L’excusa per llançar-m’hi era el projecte de final de carrera però ho hagués fet igualment. Fins ara, amb la publicació dels meus llibres, havia volgut comunicar emocions i sentiments, ara volia fer un pas endavant buscant-los la imatge. Volia fer alguna cosa audiovisual, comunicativa i és per això que he decidit arribar al teatre, perquè té una sèrie de valors comunicatius que el cinema no té, la fusió dels dos gèneres crec que li dóna volum. He volgut reunir les coses positives dels dos gèneres.
De totes maneres, vull remarcar que no és senzillament una obra de teatre, és una fusió de dos gèneres: el teatre i l’audiovisual, no pren el cos d’un de sol és un projecte experimental o happening.
Què pretens parlant d’aquests temes tan profunds o moralistes?
Vull comunicar les emocions que ens fan persones, les coses que sentim no són úniques ni estranyes són comunes entre tots els éssers. En els meus llibres he parlat de pecats capitals, d’amor i de les eines que donen joc per conèixer i comprendre les altres persones. Ara, amb “Raons Trigonomètriques” tenia ganes de fer debat social perquè hi ha coses que em preocupen, com per exemple què és la cultura. El tema és prou complex com per treballar-hi.
Què et preocupa de la cultura?
La cultura és el que diferencia una persona d’una altra, la cultura m’ha fet, jo no seria la mateixa persona si hagués nascut per exemple a Xina. Tots els éssers humans naixem idèntics, el que ens distingeix és la cultura. Per tant, volia intentar reflexionar sobre fins a quin punt la cultura és positiva per l’ésser humà, i veure que hi ha elements culturals amb els quals hem d’anar amb compte, perquè els extrems sempre són perillosos.
A més, volia aprofitar el moment de moviment migratori i de multiculturalitat en el qual vivim per fer aquesta reflexió, ja que una mica és el que ens toca viure cada dia.
Com vas començar a treballar?
Per treballar sobre la cultura havia de trobar un element i finalment em vaig decantar per l’ésser humà, que és un element que participa activament en la cultura. Un cop vaig tenir la idea vaig començar a escriure el guió; vaig configurar dos personatges completament antagònics. Quan vaig tenir pensada la trama principal vaig començar a treballar amb les subtrames: la història d’en François, que enyora França; la d’en Pere, que és el que controla i manipula el poble...
Una vegada vaig tenir tot això pensat i el guió escrit, vaig començar les fases de desenvolupament que pot tenir qualsevol projecte audiovisual: càsting, assajos... Primer els assajos del rodatge i després els assajos de teatre. Una vegada el rodatge va estar fet vaig centrar-me en la música, en la estètica i preparar la posada en escena.
M’agradaria destacar el tipus de treball que vaig fer amb els actors i actrius. Vaig donar-los un tracte diferent al que s’acostuma a desenvolupar, ja que normalment es fan els assajos amb tots els actors a la vegada. Vaig voler estar individualment amb cada actor durant una setmana una hora al dia. D’aquesta manera els actors només assajaven una hora però jo estava amb 11 actors al dia i això són 11 hores cada dia...
Ho vaig voler fer així perquè volia que cada actor comprengués molt bé el seu paper i com es comportava el seu personatge; volia que no es sentís sol, que cada dubte el parlés amb mi. D’aquesta manera vaig aconseguir que la identificació del personatge fos individual i quan va ser l’hora de treballar en grup es va poder anar al gra: tothom sabia què havia de fer i vam fer el rodatge d’una sola tirada. A més, aquest tipus de treball va permetre que fos l’element de cohesió del grup i tots em tenien molta confiança, i vam treballar amb molt bon rotllo.
En la teva obra només hi ha dos personatges a l’escenari, tots els altres només surten en la projecció, per què?
El teatre és el símbol de la casa del doctor i la projecció tot el que hi ha fora, per tant, podríem dir que és com una finestra. Vaig decidir representar la trama en el teatre, en viu, perquè es poden transmetre emocions directament. En el cine es perden els valors emocionals o comunicatius i la trama era molt complexa, volia transmetre angoixa.
A la teva obra apareix música gravada i música en directe, també té una explicació simbòlica?
La música en directe és més comunicativa, però, a més, tècnicament era impossible gravar-ho. La música va ser interpretada per la Coral Lloriana Jove, els quals van cantar cançons africanes que jo mateix vaig triar. En Xavier Capdevila va compoondre una part de la música: la dels crèdits del començament i la de l’entrada de cada acte. Tota l'altra la vaig compondre jo mateix.
Creus que la gent que va venir a l’estrena era del teu entorn?
HI havia molta gent, potser més de 250 persones i molta gent aliena a mi. De fet vaig ocupar-me de fer una crida als mitjans de comunicació perquè estiguessin al dia (mails, radio, cartells...)
A més, la gent va respondre, li va agradar. Com a autor acceptes que agradi o no agradi però no acceptes la indiferència i això es nota durant l’obra i quan s’acaba. Jo volia transmetre angoixa i veia a la gent angoixada. L’Eva transmetia aquesta angoixa. Com que ningú es va quedar indiferent veig que vaig connectar amb el públic i he complert el meu principal objectiu: que la gent reflexionés, que sortís del teatre pensant “hi pensaré”. Ara quan em troben pel carrer hi ha molta gent que em diu “allò ja ho he entès”
L’obra ha de complir uns objectius i un és que vull que la gent no entengui el que ha vist sinó que la gent pensi sobre el que ha vist.
Creus que la teva obra no s’entén?
Jo sóc bastant “anti-societat còmode” per tant hem de comprendre que hi ha coses que no entendrem mai. El fet de veure la televisió o llegir un llibre no implica entendre’l necessàriament.
En les meves obres sempre hi ha moralitats i en aquesta surt tot al final de l’obra. La idea era anar encantant al personal i al final deixar-ho anar tot de cop amb l’objectiu que no es comprengués res i que després hi hagués un procés de reflexió. La moralitat comença quan la l’Eva comença a parlar: considerem que moltes coses són cultura per nosaltres, com per exemple identificar-se a través d’una bandera. Al final, el discurs de l’Eva ens fa reflexionar sobre quina utilitat té per exemple la llengua, quan un nen plora l’entenem, parlem la llengua que parlem.
Raons Trigonomètriques? Tampoc s’ha d’entendre el títol?
Per escriure aquesta obra vaig partir d’un text que ja havia escrit. Un fragment d’aquest text el presenta el doctor quan s’assenta a la cadira. En el text parlo d’una història d’amor entre una papallona i un humà. La papallona pot volar, pot haver estat a molts lloc però l’ésser humà no.
El títol ve pel text perquè jo sóc un vèrtex d’un triangle, la papallona està en el vèrtex contrari i els que ens uneix és el destí. A l’Eva i el doctor el que els uneix és el silenci. Estan al mateix lloc però no ho saben. En tota relació humana hi ha alguna cosa que ens uneix, en tota relació hi ha un triangle.
Com va ser el dia del rodatge?
El dia del rodatge va ser similar a una actuació en el teatre. Tot l’espai escènic era un gran teatre. No hi havia escenes, era un pla seqüència, és a dir que la càmera s’adaptava al moviment dels actors i no es parava.
Per fer això vaig deixar-me influenciar per una sèrie de directors que admiro molt. Tot artista rep influències i les meves són de Lars Von Trien o de Krzysztof Kieslowski. Vaig buscar una nova aplicació a allò que admiro d’ells.
Vaig portar l’espai escènic a la natura perquè parlo sobre l’ésser humà, i l’ésser humà ve de la natura. No volia destacar res, només l’ésser.
I l’obra, com diries que va anar? Tenies por de l’estrena?
El dia de l’assaig general van sortir imprevistos i el dia de l’estrena tenia el neguit. Estrenes davant de gent i vols fer-ho bé i tens la consciència que ja està tot fet i ja no en tens la responsabilitat, tot està en mans dels actors i els tècnics. Però tot va sortir rodat. Un 10 per tots!
Qui et va ajudar a portar a terme el teu projecte?
Tot i que vaig rebre molta ajuda m’ho vaig fer tot: el guió, la direcció artística, l’edició, el muntatge... Per la part tècnica del rodatge vaig necessitar ajuda: hi havia 2 càmeres i una la portava jo. També em va ajudar un tècnic de so i una maquilladora- estilista.
Vull donar les gràcies als col·laboradors (actors, ajuntaments, Ràdio Ona, al patronat del teatre Cirvianum, al Càmping de Vidrà a Isho Studio) i a totes les persones implicades perquè sense elles no hagués arribat a complir aquest objectiu.
Jo no en sóc l’únic responsable jo només he tingut la idea i l’he compartit perquè fos realitzable.
I econòmicament has rebut alguna ajuda?
Tot procés és un aprenentatge, per tant tot projecte, per gran que sembli si ets capaç de comunicar-lo i transmetre la il·lusió que et fa fer-lo és remarcable i és remarcable perquè no fan falta diners: la moneda de canvi és el coneixement, el que saps fer. Per exemple amb la coral que va actuar a l’obra m’he compromès a gravar-los el dia de l’estrena musical, amb els actors m’he compromès a ajudar-los si em necessiten, el mobiliari me l’ha deixat el teatre i la única cosa que he hagut de pagar han estat les dietes del rodatge i els cartells. El teatre me l’ha cedit l’ajuntament.
Tornareu a fer l’obra?
En principi, pel Festus la tornarem a fer, i també estic pendent d’altres sortides per Catalunya. S’ha d’aprofitar que ara els actors estan frescos. A veure com va...
Tens pensat fer alguna altra cosa? Llibres, teatre...
Els meus projectes personals són escriure una obra de teatre, més o menys d’aquí un any, fer un llibre nou que aquesta vegada no serà de poesia: seran relats amb moralitat i més o menys compto tenir-lo a l’estiu. De fet ja hi estic treballant i en el meu blog ja es poden triar els textos que a la gent li agraden per publicar-los. (crosasjoan.blogspot.com)
També vull engegar una ràdionovel·la a Ràdio Ona; intento agrupar gent per fer veus i cada setmana explicar una història diferent, ja sigui de textos existents o de propis que la gent ens faci arribar. Però no deixar de ser una proposta de programa i encara s’ha de parlar molt.
També m’han fet algunes propostes com per exemple participar en un curtmetratge en l’apartat tècnic i en la direcció. També, una companyia del poble m’ha demanat que porti el guionatge i direcció del seu grup. Són coses que em fan molta il·lusió però se n’ha de parlar bé.
Què ens pot dir dels teus projectes anteriors?
He publicat tres llibres que són: “Quan el dia i la nit tenen nom” és un llibre de poesia sobre els éssers humans i per què les coses bones sempre estan reflectides al dia i les dolentes a la nit. El llibre va sortir publicat al 2003. Al 2005 “Veus, la llum s’apaga” també és de poesia i tracta sobre els pecats capitals. Finalment al 2007 vaig publicar “Els Atzurs”, el qual és un exercici modernista de Budelaire: escriure sobre una persona que no som nosaltres mateixos. Tenia ganes de compartir una experiència amb altres joves escriptors que potser no tenien la possibilitat de publicar.
I per cert, quina nota has tret del projecte de final de carrera?
La nota del treball ha estat molt bona, però si t’haig de ser sincer no m’importava gaire la nota, era un treball més personal que protocol·lari. La gent que va venir ja em va aprovar i això és el que valoro de veritat.
