Els sistemes electorals influeixen molt en la formació del parlament

Les modalitats de vot són ben diferents a cada lloc del món, però, essencialment, la gran majoria o són d'estil majoritari (qui guanya en una circumscripció n'obté tots els vots) o d'estil proporcional (que reparteix els escons entre els qui participen en les eleccions en una mateixa circumscripció més o menys proporcionalment). L'estat espanyol i, per tant la major part del nostre país, funcionen des del final del franquisme segons un sistema proporcional, pensat clarament per a afavorir els partits majoritaris. Ara que els diputats del Parlament de Catalunya pensen a canviar la llei electoral, VilaWeb us ofereix un resum de com funcionen aquests processos al món i quines possibles conseqüències tindrien en unes eleccions al Principat.

El sistema majoritari

Principalment als països de tradició britànica (la Gran Bretanya, els Estats Units, l'Índia o el Canadà, per exemple) el sistema electoral afavoreix, per norma, el candidat guanyador: ‘qui arriba primer s'ho emporta tot‘. Això vol dir que cada circumscripció solament tria un representant, que generalment pertany a un partit majoritari; per això aquest sistema és criticat per les minories. En el cas del Principat, la gran majoria dels diputats elegits per aquest sistema serien membres de CiU o el PSC. Si la circumscripció electoral fos la comarca, per exemple, en les darreres eleccions CiU hauria aconseguit 38 diputats, el PSC tres i la resta de partits cap.

Els detractors d'aquest patró electoral insisteixen a dir que redueix la pluralitat i fomenta l'anomenat ‘vot tàctic‘, és a dir el vot en favor d'un partit no pas perquè l'elector vol votar-lo, sinó perquè és el que creu que pot derrotar el partit que no vols que guanyi. En favor d'aquest sistema hi ha el fet que generalment els diputats guanyen poder respecte del partit i arrelen profundament en el seu territori; amb això responen més a les necessitats dels electors que no a les de les cúpules del partit.

Sistema majoritari corregit per tandes

A Catalunya Nord i al conjunt de l'estat francès, però també en alguns estats nord-americans com Geòrgia o Louisiana, hi ha el sistema de ‘doble tanda‘; també és majoritari, però compensa en part els efectes del sistema anterior.

En aquest sistema, si en la primera tanda algun partit supera la meitat més un del vots, es queda l'escó, altrament ha d'anar a la segona tanda, en què solament participen els dos més ben situats, i els qui en la primera tanda van votar partits menors han d'optar, en la segona, per un dels grans. El resultat sol ser el mateix, però té dos elements que els defensors posen en relleu. Per una banda, dóna espai i presència als partits petits, que poden proposar-se la primera tanda com una votació ideològica i la segona com una votació ja més pràctica en favor d'un candidat amb garanties de guanyar (i amb vista a negociar les conseqüències del suport prestat). Per una altra, evita el problema que, al final, governi un candidat que ha estat superat pels altres. És el cas del president Montilla, que ho és malgrat haver estat derrotat clarament a les urnes, fins i tot amb uns resultats que es poden considerar dolents, si tenim en compte els que el partit sol obtenir habitualment.


Sistemes mixtos

Són una combinació de sistemes proporcionals i majoritaris. Al nostre país aquest és el sistema que funciona, per exemple, a Andorra, on una part dels diputats són triats pel sistema majoritari, com a representants de les parròquies, i una altra pel sistema proporcional votant una llista nacional. D'aquesta manera s'intenta d'aconseguir allò que cada sistema té de millor. Una part dels diputats representen directament la població de les circumscripcions i tendeixen a ser dels grups majoritaris, però una altra part és elegida en una llista nacional proporcional, que permet als partits més petits d'entrar al parlament.

Apliquem el mètode anterior. Imaginem que hi ha un diputat per cada comarca (38 de CiU i 3 del PSC) i que se n'elegeixen 41 més en llistes de base nacional per igualar el nombre de diputats de base territorial. Prenent per base els resultats de les darreres eleccions, CiU tindria 38 diputats de base comarcal i 14 de la llista nacional, és a dir 52 diputats; el PSC en tindria 3 de base comarcal i 12 de la llista nacional, o sigui 15; i la resta de partits només tindrien diputats de la llista nacional (6 per a Esquerra, 5 per al P, 4 per a ICV i 0 per a Ciutadans).

Això fa veure la importància que té la delimitació de les circumscripcions i l'aplicació dels dos sistemes. Un altre càlcul possible seria d'elegir un diputat per comarca (38 de CiU i 3 del PSC en les darreres eleccions) i completar la resta, fins als 135 actuals, amb llistes nacionals. Això donaria com a resultat el següent parlament: CiU 70 diputats (38+32), PSC 31 diputats (28+3), Esquerra 14 diputats, PP 11 diputats i ICV 9 diputats.

Al PSC li convindrien circumscripcions basades, no pas en les comarques, sinó en el nombre d'habitants, però això faria que la immensa majoria dels diputats representarien l'àrea metropolitana de Barcelona. I de fet, el sistema actual ja prioritza la població, perquè la demarcació de Barcelona tria 65 diputats mentre que les altres tres circumscripcions juntes en voten 50.

Tot plegat demostra que la tria del model electoral és molt determinant del resultats final del parlament. I això fa pensar que els partits no solament tenen en compte la millor opció per al país sinó també per als seus interessos.

El percentatge mínim per a entrar al parlament

És també molt important el mínim legal per a accedir al parlament. Al nostre país hi ha el cas valencià, pensat per a barrar el pas al nacionalisme, en què cal un mínim del 5% dels vots de tot el territori per a poder entrar a les Corts. Si fos el 3%, com al Principat, els grups nacionalistes haurien estat parlamentaris en totes les legislatures i haurien pogut créixer. Fins i tot si el 5% exigit fos provincial i no de país, en totes les legislatures hi hauria hagut diputats nacionalistes per Castelló i, en algunes, per València. Però el model escollit afavoreix més el PSOE i el PP.

En el cas del Parlament de Catalunya, per exemple, l'aplicació d'una norma com la valenciana hauria mantingut ERC fora del parlament des del 1984 al 1992; el PSA, el CDS o Ciutadans mai no haurien tingut representació i el PSUC-ICV no hauria tingut representació parlamentària des del 1984 al 1988 ni del 1999 al 2003. Canvis que evidentment tindrien encara repercussió avui.

Generalment, el percentatge mínim d'accés serveix per configurar molt la mena de parlament volguda. A Turquia el mínim obligatori és el 10%, cosa que prioritza els grans partits; en canvi, a Israel és del 2%, i això fa que hi hagi molts partits a la Knèsset. Hi ha països que distingeixen entre percentatge nacional i local. A Suècia, hom pot entrar al parlament amb el 4% nacional o amb el 12% en una circumscripció. Però a Nova Zelanda guanyar en un districte majoritari estalvia d'arribar a un mínim nacional.

Rareses

En els sistemes electorals pot haver-hi rareses notables, motivades pels interessos polítics.

Al Paquistan les eleccions es fan pel sistema majoritari, però hi ha seixanta escons destinats a dones i deu a minories religioses, elegits en llistes nacionals proporcionals. Aquestes mesures volen assegurar la presència de dones al parlament, que altrament, en una confrontació cara cara amb candidats masculins, tindrien poques possibilitats de ser elegides.

A Grècia el partit que guanya les eleccions rep una bonificació de quaranta diputats (d'un total de 288) perquè pugui governar amb més comoditat i aportar estabilitat al país.

A Bèlgica el senat és elegit, en part, per la població (40); en part, pels parlaments comunitaris: flamencs, valons i germanòfons (21) i 10 senadors són cooptats per la majoria.

Resten, finalment, fórmules com la dels Col·legis Electorals. Els Col·legis Electorals són reminiscències de quan no votava tothom sinó una capa de la societat i prou. L'elecció més coneguda per Col·legi Electoral és la del president dels Estats Units. El president, no el trien pas els ciutadans, sinó 538 grans electors que són triats, aquests sí, pel vot popular. Cal notar, tanmateix, que els grans electors podrien votar, si volguessin, un candidat diferent del de la llista pel qual han estat triats. No és normal que això passi, però a les eleccions de l'any 2000 una gran electora del districte de Columbia, Barbara Lett Simmons, finalment no votar Gore i va abstenir-se. Vint-i-quatre estats han prohibit que això sigui possible.

Al nostre país hi ha un cas de vot per Col·legi Electoral, que és del Senat francès. Els senadors, no els elegeix pas la població directament, sinó un grup de 150.000 electes aproximadament (batlles, diputats, consellers regionals...), model que segons els detractors afavoreix les zones rurals.