----------
+ Fitxa de l'editorial
+ La Magrana
|
|
Al voltant de la tomba del malmès cementiri hi havia alguns dels seus antics companys publicistes de Nova York, que recordaven la seva energia i la seva originalitat, i li explicaven a la seva filla Nancy el plaer que havia estat per a ells poder treballar amb el seu pare. També hi havia gent que havia vingut des de Starfish Beach, el poble residencial de retir de Jersey Shore, on ell havia viscut des de l’Acció de Gràcies de 2001 —als més vells d’allà fins feia poc els havia estat fent classes d’art. I hi havia els seus dos fills, en Randy i en Lonny, dos homes de mitjana edat fruit del seu primer i turbulent matrimoni, molt fills de la seva mare i, com a conseqüència, sabien poques coses d’ell que fossin dignes d’elogi i, en canvi, coneixien molts dels seus defectes, i eren allà presents sense cap obligació. El seu germà gran, en Howie, i la seva cunyada també hi eren, després de volar en avió des de Califòrnia la nit abans. I hi havia una de les seves tres exesposes, la segona, la mare de la Nancy, la Phoebe, una dona alta i prima amb els cabells blancs i el braç dret penjant sense cap mena de força. Quan la Nancy li va demanar si volia dir alguna cosa, la Phoebe tímidament va fer que no amb el cap, tot i que després es va decidir a parlar amb una veu dolça, però amb paraules mal articulades. «Es fa molt difícil de creure. Encara penso en ell quan nedava a la badia: això és tot. Encara el veig nedant a la badia.» I finalment hi havia la Nancy, que s’havia encarregat de tots els preparatius del funeral del seu pare i havia trucat a totes aquelles persones que hi van assistir per tal que els acompanyants del fèretre no fossin només ella, la seva mare, el germà i la cunyada. Només hi havia una persona la presència de la qual no era fruit d’una invitació, una dona alta amb una agradable cara rodona i els cabells tenyits de vermell, que simplement va aparèixer al cementiri i es va presentar com la Maureen, la infermera particular que el va cuidar després de ser operat del cor anys enrere. En Howie se’n va recordar i s’hi va acostar per fer-li un petó a la galta.
La Nancy va dir a tots els assistents: «Podria començar dient alguna cosa sobre aquest cementiri, perquè he descobert que l’avi del meu pare, el meu besavi, no està tan sols enterrat en els pocs acres inicials del cementiri juntament amb la meva besàvia, sinó que a més en va ser un dels fundadors l’any 1888. L’associació que inicialment va finançar i erigir el cementiri estava formada per funeràries de les organitzacions i congregacions benèfiques jueves, escampades pels comtats de la Unió i d’Essex. El meu besavi era propietari i dirigia una pensió a Elizabeth que atenia sobretot els immigrants acabats d’arribar, i es preocupava pel seu benestar molt més del que ho faria un simple propietari. Aquest és el motiu pel qual ell es trobava entre els membres que van comprar el camp obert que hi havia aquí i que ells mateixos van anivellar i enjardinar, i el motiu pel qual ell va ser el primer president del cementiri. Era relativament jove llavors, però encara estava en plena forma, i era el seu nom l’únic que signava el document que especificava que el cementiri era per «enterrar els membres difunts d’acord amb la llei i el ritual jueu». És obvi, doncs, que el manteniment de les parcel·les individuals i el de les tanques i les portes ja no ha estat mai més tal com hauria de ser. Tot està podrit i fet malbé, les portes estan rovellades, els panys han desaparegut, hi ha hagut vandalisme. Ara per ara, el lloc s’ha convertit en un racó de l’aeroport, i el que se sent des d’uns quants quilòmetres enllà és el soroll constant de l’autopista de Nova Jersey. Us asseguro que primer vaig pensar en els llocs realment bonics on el meu pare podria ser enterrat, els llocs on ell i la meva mare solien nedar junts quan eren joves, i els llocs on a ell li encantava nedar, a la badia. Però malgrat el fet que mirar al meu voltant i veure-ho tot deteriorat em trencava el cor: tal com probablement us passaria a vosaltres, i potser fins i tot us faria preguntar per què ens amunteguem en un terreny tan malmès pel pas del temps, volia que el meu pare reposés prop dels que l’estimaven i dels quals ell descendia. El meu pare estimava els seus pares, i per tant, havia d’estar a prop seu. No volia que estigués en algun lloc tot sol». Es va quedar un moment en silenci per refer-se. Era una dona d’uns trenta-cinc anys de cara dolça, tan bonica com ho havia estat la seva mare, que semblava al mateix temps autoritària i dura però també aclaparada com una nena de deu anys. Es va girar cap al taüt, va agafar un grapat de terra i, abans de llençar-lo sobre la tapa, va dir suaument, encara amb aquell aire de nena desconcertada: «Bé, això és tot. No podem fer res més per tu, papa». Llavors va recordar la seva màxima estoica de dècades enrere i es va posar a plorar. «La realitat no es pot canviar», va dir-li. «Només agafar-la tal com ve.» «Sigues ferm i agafa-ho tal com ve.»
El següent a tirar terra sobre la tapa del taüt va ser en Howie, que havia estat objecte de la seva devoció quan eren nens i a canvi ell sempre l’havia tractat amb amabilitat i afecte, ensenyant-li amb paciència a anar amb bici, a nedar i a practicar tots els esports en els quals en Howie mateix excel·lia. Encara semblava que pogués córrer darrere una pilota pel mig del camp, tot i que ja tenia setanta-set anys. Mai no l’havien hagut d’hospitalitzar per res i, tot i haver estat criat de la mateixa manera que el seu germà, ell s’havia mantingut triomfalment sa tota la seva vida.
Tenia la veu ronca d’emoció quan li va dir a la seva dona: «És el meu germà petit. Això no té cap sentit». Després també es va adreçar a tots els assistents. « A veure si puc fer-ho. Parlar d’aquest noi. Parlar del meu germà...» Va fer una pausa per organitzar els seus pensaments per tal de poder expressar-se amb sensatesa. La seva manera d’enraonar i el to agradable de la seva veu s’assemblaven tant a la veu del seu germà que la Phoebe es va posar a plorar i, ràpidament, la Nancy la va agafar pel braç. «Durant els seus darrers anys», va dir, mirant la tomba, «va tenir problemes de salut, a part de la seva soledat: que no deixava de ser un problema. Parlàvem per telèfon sempre que ell podia, tot i que cap al final de la seva vida es va allunyar de mi per motius que mai no han quedat clars. Des de la seva època a l’institut tenia una necessitat irresistible de pintar, i quan es va retirar del món de la publicitat, en el qual va tenir un èxit considerable primer com a director artístic i després quan el van ascendir a director creatiu, després d’haver-s’hi dedicat de sempre, va pintar pràcticament cada dia de cada any dels que li quedaven de vida. Podem dir d’ell allò que indubtablement han dit aquells que estimaven les persones que estan enterrades aquí: hauria d’haver viscut més temps. Realment, ell hauria d’haver viscut més temps». Llavors, després d’un moment de silenci, l’aire de tristesa resignada de la seva cara va deixar pas a un somriure dolgut. «Quan vaig començar a anar a l’institut i a entrenar-me amb l’equip cada dia a la tarda, ell va assumir els encàrrecs que jo feia per al meu pare quan sortia de l’escola. Li encantava tenir només nou anys i portar els diamants dins d’un sobre a la butxaca de la seva jaqueta en un autobús cap a Newark, on el clavador, el tallador, el polidor i el reparador de rellotges amb qui el meu pare solia treballar seien en un petit antre amagat de la seva propietat, a Frelinghuysen Avenue. Aquells viatges li encantaven, a aquell nen. Crec que veure aquells artesans fent la seva feina solitària en aquell lloc tan petit li va donar la idea d’utilitzar les seves mans per fer art. I crec que observar l’aspecte dels diamants a través de la lupa de joier del meu pare va fer augmentar el seu desig de ser artista.» De sobte, un somriure es va apoderar d’en Howie, una petita ràfega d’alleujament en aquells instants de tensió, i va dir: «Jo era el germà convencional. A mi els diamants em feien augmentar el desig de fer diners». Després va tornar a començar allà on ho havia deixat, mirant a través de la gran finestra assolellada dels seus anys d’infantesa. «El pare posava un petit anunci a l’Elizabeth Journal un cop al mes. Durant l’època de vacances, entre el dia d’Acció de Gràcies i Nadal, posava l’anunci un cop per setmana. ‘‘Canvia el teu vell rellotge per un de nou’’. Tots els vells rellotges que acumulava, la majoria després de reparar-los, s’amuntegaven en un calaix al fons de la botiga. El meu germà petit s’hi podia passar hores, fent girar les minuteres i escoltant el tic-tac dels rellotges, si és que encara anaven, i analitzant com era cada esfera i cada caixa. Així era aquell noi. Un centenar, dos centenars de rellotges usats, el calaix sencer probablement no arribava a més de deu dòlars, però als seus ulls d’artista plens de talent, el calaix ple de rellotges de la rebotiga era un cofre de tresors. Solia agafar-los i se’ls posava: sempre duia algun rellotge tret d’aquell calaix. Algun que encara funcionava. I els que intentava fer funcionar, aquells que li agradaven, no es cansava de manipular-los en va; normalment l’únic que en treia era deixar-los encara pitjor. Tot i així, va ser d’aquesta manera que va començar a utilitzar les seves mans per dur a terme tasques meticuloses. El meu pare sempre tenia dues noies acabades de sortir de l’institut, que s’acostaven als vint anys o els acabaven de complir, ajudant-lo darrere el taulell a la botiga. Boniques i agradables noies d’Elizabeth, ben educades, de bon veure, sempre cristianes, principalment catòliques irlandeses, i amb els pares, germans i oncles treballant per a les màquines de cosir Singer, per a la casa de galetes o al port. A ell li semblava que les boniques noies cristianes farien que els clients se sentissin com a casa. Si els ho demanava, les noies s’emprovaven les joies per les clientes, feien de models i, si hi havia sort, les dones acabaven comprant. Segons el meu pare, quan una noia jove i bonica es posa una joia, les altres dones es pensen que quan elles es posin la joia faran tant de goig com la noia. Els nois que treballaven al port i venien per comprar l’anell de compromís i els anells de casament per a les seves promeses tenien la gosadia d’agafar la mà de la dependenta per tal d’examinar la joia de més a prop. Al meu germà també li agradava estar al voltant de les noies, i això era molt abans fins i tot que comencés a comprendre què era el que el divertia tant. Ajudava les noies a buidar l’aparador i les vitrines al final del dia. Feia qualsevol cosa per ajudar-les. Treien totes les joies de l’aparador i de les vitrines excepte les que eren més senzilles i barates, i just abans de l’hora de tancar aquell nen obria la caixa forta de la rebotiga amb la combinació que el meu pare li havia confiat. Jo havia fet totes aquestes feines abans que ell, fins i tot la d’estar tan a prop de les noies com podia, especialment a prop de dues germanes rosses que es deien Harriet i May. Al llarg dels anys hi va haver la Harriet, la May, l’Annmarie, la Jean, i també la Myra, la Mary, la Patty, a més de la Kathleen i la Corine, i cadascuna d’elles agafava simpatia per aquell nen. Corine, aquella bellesa, s’asseia a la taula de treball de la rebotiga a començaments de novembre, i ella i el meu germà petit posaven l’adreça als catàlegs que havien fet per a la botiga per enviar-los a tots els clients per les festes de Nadal, quan el meu pare obria sis nits a la setmana i tots treballàvem com a rucs. Si li donaves una capsa de sobres al meu germà, era capaç de comptar-los més ràpid que ningú perquè els seus dits eren molt hàbils i perquè comptava els sobres de cinc en cinc. Jo mirava cap allà dintre i, efectivament, això és el que estava fent: presumir amb els sobres davant de la Corine. Com li agradava a aquell nen fer tot el que estava relacionat amb el fet de ser el fill tan formal d’un joier! Aquest era l’elogi preferit del meu pare: ‘‘formal’’. Al llarg dels anys, el meu pare va vendre anells de casament a irlandesos, alemanys, eslovens, italians i polonesos d’Elizabeth, la majoria dels quals eren joves forts de classe treballadora. La meitat de les vegades, després d’haver fet la venda, el convidaven, a ell i a tota la família, al casament. A la gent li queia simpàtic; tenia molt sentit de l’humor, mantenia els preus baixos i donava crèdit a tothom, així que hi anàvem, primer a l’església, després a les sorolloses festes. Hi havia la Depressió, hi havia la guerra, però també hi havia els casaments, hi havia les nostres dependentes, hi havia els viatges a Newark en autobús amb diamants per valor de centenars de dòlars amagats dins de sobres a les butxaques de la jaqueta. A la part de fora de cada sobre hi havia les instruccions per al clavador o el tallador escrites pel meu pare. Hi havia la caixa forta Mosley d’un metre i mig d’alçada per guardar les safates plenes de joies que nosaltres, amb molt de compte, retiràvem cada nit i tornàvem a treure cada matí... i tot això constituïa el nucli de la vida del meu germà com un bon nen». Els ulls d’en Howie es van tornar a aturar en el taüt. «I ara què?», va preguntar. «Penso que és millor no donar-hi més voltes. Anar continuant, recordant encara més... però, per què no podem recordar? Què és un altre miler de litres de llàgrimes entre la família i els amics? Quan el meu pare va morir el meu germà em va preguntar si em sabia greu que ell agafés el rellotge del meu pare. Era un Hamilton, fet a Lancaster, Pensilvània, i segons l’expert, l’amo, el millor rellotge que aquest país ha fabricat mai. Cada vegada que en venia un, el nostre pare no es podia estar de dir-li al client que era una bona compra. ‘‘Miri, jo mateix en porto un. És un rellotge molt ben considerat, el Hamilton’’. ‘‘Per mi’’, continuava, ‘‘és el millor rellotge fabricat a Amèrica, sens dubte’’. Setanta-nou amb cinquanta, si no recordo malament. Tot el que es venia en aquella època havia d’acabar en cinquanta. El Hamilton tenia molt bona reputació. Era un rellotge elegant, al meu pare li encantava, i quan el meu germà va dir que se’l volia quedar, no me’n vaig poder alegrar més. Es podria haver quedat amb la lupa de joier i la capsa que el meu pare tenia per portar els diamants. Era la vella capsa de pell gastada que sempre portava a sobre, dins de la butxaca de l’abric, quan anava a fer negocis fora de la botiga: amb les pinces, el tornavís minúscul, el petit anell de tallador que mesurava la mida d’una pedra rodona i els papers blancs plegats per recollir els diamants que quedaven solts. Les boniques i precioses cosetes amb què treballava, que guardava a les seves mans i després al seu cor, i tot i així vam decidir enterrar la lupa, la capsa i tot el seu contingut a la seva tomba. Sempre guardava la lupa en una butxaca i el tabac a l’altra, de manera que vam posar la lupa en el seu sudari. Recordo que el meu germà va dir: ‘‘Per fer-ho com Déu mana hauríem de posar-la-hi a l’ull’’. Això era el que ens feia pena. Estàvem molt desconcertats. No sabíem què més fer. Per bé o per mal, ens semblava que no podíem fer res més que això. Perquè no eren només les seves coses: eren ell mateix... Per posar fi a la història del Hamilton, el vell Hamilton del meu pare amb una rodeta mitjançant la qual podies donar-li corda cada matí i podies estirar-la enfora i fer girar les minuteres... excepte quan estava nedant, el meu germà duia el rellotge dia i nit. Se’l va treure per sempre més fa tan sols quaranta-vuit hores. El va donar a la infermera perquè el guardés amb pany i clau mentre ell se sotmetia a la intervenció quirúrgica que el va matar. Dins del cotxe de camí cap al cementiri aquest matí, la meva neboda Nancy m’ha ensenyat que ha posat una nova osca a la corretja i ara és ella qui porta el Hamilton per poder dir l’hora.»
Després hi havia els fills, dos homes a punt de fer-ne cinquanta que, amb els seus cabells negres i brillants, els seus eloqüents ulls foscos i la plenitud sensual de les seves boques amples i idèntiques, s’assemblaven al seu pare (i al seu oncle) quan tenia la seva edat. Dos homes guapos que cada vegada eren més corpulents i que aparentment estaven tan units l’un a l’altre com separats del seu difunt pare. El més jove, en Lonny, va ser el primer d’acostar-se a la tomba. Però en el moment que va agafar un grapat de terra amb la mà, el cos sencer se li va estremir i va començar a tremolar, tot i que semblava que estigués a punt de regurgitar violentament. Estava aclaparat per un sentiment vers el seu pare que no era d’hostilitat, però la seva pròpia hostilitat el privava de trobar la manera de deixar-se anar. Quan va obrir la boca, no en va sortir res més que una sèrie de grotescos crits ofegats, tot i que semblava que, probablement, fos el que fos el que el tenia dominat, no l’abatria mai. Estava en una situació tan desesperada que en Randy, el germà gran, el germà més decidit, va sortir immediatament per ajudar-lo. Va agafar el grapat de terra que el seu germà petit tenia a la mà i el va tirar sobre el taüt. I va reaccionar perfectament quan es va disposar a parlar. «Descansa tranquil, papa», va dir en Randy, malgrat que a la seva veu es notava una esgarrifosa absència de tendresa, dolor, amor o tristesa.
La darrera persona que es va acostar al taüt va ser la infermera particular, la Maureen, una lluitadora a jutjar per l’aspecte que tenia i una dona que coneixia bé tant la vida com la mort. Quan, amb un petit somriure, va deixar anar lentament el grapat de terra lliscant pel palmell tancat de la mà fins a arribar al taüt, semblava més aviat el preludi d’un acte carnal. Era evident que ella havia pensat molt en aquell home.
I aquí es va acabar tot. No es va parlar de cap qüestió en especial. Que potser tots van dir el que havien de dir? No, no ho van fer, i per descomptat que no ho farien. Arreu de l’Estat, aquell mateix dia, hi havia cinc-cents funerals com aquell, rutinaris, ordinaris i, excepte pels trenta díscols segons de la intervenció dels germans —i la resurrecció d’en Howie amb aquell món de meticulosa precisió com si existís innocentment abans de la invenció de la mort, una vida perpètua a l’Edèn creat pel seu pare, un paradís de tan sols quatre metres d’amplada per dotze de llargada camuflat en forma de joieria antiga—, no hi va haver res més o menys interessant que en els altres funerals. Però després arriba la realitat més angoixant, la constància una vegada més del fet de la mort que ho aclapara tot.
En qüestió de minuts, tothom havia marxat —plorosos i fatigats van fugir de l’activitat menys preferida de la nostra espècie— deixant-lo a ell enrere. Per descomptat que, com en tots els enterraments, alguns es van quedar afligits, mentre que d’altres van continuar immutables, o es van sentir alleujats o, per motius bons o dolents, van quedar realment satisfets.
|
