 |
Sergi Pàmies
'Si menges una llimona sense fer ganyotes'
Quaderns crema
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Quaderns crema
|
|
Destinataris
Envio sobres buits a gent que no conec. Fa temps m’agradava telefonar a un número qualsevol, però me’n vaig atipar. El plaer que proporciona sentir una veu llunyana que despenja el telèfon a mitjanit s’esvaeix massa ràpidament. M’estimo més els sobres buits, repeteixo. Escric el nom del destinatari a màquina o a mà, depèn del que m’inspira. La forma, la mida i la mena de sobre varien en funció de la identitat. Cada nom triat a l’atzar a la guia telefònica m’empeny a prendre una decisió o una altra. Si, posem per cas, selecciono algú que es diu Sampedro Vílchez, de seguida intueixo que el sobre ha de ser capitonat, amb les dades escrites a mà, amb retolador negre i majúscules. Per a una empresa que es digués Mobles Ventura, en canvi, triaria un sobre rectangular de finestreta i l’adreça l’escriuria a la carta i a màquina. M’agraden les adreces llargues: avingudes amb nom de general, polígons, urbanitzacions, números dobles d’edificis, escales, pisos i, al final, la contrasenya del codi postal. No hi poso mai remitent. Al principi vaig estar temptat d’inventar-me correspondències misterioses entre persones escollides a l’atzar. Però aquest joc no s’adaptava al meu propòsit: provocar un instant de dubte i aconseguir que, durant una estona o unes hores, la persona que ha rebut el sobre pensi qui caram l’hi deu haver enviat i per què. No faig mal a ningú i no puc considerar-me un psicòpata. A la televisió parlen constantment de gent que col·lecciona cadàvers d’insectes o espia les veïnes amb un telescopi, per no parlar dels que assassinen, segresten o extorsionen. Això meu amb prou feines és una dèria. M’agrada imaginar-me algú sense respostes davant d’un sobre buit. Jo tampoc no en tinc, de respostes. Fa deu dies vaig pensar que seria una bona idea enviar-me’n un, de sobre buit. No va ser fàcil triar-lo. Al final vaig optar per un d’invitació, amb paper bo i pestanya llarga. A l’hora de tancar-lo, mentre llepava suaument la tira de cola ensucrada, vaig sentir una esgarrifança que vaig interpretar com d’esperança de tornar-lo a veure. L’adreça la vaig escriure a mà i, en el moment de deixar-lo caure dins la bústia, vaig intuïr que, durant el trajecte que separa la condició de remitent de la de destinatari, el sobre s’ompliria i em sorprendria amb un contingut imprevist. Contràriament al que havia pronosticat, el sobre no arriba. Fa dies que espero el carter. Quan entra a l’escala maldo perquè no se’m noti la inquietud de veure que avui tampoc no porta cap sobre buit per a mi (tant me fan els secrets dels altres que porta). Suposo que deu haver-se perdut, o que potser algú ha sentit la curiositat d’obrir-lo, i torno a entrar a casa una mica inquiet, malhumorat, indignat per la negligència del servei de correus. |
