La treva de l'alto-el-foc

Els processos de pau són lents. Això ja ho sabem. Però també són consistents i tossuts, i en el cas del País Basc l'alto-el-foc acabat de trencar és una oportunitat perduda, però no representa necessàriament la fi del procés. Perquè aquests mesos hem après on hi ha el terme mig que els uns i els altres podrien acceptar com a base de diàleg i quins són els errors que cal evitar en el futur. El procés, doncs, estic segur que reprendrà algun dia, però, mentrestant, aquests mesos o anys vinents seran terribles, per a desgràcia de tots.

En cap procés de pau ningú no guanya d'una manera clara. Per definició, un procés de pau parteix del reconeixement, per tots els interessats, que la victòria sobre 'l'enemic' és impossible. I que no hi ha, per tant, cap solució que no siga la del del pacte i de la negociació. Normalment, en tots els processos de pau hi ha un punt en què totes dues parts comencen a veure on es troba aquest terme mitjà, que uns i altres poden acceptar com a base per a aturar la confrontació. Terme mitjà que sempre és a meitat de camí d'allò que voldrien uns i altres. I sols a partir d'aqueix moment ve la part més difícil: com arribar-hi. Un exemple: en el cas del conflicte entre Israel i Palestina, ja fa anys que sabem que el terme mitjà és l'acceptació per Israel d'un estat palestí, i l'acceptació per Palestina de l'existència de l'estat israelià amb les fronteres anteriors a la guerra dels Sis Dies, i l'acceptació per tots dos del fet que Jerusalem siga la capital conjunta de tots dos estats. No hi ha cap dubte sobre aquests punts, però el problema greu és com arribar-hi. Fa anys que s'intenta i no se'n troba la manera.

En el cas basc els mesos transcorreguts des de l'alto-el-foc d'ETA han servit per definir amb claredat meridiana el terme d'acord. Un acord que tot indica que es basa en un doble reconeixement: el reconeixement per l'estat espanyol de l'existència de la nació basca i del fet que hi ha ciutadans que se'n senten part, tant a Euskadi com a Navarra, i el reconeixement que, si mai aquesta nació vol modificar l'àmbit constitucional espanyol, té el dret de fer-ho, territori a territori, i sempre amb amples majories democràtiques. Per ETA el terme d'acord seria d'abandonar la idea d'una independència imposada per les armes, d'abandonar totalment la lluita armada i de reconèixer que sols les majories democràtiques a cadascun dels territoris d'Euskal Herria tenen la decisió final.

Aquest és l'esquema de la negociació basca. I segurament que aquest serà l'esquema amb què, en un futur més o menys immediat, de pocs anys, es reprendrà la negociació. Aleshores espere que es podran evitar els errors que han portat la fase actual del procés de pau al final lamentable que ara vivim.

Uns errors que són, també, fàcils d'identificar. D'una banda, ETA ha provat de condicionar excessivament el procés, menystenint l'esforç d'una bona part de la seua base política per a posar fi a la violència. Evidentment, l'atemptat contra la T4 de Madrid va marcar un punt final, perquè era impensable que, després d'aquell atemptat, pogués prosseguir el procés de pau, en els termes en què s'havia plantejat.

Però no ha estat ETA, ni de bon tros, l'únic a equivocar-se. El govern espanyol no ha estat a l'altura de les circumstàncies i ha evitat de reconèixer el caràcter polític de la negociació. Zapatero, cal recordar això, ha tingut menys gestos de distensió amb l'esquerra abertzale que no Aznar en el seu moment, i així no pot tirar endavant el procés. El president del govern espanyol no ha estat a l'altura de l'oportunitat històrica que l'esquerra abertzale havia dibuixat en el ja famós míting d'Anoeta.

I això no priva de reconèixer que, possiblement, tot plegat ha anat així, en bona part, per la pressió del PP i dels mitjans de comunicació afins, que han decidit de sabotar el procés de pau des del primer dia. I ho han fet amb una actitud irresponsable i partidista que contrasta amb la que el PSOE va tenir des de l'oposició quan era Aznar qui negociava amb ETA. Des de fa uns quants anys el PP ha fet del nacionalisme espanyol més radical la seua ideologia bàsica i no accepta el veredicte de les urnes, si li és contrari. I aquest ha estat, és i serà el principal obstacle de la negociació. Esperem, tanmateix, que si el PP guanya les eleccions i ha de negociar amb ETA, la posició del PSOE siga la que s'espera des de la lleialtat institucional, la que ja va tenir durant la negociació protagonitzada per Aznar.

Ara, el problema més important de tots, i el més preocupant, és que vénen dies molt durs. M'agradaria molt d'equivocar-me i que ETA no cometés atemptats i que no matés ningú. Però em tem que això no serà així, que no és previsible que siga així. I em tem també que tornarem a les èpoques de repressió a l'engròs de l'independentisme basc, que portaran a una situació encara més tensa i que segurament realimentaran el conflicte i en dificultaran la solució.

director@vilaweb.cat

• Xarxes socials
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
  • 
• Envia l'article
• Imprimeix l'article
• Converteix a PDF

Tweet