Opinió

 

1/88>

Martí Estruch Axmacher

26.03.2007

Estimat Lluís Llach

Verges, un dissabte fred de final de març, a l'hora en què comença a fosquejar. Som al poble on Lluís Llach va passar els primers anys de vida i va descobrir la música, ara en fa cinquanta-nou. Hi viuen poc més d'un miler d'habitants, avui com fa un segle i mig. El pare d'en Llach havia estat metge i alcalde de Verges, de dretes i carlí, i l'avi matern, inspector en cap de la policia secreta. Amb el respecte que mereixen sempre els avantpassats, Darwin tenia raó: l'espècie evoluciona.

Els carrers són plens de gent vinguda del nord i del sud, feliç de poder assistir al darrer recital oficial del cantant i trista d'assistir al darrer recital oficial del cantant. És una autèntica invasió. Si prescindim de la ingesta de cervesa, és com quan el Liverpool visita el Camp Nou i milers de seguidors ocupen la Rambla. Avui, milers de 'hooligans' llachians són a Verges per a acompanyar el cantant en el moment de 'penjar les botes', que en aquest cas suposo que s'hauria de dir 'penjar el micròfon'.

L'espai on es fa el concert és imponent. La globalització també ha arribat a Verges: l'envelat és francès i l'equip de muntadors, polonès. Un parell d'hores abans de començar, s'hi fa la prova de so. Laura Almerich rasca la guitarra i, en acabat, comenta en veu alta: 'Si no se m'escalfen els dits, no sé com ho farem; per ser l'últim, quin patir!' L'organització és familiar i molt eficient, des dels espais on deixar els cotxes fins a la munió de voluntaris de Salvem l'Empordà que s'encarreguen dels accessos.

Abans de començar, el conseller Castells, que coneix Llach de l'època en què lluitava contra el capital a Bandera Roja, diu que el cantant s'ha convertit en un símbol 'malgré lui'. Té raó. Maria del Mar Bonet es mostra convençuda que Llach continuarà creant i Pep Guardiola fa cara de ser més feliç que no quan feia un gol a l'equip contrari. També hi ha Joan Molas i Núria Batalla, els primers representants de Llach, i la vídua de Martí i Pol, còmplice de la gran amistat que van establir poeta i cantant. Els polítics tenen seients reservats a les fileres 11 i 12, i entre Benach i Puigcercós, Joaquín Almunia hi posa una nota exòtica. El president Montilla entoma impertèrrit l'esbroncada general que li dedica el públic. Em demano què deu pensar.

Les tres hores de concert transcorren enmig de la fredor climatològica i la calidesa dels sentiments i les emocions. Hi ha qui ho viu amb l'alegria de poder-hi ser i l'agraïment per les moltes bones estones que li han propiciat aquelles cançons, i hi ha qui ho fa amb la tristesa d'haver arribat a port quan li havien ensenyat que calia pregar que el camí fos llarg. Llach s'esplaia a l'hora de presentar les cançons i sermoneja de gust: en favor de les emissions de TV3 al País Valencià, trist pel viacrucis amb crucifixió final de l'estatut, decebut per l'actitud mediocre de la classe política catalana, crític amb el fet que les esquerres hagin deixat de voler transformar la societat i sense pietat per al PP i el bisbe Rouco Varela. La gent riu i aplaudeix amb ganes. Suposo que no és el moment de dir-ho, però estic convençut que Llach podria fer una brillant carrera de monologuista. En tot cas, l'actitud compromesa i coherent del cantant de cap a cap dels anys, inqüestionable, no podia mancar avui.

El repertori que interpreta Llach no fa concessions a la nostàlgia ni cerca la llagrimeta fàcil, potser per evitar la pròpia. Les cançons més desitjades no arriben fins als bisos i, tot i així, 'L'estaca' no apareix ni aleshores. Tampoc 'Abril 74' o 'No és això, companys'. Segur que tothom en troba a faltar alguna. 'L'estaca' i 'Laura' les canta el públic sol, mentre Llach pren un bany de masses i s'abraça amb amics i desconeguts. També saluda un per un els polítics de la filera 11, en un gest que disgusta prou gent i en sorprèn molta més. Certament, no calia, i per al meu gust, va deslluir l'espontaneïtat del comiat. Però la meva admiració a Llach està molt per sobre de detalls com aquest. Llach no és únicament un símbol: és un model i un referent. Estimat Lluís: moltes gràcies per haver-nos dut plegats fins aquí i molt bon viatge a partir d'ara! Llarg i ple d'aventures i de coneixences, és clar.

Editorial