Opinió

 

1/88>

Mercè Ibarz

05.12.2006

Retrat de Barnils

Marc Recha estrena avui dimarts “Dies d’agost”, film inspirat en la figura de Ramon Barnils, qui a cinc anys de la mort reviu ací i allà en petjades de gent més jove que ell. Continuïtats que no sé si ell sabia que tenia ni que tindria, ressons com ara aquesta pel·lícula bastida amb elements certament barnilians: contradiccions, erràncies, contrapunts i molta, molta absència.

El relat és familiar. Narra el viatge de dos germans per paratges isolats d’un estiu ressec que és contat per la germana petita. Un dels errants és el director del film. El relat que voldria fer, que no li surt, és el motiu del viatge, per esclarir idees. És una contradicció que el film coral i de tall memorialístic que el director esperava fer acabi sent al capdavall un relat familiar. Però potser aquest efecte és un contrapunt. Car les figures no familiars que hi participen—dues dones, un home, tots joves—són ben de Barnils.

El paisatge pertorbat per la manca destructiva d’aigua és la primera metàfora de la figura evocada que ofereix “Dies d’agost”. Gràcies a la llibertat narrativa i compositiva de Recha, tampoc no en farem gaire cabal i, gent estoica que som, no hi insistirem pas. Sense adonar-nos passarem ràpid a un territori d’aigua—embassaments de la Catalunya interior del sud—que embolcalla ben aviat tota la pel·lícula, com un úter matern. L’estiu és sec, l’aigua dels pantans ha baixat massa, però no ho notem. Ni quan reapareix una torre d’església d’entre les aigües. D’entre els morts, que diria aquell.

L’absència domina el film i no l’ofega. Fins arribar a Cabra del Camp. Hi ha un aire comarcal i metropolità a parts bastant iguals que ho fa tot transitable: una mirada neta a estones, nerviosa d’altres, fugaç i inacabada, lleugera, perquè sí, que trobo un bon retrat en present de Ramon Barnils. Mentre et fas una altra cigarreta, ja pots ben riure, paio...

Editorial