 |
Gabriel Galmés
Una cara manllevada
Quaderns Crema
Col. Biblioteca Mínima, 90
Any ed.: 2000
225 pàgines
13 x 21 cm
Rústega cosida
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns Crema
|
|
-Va, Cati-deia un noi raquític-. Va...
-Va, Cati-reia el noi de l'altre costat del llit.
Cati, al mig, intentava recordar-ne els noms. ¿D'on els havia trets? El de l'esquerra duia un santcrist tatuat a l'esquena. El de la dreta no duia cap tatuatge. Un dels dos vivia en aquell pis. S'havien despullat i s'havien colgat, però cap dels tres no havia tingut energia a bastament per passar més lluny d'allà. El de la dreta vetllava la roba, acaramullada al terra. El de l'esquerra li passava un índex irritant i lent pel sexe, eixut. El de la dreta, sense perdre de vista el caramull de roba, descansava amb una mà molla sobre el pit dret de Cati. Al carrer, una rata enorme emmetzinada agonitzava sota degotissos de roba estesa.
Cati intentava asserenar-se subjectant-se el clatell amb la mà esquerra i desarrissant amb la dreta els rínxols del pubis obscur del qui tenia a la dreta. Quan va aconseguir dominar la nàusea, repassà confusament les últimes vint-i-quatre hores, l'alcohol, les pastilles i la cocaïna i un blanc d'ulls vidriós d'algú, una o dues vegades, amb l'esquena a una paret blanca, regalims de saliva marró esllavissant-se per les rajoles. Avui arribava Titus i, per ventura, havia d'ésser a Manacor a rebre'l, però ara estava tan cansada que li feia mandra fins i tot retirar la mà d'aquell desconegut que tenia a l'esquerra i que li irritava l'engonal. Tenia tanta son, i estava tan cansada... L'advocat Palmer tornava de viatge i treia un vestit de vellut granat de la maleta, i havia endevinat la talla. Cati tenia son i aclucà els ulls per lliurar-se al repòs. Els seus bells ulls verds, inflats, fixos en el cel-ras i en les bellumes. «Que passi el temps, que passi el temps-resava Cati-cap endavant o cap enrere, però que passi, i en Titus ho entendrà, si no hi vaig.» Es va adormir molt pocs segons abans que el noi pansit de l'esquerra li retirés la mà del sexe i intentés masturbar-se, sense èxit, i es posés a plorar amb el cap sota el coixí. El de la dreta va provar d'acaronar el cap del noi de l'esquerra, però no hi va arribar. Titus, a Manacor, donava copets emocionat a l'esquena del pare.
L'ampla esquena de l'advocat Palmer, sota un càrdigan verd de botons folrats. La mare de Titus esperava el seu torn pacientment per fer-li les preguntes de rigor: si havia tingut bon vol, què feia la nena de Xim i Annabel, si duia molta roba bruta, on havien dinat, on soparia aquell vespre, què li agradaria per dinar demà. ¿Havia sabut res, últimament, de Maria Goretti? La mare de Titus no sabia gran cosa de Maria Goretti. Un comentari que se li havia escapat a Titus un estiu, en una sobretaula. L'advocat Palmer roncava amb la tranquil.litzadora cadència habitual a la seva butaca britanitzant, però la mare de Titus i Cati, amb els ulls clucs, no feia altra cosa que perpetuar l'endormiscament enganyós de totes les mares de la història i escoltava alarmada les confessions autosuficients del seu fill gran. Confessions que feia directament, per mostrar a la germana petita que ell també tenia vida pròpia. Ja era una època en què Cati, tant en públic com en privat, havia superat amb escreix qualsevol de les tímides aventures de Titus. Ho sabia Titus, ho sabia Cati i ho sabia la seva mare. Però, així i tot, Titus ara i adés sentia la necessitat de fer de germà gran. Cati, aquell capvespre, també se'l mirava amb els seus ulls verds, badats en una paròdia d'admiració. Devia ésser una temporada en què Cati estava raonablement apaivagada i era capaç de recuperar, en situacions similars, els aires més amables del sopor familiar irreductible al pas del temps. L'advocat Palmer aprofitava aquests moments intemporals per adormir-se confortat per un miratge de pau.
-És que ara-havia dit Titus amb un colze petulant sobre les estovalles de fil, brandant amb la mà esquerra la copa de conyac-mig visc amb una noia.
-¿Ah, sí?-se li despertava a Cati un interès real-. ¿Qui és?
-Una italiana, una milanesa que es diu Maria Goretti.
-¿Com la santa?
La mare, sense obrir els ulls, alçava una cella.
-Exactament: com la santa-contestà Titus, satisfet que la menció de la santedat li hagués quedat adequadament frívola, però sense fer llarg.
-¿És molt santa?-parpellejà Cati, seguint la paròdia.
-A vegades ho és més i a vegades, ehem-tossí Titus, mundà-, no ho és tant.
L'advocat encara roncava. La seva muller maldava per no fingir que es despertava laboriosament per incorporar-se a la conversa, acció que podia provocar que li ho haguessen d'explicar tot des del principi.
-Sempre t'han agradat les santes-va concloure Cati, observant-se significativament la tireta esquerra del sostenidor.
-¿Què vols dir?
-Ja saps què vull dir. Que sempre t'han agradat les santes.
Titus va callar i la mare va fer un alè fondo i desenganyat. Els fills donaven moltes coses per sabudes. Ara sí que havia perdut qualsevol ocasió d'aclarir res. Havien fet la passa definitiva feia anys i aquests sobreentesos en presentaven constància. El que no sabia ella era que Cati es referia a Annabel Artigas i que Titus ho havia captat de seguida. L'advocat, absolutament indiferent a les ales de les quals havia fet publicitat tots aquells anys, seguia roncant, immers en vés a saber quines quimeres anglosaxones.
-No tan santes, Cati, no tan santes.
-Vaja-va concloure Cati, servint-se una mica més de conyac.
-Les persones canvien-observà Titus, i es penedí tot d'una d'haver acudit a un tòpic tan flagrant.
Cati no es va haver de molestar a contestar-li. Li va bastar de mirar-lo interrogativament.
-Ja la coneixeràs, aleshores-va dir Titus, desesperat.
-Ja la coneixeré, aleshores-va somriure Cati.
Cati no va arribar mai a conèixer Maria Goretti. Li bastava conèixer Titus per intuir sense gaire esforç que devia ésser una noia reservada i independent amb idees sòlides. La mare de Titus havia posat aquell nom a una imatge molt més dòcil; però no havia tingut mai excusa per parlar-ne.
Titus ja feia temps que no vivia amb Maria Goretti, la qual se n'havia tornat a Milà. Pensava en ella espesses vegades, però sense altre sentiment que una nostàlgia apagada i blana. Maria Goretti era un record vellutat al qual només acudia en públic quan havia de demostrar que existia.
-Jo crec que aquesta italiana tan sols no existeix, Titus, i no t'ofenguis.
-Si no existeix ella no existesc jo-pensava Titus, i afegí en veu alta:-Existeix. Jo existesc!
-No obstant-acabà de rescatar el poema Cati, que era insomne i llegia molt més que Titus-, el fet no ha creat en mi cap sentit de l'obligació.
La mare ja havia renunciat per complet i resava o es recordava d'uns guants blancs, un safareig amb carpes roges i una veu que la cridava perquè es feia tard per anar a missa. Les ales en què, anys després, insistia aquell home a qui de vegades mirava perplexa com dormia, s'havien desplegat, pel que ella veia, fins a l'infinit. Aquella esquena seva sota el càrdigan espès representava, deixant-se donar palmellades per Titus, un misteri tan gran com el que li havia resultat veure, tot d'una després d'haver-se casat, aquell mateix cos nu, blanc i encaterinat. Tot eren manifestacions d'una sola dèria masculina per l'exhibicionisme. Des de les fatigants exigències físiques fins a la necessitat de les expansions sentimentals, el seu home-i, pel que havia observat durant aquells anys, tots els homes-era incapaç de fer dues passes sense propaganda. Titus era un home i també actuava així. La idea no l'entusiasmava, però la trobava tan natural com el cicle quasi oblidat de les menstruacions. El seu marit era així i hauria estat beneita-es deia sovint-de no haver sabut viure amb ell tranquil.lament sense passar per alt aquells detalls.
Qui no ho entenia era Cati.
-Mare-li deia alguns cops quan es decidia a ésser expansiva-, no tots els homes són iguals.
-¿Ah, no?-demanava ella amb candor savi.
I Cati, exasperada, se'n desfeia desgranant agressivament els tòpics més usuals de l'edat i l'època. No era que Cati se'ls cregués: Cati no creia genuïnament en gairebé res. Era una qüestió d'haver-se d'espassar la ràbia amb qui li semblava més vulnerable, encara que no ho fos tant com es pensava. Alguns cops, el que li feia ràbia a Cati era la passivitat de la mare.
-¿Com pots ésser així?
-¿Com puc ésser com, filla?
-Tan així, tan acomodatícia.
-No me maregis-sospirava la mare.
Acomodar-se-o fer-ne semblant-era l'única manera de batallar amb un fill absent, una filla terriblement problemàtica i un home que tenia totes les qualitats possibles i havia triat només els defectes de descripció impossible.
-¿No et sents mai sola, mare?
-No, filla: us tinc a vosaltres.
I canviava de tema. No se sentia sola perquè, directament, no s'ho podia permetre. Això, no obstant, a la filla aleshores incapaç de cap subtilesa, tampoc no li ho sabia explicar. No ho podia explicar a ningú, tanmateix, ni n'havia sentit mai la necessitat.
De cop i volta arribava Titus, el seu fill gran, i s'abraçava amb el seu marit. ¿Li havia d'explicar res, a Titus? ¿Com podia començar amb les cinc galetes d'oli per acabar confiant-li que havia sentit el nom de Maria Goretti? ¿Com podia fer-li entendre que voldria, sense haver de dir-ho, que algú li contés qui era ella, com era, d'on sortia i en quina barca s'havien embarcat? Si s'havien embarcat enlloc, cosa que tampoc no podia demanar.
Qui sabia on era Cati: el concepte dels horrors en què es capbussava la seva filla, la digníssima senyora de l'advocat Palmer l'havia construït a còpia de les vistoses imatges dels serials de la televisió, de converses amb amigues en les quals, per discreció, no gosava intervenir i per gravats antics dels luxuriosos, condemnats a cremar eternament en un atractiu infern infantil ple de cossos nus entortolligats en blanc i negre. El cas era que Cati, contràriament al que havia promès, no s'havia presentat. La felicitat del seu marit, tot i que fos exactament igual en intensitat a la seva pròpia, li semblà, de tan manifesta, una mica grotesca. Sobretot, la insistència en les palmellades a l'esquena. Tanta masculinitat li era una mica sobrera. |
