 |
André Schiffrin
'El control de la paraula'
Pagès editors
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Pagès editors
|
|
Introducció
Des que va publicar-se 'L’edició sense editors' el 1999 s’han produït canvis enormes en els mitjans de comunicació. Llavors vaig analitzar la creixent concentració dins del sector editorial fixant-me sobretot en els Estats Units i el Regne Unit. Als EUA, els cinc grups editorials més importants controlaven el 80% de les vendes i les llibreries començaven a patir progressivament un fenomen similar.
Quan el llibre va arribar a Europa el comentari general va ser que, per molt malament que anessin les coses als EUA, aquí mai no
es donaria una situació semblant. A França, al cap de poques setmanes que fos publicat van aparèixer almenys tres articles a Le Monde —un dels quals a primera pàgina— escrits per membres del grup Hachette en aquest sentit. A d’altres països també es va dir que els grans grups editorials mai no suposarien un perill per a la creació literària com havia ocorregut als Estats Units. L’existència de nombroses editorials independents donava motius per a l’esperança, i jo mateix expressava al meu llibre la meva confiança en la capacitat d’Europa per a evitar els riscs que hi descrivia.
Per això vaig quedar-me tan sorprès en descobrir que la meva inquietud era compartida gairebé a tot arreu. En principi, jo em pensava que el llibre només apareixeria en francès i en anglès, però ja ha estat traduït o està a punt de ser-ho en més de vint països. I no tan sols a Europa occidental, sinó a tot el món: al Japó, a Xina, a Rússia, a Corea del Sud i a l’Amèrica Llatina. Tot i que la situació és molt diferent segons els països, els editors comparteixen les mateixes preocupacions. A vegades estan relacionades amb el creixent paper adquirit pels grans grups locals, com passa a Alemanya, o amb la progressiva importància dels grups internacionals, com és el cas de l’Amèrica Llatina, on les grans empreses editorials espanyoles cada cop controlen una franja més àmplia de mercat.
El darrer any he viscut i treballat a París, una experiència fantàstica que m’ha permès estudiar de prop el sector editorial a França i a Europa. Els canvis patits, a França i a tot arreu, han estat molt més importants del que mai hauria imaginat en les meves previsions
més pessimistes.
Als Estats Units, els perills de la concentració de mitjans es van evidenciar dramàticament durant la guerra de l’Iraq. No solament la premsa, la ràdio i la televisió van acceptar sense reticències les afirmacions del govern de Bush, sinó que les grans editorials tampoc no van publicar cap anàlisi crítica durant el període crucial dels primers anys. Per tal d’explicar millor com ha pogut passar això, he dedicat diversos capítols a descriure els canvis estructurals que han fet possible aquest suport incondicional, especialment en la televisió, la ràdio i la premsa. També farem una ullada a les variacions sofertes pel sector de la distribució que han reforçat aquests canvis.
Al mateix temps, la concentració dins del món editorial ha assolit allò que podríem anomenar una segona fase. Atès que la major part de les empreses independents ja s’havien venut, poca cosa quedava per comprar a la Gran Bretanya i els EUA. Tanmateix, la pressió per a obtenir beneficis dins dels grans grups ha suposat fortes alteracions en la naturalesa de les empreses comprades. Allò que ha ocorregut a Random House, dins del grup Bertelsmann, n’és un bon exemple i he dedicat un capítol a explicar exactament què ha passat allí.
Els canvis més dramàtics, però, han tingut lloc a França. Durant molts anys tothom tenia assumit que l’statu quo imperant un —duopoli que controlava dos terços de la publicació a la vora d’empreses independents que es quedaven amb el terç restant— romandria inaltera-
ble. França semblava un exemple d’estabilitat i les velles firmes independents, un model per a la resta del món. L’“excepció francesa” apareixia com una força vital defensada tant pel govern com per la comunitat intel·lectual. Tanmateix, les coses van canviar molt de pressa.
Per una ironia del destí, allò que va arruïnar aquestes expectatives va ser l’intent de Vivendi de convertir-se en un grup mediàtic internacional segons els patrons nord-americans. Examinarem aquest episodi de manera detallada i això ens serà útil no tan sols per a recordar què va passar exactament, sinó per a conèixer-ne els motius. D’altra banda, els efectes posteriors del col·lapse de Vivendi han comportat altres conseqüències inesperades, la més important de les quals ha estat una més gran concentració no només en el sector editorial, sinó també en altres mitjans i especialment en la premsa.
Com veurem, actualment el quadre general és molt més ombrívol que no ens pensàvem que seria pocs anys enrere. I no tan sols als Estats Units i al Regne Unit, sinó també al continent europeu. En bona part per culpa d’aquest estat de coses, estem començant a assistir a algunes reaccions esperançadores en forma de crítiques i protestes públiques, especialment als Estats Units. Això suggereix que hi ha contramesures possibles i que poden tenir un suport públic impensable en el passat. Al final d’aquesta breu obra s’examinen alguns dels canvis proposats i s’exposen nous enfocaments que també poden resultar interessants.
|
