 |
Max Roqueta
'Verd paradís'
Ed. Galerada
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Ed. Galerada
|
|
El gran riu
per a Enric Espieu
Una vegada hi havia un gran riu que era tan ample, que la imatge del cel s’hi perdia dins del cel. Venia de lluny. Cent països hi abocaven l’aigua. Mil rierols feien cent riberes i aquell gran riu n’era l’aiguabarreig.
Un dia, un home de les planes del delta en remuntà la llera i, tot enfilant rierols i torrenteres, féu cap a una vall de muntanya on la gent que hi vivia no sabia res del que passava a fora. I, quan els hagué parlat del gran riu, se li’n rigueren a la cara: «El nostre rierol és d’aigua de neu i saltirona per entre les pedres, i tot el sant dia la canalla de tres anys el travessa d’una gambada. El nostre rierol és només un rierol i vós ens feu ben riure amb el vostre gran riu.»
En una altra vall, anà de poc que no l’estomaquessin, quan provà d’explicar-los que les aigües de totes dues valls s’ajuntaven per fer un sol riu: «Què us heu pensat, li van dir, de venir a insinuar que la nostra aigua, que brolla riallera d’una balma sagrada on han parlat els déus, pugui tenir res a veure amb l’aigua de la coma nevada?» I l’engegaren a cops de pedra.
En un altre indret de la muntanya la cosa anà més lluny: «Un riu, heu dit? I com en diríeu, doncs, d’això que us salta als ulls? Si hi ha un gran riu sota la capa del cel, és ben bé aquell on tot el cel s’emmiralla.»—«I els altres rius?»—«No ens vingueu amb aiguamoixos!»
De tota manera, a cada vall hi hagué algú que el seguí, quan se n’anà per tornar a la desembocadura del gran riu. I en arribar al punt on tots tres rierols s’ajuntaven per fer una sola ribera, aquells quatre homes s’agenollaren, fascinats per la grandària, ja, d’aquell mirall en moviment i que, majestuós, lent i ple de força, passava per entre viles i camps.
Vet aquí com un grapat d’homes vinguts dels quatre vents s’aplegà un dia a les ribes del gran riu. El cel de l’aigua s’hi maridava a l’horitzó amb el cel de l’aire. Ufanoses, cent ciutats, decantades sobre l’aigua, s’hi emmirallaven com si haguessin d’esposar-lo, i els cants dels mariners s’enlairaven cel amunt entre oriflames. L’home de la coma nevada, tot enfonsant la mà en l’aigua gelada, hi retrobava la frescor virginal de la neu. I l’home de les esplugues es feia creus del joc d’ombres a les profunditats de l’aigua. I el de la plana hi veia ondular i estremir-se els pollancs. Totes les cares que, a les ribes de torrents i rierols, s’havien decantat sobre les aigües havien convertit el gran riu en aquell mirall que, de nits, feia ofrena al poble de la celístia del cor en silenci de tot un poble d’homes.
|
