 |
Manel Ollé
'Combats singulars'
Quaderns Crema
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns Crema
|
|
PRÒLEG
Combats de somnis singulars
Es preguntava Philip K. Dick si els androides somien ovelles elèctriques. I això és gairebé tan estrany com demanar-se què deuen somiar els contes que circulen avui dia per una llengua neollatina del nord-est de la península ibèrica. ¿Somien altres contes que lluiten entre si o malsons gravats al revers de les lletres que esperen immòbils dins del llibre que els arribi el lector? No hi busquin aquí la resposta. No piquem tan alt. En qualsevol cas no esperin trobar-hi gaire res més que un manat de ficcions fascinants i colpidores amb textures, mapes genètics i coloracions singulars: no hi busquin conclusions definidores d’un imaginari específic, d’una manera de riure o de fugir, d’una fórmula original per conjurar pors i fantasmes, d’una forma típicament local d’estripar o de fer art amb paraula breu. Els contes somien i batallen més o menys en totes les llengües del món; ara bé, segons qui els somia, segons el segle i el que han menjat i begut, segons els records que els roseguen el fetge i segons l’hora del dia i la latitud, els canvia l’accent, la llum, el timbre de veu: matisos i detalls, potser imperceptibles; però que en literatura ho són gairebé tot.
Combats singulars aplega una constel·lació de disset contes escrits en català en els últims vint anys per disset contistes nascuts entre els anys 1947 (Biel Mesquida) i 1973 (Pere Guixà). Hi conviuen amb comoditat escriptors de generacions diferents. La majoria dels contes que aquí es reuneixen s’han publicat al llarg de la darrera dècada, però són la mostra ja madura d’un procés creatiu que arrenca de finals dels anys setenta del segle XX. Gairebé tots els autors antologats van començar a publicar contes en la segona meitat de la dècada dels anys vuitanta o al llarg dels anys noranta. L’excepció precursora és Quim Monzó, que l’any 1978, amb la publicació d’Uf, va dir ell, va trencar amb el període textualista i experimental anterior (compartit amb Biel Mesquida), i va apostar per inscriure’s en la tradició del relat breu, que es vol tan llegidor i diàfan per al lector majoritari com ambiciós i carregat de força estètica i expressiva. Quim Monzó és l’autor que més ha reincidit en el gènere del conte i un dels màxims referents de la qualitat que domina la dinàmica creativa del conte català contemporani. No pocs narradors catalans de generacions posteriors s’han apropat al conte a partir de les conquestes estètiques i dels horitzons d’exigència que ell ha obert. No per imitar-lo i convertir-se en epígons mimètics del seu gest, sinó perquè han volgut com ell mirar-se al mirall dels grans mestres del conte modern, dialogar-hi i participar en una de les converses literàries més reveladores de la modernitat.
Queden fora d’aquesta antologia els contes escrits pels sèniors ja consolidats en el període de la postguerra i de finals de la dictadura, que, tot i que en alguns casos han publicat encara alguns contes en aquestes últimes dècades, tenen el gruix de la seva obra contística més significativa i les coordenades estètiques de la seva aportació creativa forjades en períodes anteriors. Els contes de Pere Calders, Joan Perucho, Josep Palau i Fabre, Jordi Sarsanedas o Baltasar Porcel, al costat dels contes de Joaquim Ruyra, Salvador Espriu, Llorenç Villalonga, Carles Soldevila i Mercè Rodoreda, tenen dret a protagonitzar la seva pròpia antologia.
Queden també fora d’aquesta antologia els autors més joves, encara amb una obra incipient. L’extensió relativament reduïda del volum forma part del plantejament editorial –i de la voluntat de l’antòleg de no fugir d’estudi amb un catàleg omnicomprensiu de tendències de temporada- i en condiciona la tria: deixa fora noms que més o menys es mouen en les coordenades traçades i han escrit també alguns contes de veritable interès. L’herència històrica, l'atzar i els capricis del criteri estètic de l'antòleg s'han confabulat perquè hi hagi tres dones i tretze homes, dos aragonesos del mateix poble (Saidí), quatre gironins (dos del mateix poble, Sant Feliu de Guíxols), dos mallorquins de mallorca i un mallorquí de València, cap català del Rosselló, cap tarragoní, una lleidatana, un parisenc, un de Manlleu i cinc barcelonins... No en vulguin treure conclusions: la tria respon a criteris literaris.
S’ha evitat de convocar contistes ocasionals. S’han triat autors que hagin mostrat una dedicació reiterada al gènere. La voluntat de l’antòleg ha estat reunir una colla de bons contes que reflecteixin en la mesura del possible la diversitat d’aproximacions al gènere que ara mateix presenten una sèrie d’autors catalans amb una obra en marxa, sòlida però en moviment, encara en procés de creixement. L’única excepció respecte a aquest darrer punt és la de Gabriel Galmès, que pertany al tall generacional majoritari en l’antologia –el dels nascuts en la dècada dels anys seixanta-, amb una obra que donava mostres sobrades de maduresa ja des del primer llibre, però que va quedar estroncada per una mort prematura.
Un dels trets que defineix al conjunt dels escriptors reunits en aquesta antologia és l’escassa tendència al gregarisme, la singularitat individual de cadascuna de les seves apostes estètiques: ningú ha sentit la necessitat d’aixoplugar-se sota plataformes generacionals, etiquetes ni manifestos grupusculars. Cadascú ha fet la seva guerra particular, amb sintonies i complicitats latents, però sense hipotecar la pròpia individualitat. D’aquí també la dificultat i la irrellevància de traçar línies consistents que marquin les fronteres que els podrien agrupar i subagrupar.
Hi ha una certa tendència a interpretar mecànicament els poemes, els contes o les novel·les catalanes sempre en funció dels avatars històrics del país, en funció dels moments de represa i optimisme o d’exili i persecució, en funció de la situació de la llengua. Podria llavors arribar a semblar que la literatura catalana -peculiar pel fet de no comptar amb un estat que l’assumeixi com a pròpia, “perifèrica” per als espanyols i “regional” o “minoritària” per als pocs europeus que la saben veure-, és una mena de mostra residual d’obcecació reiterada, la traça melancònica d’una espècie en extinció, que interessa només en funció d’aquest relat nacional, que interessa només als qui s’hi senten afectats o als prèviament interessats. En definitiva: podria arribar a semblar de forma simplista que es tracta d’una literatura que no té res de rellevant a aportar al lector de fora (ni al de dins que quan llegeix no és ni de fora ni de dins sinó simplement lector), al marge del tractament més o menys reeixit d’efusions líriques, problemes i temàtiques locals en una vella i respectable llengua neollatina. Però només cal llegir una estona sense prejudicis per adonar-se de la falsedat absoluta d’aquesta mena de percepcions. Els contes de Combats singulars són una molt bona porta d’entrada al desmentiment dels tòpics interessats.
Certament la literatura catalana va patir l’any 1939 una enorme ensulsiada amb el triomf del bàndol franquista en la guerra civil. La meitat dels escriptors es va haver d’exiliar i l’altra meitat va haver de patir l’exili interior, la persecució, la marginació, el silenci i la censura. Malgrat això, la literatura en llengua catalana no va trigar a seguir donant fruits que avui es deixen llegir gairebé al marge de tot aquell drama. El van saber transcendir i es van forjar amb fulla esmolada malgrat les inclemències dels temps. En el territori del conte, només cal llegir els que van escriure en ple franquisme Mercè Rodoreda, Jordi Sarsanedas, Pere Calders o Joan Perucho per adonar-se de fins a quin punt han fet una aportació essencialment literària, que es defensa per si sola, sense haver de recórrer a la crossa de cap valor afegit de caire polític o resistencial. És perfectament possible valorar-los en termes estríctament literaris, pel seu valor imaginatiu i verbal, en termes de modernitat i de plena connexió amb els corrents estètics europeus del moment, lluny de la caspa falangista o nacional-catolicista dominant en aquells anys a les Espanyes de la postguerra.
A principis dels anys vuitanta del segle XX va deixar de tenir ja cap sentit escriure per salvar els mots i el país o per canviar el món. Semblava que la literatura catalana podia per fi espolsar-se tota servitud política. Ho semblava. La fi de la dictadura i la recuperació d’algunes quotes d’autogovern regional relaxaven la pressió, alliberaven en bona mesura els escriptors catalans de feines tan feixugues i els deixaven via lliure per crear al marge de responsabilitats cíviques, messiàniques o regeneracionistes. De fet, els millors escriptors catalans –com més o menys els de tot arreu- havien escrit des de sempre bàsicament empesos per la dèria i la musa privada i, en la mesura del possible, al marge i a pesar del context advers, sense covar il·luses pretensions, però alhora sense poder evadir-se d’unes condicions socials i polítiques concretes. Fessin el que fessin, escrivissin el que escrivissin, pel simple fet d’haver-ho fet en llengua catalana, el resultat es convertia inexorablement en un material jivaritzat al llarg del procés de recepció, connotat, certament al servei d’una causa noble i necessària, però que semblava desnaturalitzar-ne l’essència i descolorir-ne el sentit i el valor estrictament literari. Un dels trets definidors dels escriptors d’aquesta antologia és també el de practicar una literatura de gran ambició, que abans que “catalana” es vol “literatura”, que es vol substantivament literatura i adjectivament catalana: una literatura que vol interessar, admirar, provocar, emocionar, impactar, remoure o descol·locar al lector, a qualsevol mena de lector, sense acceptar en cap cas que fer-ho en llengua catalana hagi de ser un fet limitador, ans al contrari.
Els nous aires que es van començar a respirar als anys vuitanta per terres catalanes eren semblants als que més o menys es respiraven a totes bandes: es recuperava arreu el principi del plaer literari. Tornava a ser possible llegir -sense sentir-se culpable-, sonets i sextines, prolixes biografies detallades, novel·la negra, fantàstica o d’aventures; tornava a ser possible escriure o llegir novel·les subjugants o contes perfectes. Després d’un diktat estètic dominat pels realismes socials afligits o els rupturismes textualistes i postavantguardistes dels anys seixanta i setanta, que lligaven la radicalitat estètica a la radicalitat política, ens vam instal·lar en un dels avatars d’una postmodernitat dual: per una banda hi havia una línia tova, lúdica i hedonista, dedicada a la paròdia i el joc; per l’altra costat hi havia una línia aspra, friccional, metaliterària i crítica, que constatava la crisi dels grans relats i de la compulsió iconoclasta, però que no renunciava a generar coneixement literari genuí a base de provocar la guerra dels somnis, la fricció espurnejant entre les ficcions íntimes i les ficcions dominants. Entre aquests dos pols ens hem trobat atrapats al nord-est de la península ibèrica i més o menys arreu d’Europa i del món en aquestes tres últimes dècades. Entre aquests dos pols i entre les desenes de pols personals i intransferibles que han imantat les desenes d’escriptures singulars i irreductibles dels escriptors del present.
En els darrers anys, després de dècades d’al·lèrgia o d’impotència a dir pel seu nom les coses més properes i després de dècades de desvinculació entre escriptura literària i experiència vital i social, comença a apuntar un nou cicle literari on la presència de la circumstància biogràfica i l’experiència concreta de l’entorn tornen a ser capaces d’activar i donar sentit a la creació. En aquesta antologia hi predomina la línia friccional i la nova invasió del concret i de l’immediat com a pretext de la invenció. Hi predominen les intrahistòries, les relacions properes i els tractes amb l’abisme. I hi predomina l’absència de pathos, de sensibleria punyent o de fantasia recreativa. Hi predomina la ironia i en alguns casos la sàtira ferotge.
El conte és un gènere que sempre ha d’anar demanant excuses i que sempre troba que li perdoni la vida. Els editors diuen que no ven i els crítics engolats que no aprofundeix. Els escriptors excelsos de tant en tant li fan una mica de cas, i se’l miren amb commiseració, com qui es mira un nan graciós. Però el cas és que el conte és un dels gèneres més incisius, més intel·ligents i més cosmopolites dels que es practiquen avui dia. Un gènere que se la juga a cada frase. Un gènere que es valora segons la rellevància de les ficcions que es tria, que es valora per la seva capacitat de desmentir i girar del revés les ficcions dominants i endormiscades que ens envesquen i paralitzen, per la seva determinació de perseguir una escriptura depurada, tensa i calculada, capaç de dir i de suggerir dues o tres històries alhora. El conte es valora per ser capaç de lliscar avall de forma indolent, com qui no vol la cosa, i acabar generant de forma inesperada un objecte perfectament esfèric i sense escletxes.
El conte no vol receptes ni normatives, és un gènere que sempre escapa d’ell mateix, que es valora pel joc que estableix entre allò que diu i allò que calla, per la tensió entre la força centrifugadora i expansiva de la imaginació i els mecanismes formalitzadors i centrípets que cristal·litzen el relat en el punt final o ja en la primera frase. El conte és un gènere que es valora per la capacitat de xifrar móns possibles i emocions, de fer esclatar enmig de la quotidianitat breus epifanies en prosa i de donar forma als problemes més profunds des de l’aparent lleugeresa.
El conte és un dels gèneres més independents de la literatura catalana contemporània. Ha pogut fer vida gairebé al marge de les inèrcies dels circuïts de valoració institucional i de mecenatge que tutelen i distorsionen el procés creatiu a través del filtre dels premis, al marge dels mercantilismes editorials i dels discursos institucionals dominants. A diferencia d’altres cultures, com és el cas anglosaxó, el conte no ha circulat per revistes literàries ni magazines. Però ha consolidat un públic ampli, fet que es posa de manifest en la condició de supervendes que han aconseguit durant aquestes últimes dècades uns quants reculls de contes, desmentint així el tòpic devaluador del gènere que repeteixen la majoria d’editors. Quim Monzó o Sergi Pàmies han desbancat de les llistes d’èxits les novel·les pseudohistòriques o sentimentals de torn, i ho han fet mantenint alhora el favor de la crítica i el rigor conseqüent amb la pròpia trajectòria.
Hi ha qui diu que el conte és el gènere amb millors resultats de conjunt en comparació als altres gèneres literaris practicats a Catalunya en les últimes dècades. És aquesta una tesi del tot discutible –i que aquí estem molt temptats de subscriure- però que és en el fons del tot irrellevant, ja que en literatura el que compten mai són els diagnòstics globals, ni els mapes isobàrics, ni les dades quantitatives sinó les individualitats, els autors concrets, i sobretot les obres concretes, els combats singulars.
Menys discutible és la tesi de la universalitat del conte català contemporani. Els relats d’aquesta antologia –i en general el corpus més ampli que representen- formalitzen tensions, problemes i experiències universals, angoixes i ridiculeses més o menys localitzades però en qualsevol cas traslladables a qualsevol altre escenari verbal i referencial. No vol dir això que els autors dissimulin per sistema els referents “locals” o situïn els seus contes en no man’s land inconcrets. Que els autors siguin catalans és significatiu però no substancial: ens parlen de la mort, de la por, del pas del temps, de la hipocresia social, del poder, de la incomunicació, de l’amor i el desamor, ens parlen del llenguatge, de tota mena de quimeres i miratges, dels ritus de pas a la vida adulta, de les relacions de parella o de les relacions entre nens i adults, i en parlen d’una manera singular i irrepetible que cristal·litza en forma de conte.
El conte estableix una diàleg entre anècdota i abstracció, entre el sentit literal de la matèria imaginativa i els sentits latents i suggerits que fan que sigui el gènere que probablement més fàcilment pot escapar al tipisme de color local. És una bona eina per reflectir i explorar problemes concretíssims i immediats, però aporta alhora els mecanismes literaris necessaris per projectar-los a territoris formalitzats i accessibles des de qualsevol racó del món. No és, doncs, gens estrany que els referents estètics dels autors antologats arrelin en part en la tradició més propera però que sobretot reflecteixin la petja de lectures i de diàleg amb escriptors de tota mena de procedències: llatinoamericans (Julio Cortázar, Jorge Luís Borges, Julio Ramon Ribeyro, Augusto Monterroso, Juan José Arreola, Juan Rulfo, Adolfo Bioy Casares, Felisberto Hernández...), nord-americans (J.D. Salinger, Truman Capote, Dorothy Parker, Raymond Carver, Robert Coover, Donald Barthelme, John Cheever...) o europeus (Franz Kafka, Anton Txèhov, Giorgio Manganelli, Massimo Bontempelli, Saki, Slawomir Mrozek...).
Va escriure Julio Cortázar que les novel·les són com combats de boxa que es guanyen per punts mentre que els contes tan sols és possible guanyar-los per KO, tombant a la lona del ring al contrincant amb un directe a la boca de l’estómac. Aquesta antologia aplega disset combats singulars, celebrats sense escut, ni llança, ni armadura, disset combats que lluiten amb el llenguatge i amb les ficcions que els envolten i els persegueixen, celebrats pels autors amb ells mateixos i amb els lectors. Disset relats que es defensen sols en la seva lluita i que en conjunt tracen les coordenades d’un panorama narratiu plural i fecund, que val la pena de transitar.
Manel Ollé |
