi apareixen uns quants dialectes, fragments en francès, en anglès, en castellà…
—Sí, el nostre detectiu es troba amb els odiosos monjos francesos de Sant Martí del Canigó, els policies parlen com els porcs, i la llengua és tota completa. Ha estat molt divertit trobar els registres per a les diferents situacions, és un dels afegits interessants del llibre, que a més a més ajuda a fer-la més versemblant.

—No és la primera vegada que emprau el gènere negre…
—No, la primera novel·la que vaig publicar, el 1992, es deia Vall de voltors i ja tractava sobre això, la corrupció vinculada amb el turisme i els interessos difícils de contrarestar. Malauradament, per als eivissencs això és material de primera línia. I és clar, la novel·la negra es fa servir en general per mostrar situacions socials que, segons com les expliques, poden ser una murga, per criticar diferents aspectes i passar comptes amb el poder, i tot això és molt llaminer per a un novel·lista.

—Vós vàreu tenir una ocupació pública important, com a Secretari General de Política Lingüística i com a Eurodiputat, i per ventura això ha tapat una mica la vostra faceta com a escriptor…
—Això no em preocupa gaire, cadascú deixa allò que ha fet, i si aporta, per una banda, coneixement i, per una altra, entreteniment i distracció, ja em puc considerar satisfet. Jo no diria que ara pugui escriure més que abans, he tengut èpoques en què els motors eren diferents, els meus treballs sobre sociolingüística són de l’època en què estava vinculat amb la feina de professor i amb membres de grups d’investigació, i això ha estat un motor per a la meva tasca vinculada sobretot amb la llengua. A l’època més estrictament política he fet assaig polític, que era quan estava en actiu en aquest camp. Ara és diferent, ara es tracta de tastar d’una banda o d’una altra per continuar escrivint sempre.