 |
Diversos autors
'La paraula figurada'
Museu Nacional d'Art de Catalunya
|
----------
+ Fitxa de l'editorial
+ Museu Nacional d'Art de Catalunya
|
|
Per contribuir a la celebració de l’Any del Llibre, aquest 2005, el mnac presenta un itinerari en el qual, a través d’una senyalització especial i un comentari en un centenar de peces del Museu, ja complet en la seva instal·lació, s’estableix un discurs que fa referència a la presència del llibre en les obres d’art. Del llibre entès en un sentit ampli, és a dir, de l’escriptura, de la paraula, en definitiva, perquè el llibre –i el pergamí, els rotlles, les làpides, els filacteris, etc. –, n’és el dipositari habitual.
L’escriptura, la paraula, pot aparèixer en una obra d’art de moltes maneres. La més directa és la que fa servir l’obra d’art mateixa com a suport d’escriptura. El «Johannes pintor me fecit», per exemple, sobre el marc del Frontal de Gia, és escriptura i cal fer-ho notar. Aquest és un primer grau: la signatura.
Dins del mateix ordre podem entendre les frases que, escrites directament sobre la pintura, ens informen de qui és un personatge, un sant, un profeta, o un arcàngel, per exemple. O de què canten uns serafins. O de quina és l’edat de la persona retratada. És el que en podríem dir «escriptura directa». Formant part del teixit plàstic, però no pas de la invenció representativa.
Perquè aquest és un altre nivell. Quan la paraula figura que està escrita sobre un llibre, sobre un pergamí, sobre una làpida representats. En aquest cas, el pintor, l’artista, no ha escrit directament sobre la peça, sinó que ha figurat, ha fet veure, que aquella escriptura formava part d’un llibre o un document. En podríem dir «escriptura o paraula figurada», i és, de fet, d’alguna manera, la més pictòrica de les presències de l’escriptura en la pintura, la més plàstica quan es tracta d’escultura, perquè forma part de la representació, no és escriptura afegida, sinó, d’alguna manera, intrínseca a l’obra. Quan aquesta escriptura és llegible, en podem dir «escriptura figurada real». Quan el pintor, en el llibre o pergamí representat, només hi fa taques que semblen lletres i paraules, en podem dir «escriptura figurada simulada».
Això, pel que fa a l’escriptura pròpiament dita. Però la paraula, el llibre, té altres funcions en la pintura i l’escultura. La de símbol del sagrat, per exemple, en l’època del romànic. La de ser definitori de la condició d’evangelista o apòstol o doctor o fundador d’un orde religiós. L’objecte llibre en mans d’un sant fundador, encara que no tingui cap text figurat, es converteix en la regla del seu orde. En mans d’una de les formes del Tetramorf, sabem que és l’Evangeli que cadascun dels evangelistes ha escrit. Si qui porta el llibre és sant Joan i aquest està representat al peu de la Creu, el llibre és el seu Evangeli, perquè és en aquest llibre on ell narra l’escena. Però si aquest mateix sant Joan està representat en relació amb el Pantocràtor i amb la visió del Tetramorf, el llibre que porta sabem que és l’Apocalipsi, perquè és en aquest llibre on ens fa el relat de la seva visió. I encara més, si aquest mateix sant Joan apareix assegut escrivint en la soledat d’una illa, sabem que està escrivint també l’Apocalipsi, perquè ell mateix ens diu, al començament del llibre, que el va escriure exiliat a l’illa de Patmos. I en tots aquests casos, el llibre només hi és representat com a objecte, sense textos, i és la pintura justament qui ens el fa parlar.
L’escriptura, ja sigui directa o figurada, amplia considerablement el sentit de la pintura, i també la pintura fa parlar moltes vegades la que seria només una representació muda d’un llibre. Hi ha una íntima relació entre escriptura i representació plàstica. Una i altra es busquen i es complementen. Si veiem un llibre sobre un altar, i en les pàgines del llibre l’escriptura hi és simulada, no hi podem llegir res, no sabem de quin llibre es tracta, però si un capellà està davant de l’altar amb una hòstia a les mans, inclinat, sabem que aquell llibre és un missal i que aquella simulació d’escriptura diu: «Hoc est enim corpus meum.» I ho sabem gràcies a la representació pictòrica. En aquest cas, la pintura ens fa present l’escriptura.
Moltíssims són els llibres representats a les obres del mnac i amplíssima la presència de la paraula escrita en aquestes obres. I això sense comptar que moltíssimes vegades, sobretot en les col·leccions medievals, la representació plàstica s’origina en una narració escrita prèvia. Les Sagrades Escriptures, les vides dels sants, les llegendes són motius de representació plàstica. I aquesta presència de l’escriptura en les obres d’art també cal tenir-la en compte. És i en podem dir «escriptura latent». Totes les escenes de la vida de Jesús tenen una base narrativa, per tant d’escriptura. I les de les vides dels sants. O, sense anar més lluny, al darrere dels frescos de la conquesta de Mallorca, hi ha El llibre dels fets del rei Jaume I, o la Crònica de Bernat Desclot...
Llibres en blanc, llibres amb textos llegibles, llibres il·lustrats, miniats, «vestits». Llibres representats en abstracte, simplement com «un llibre» i llibres ben definits, ja sigui pel text que duen o per la situació en què es troben en la representació pictòrica. Llibres que marquen la història, que apareixen en mans de Déu, en els absis romànics, en mans dels evangelistes, dels apòstols, dels bisbes, dels doctors i pares de l’Església. Llibres que té la Mare de Déu a la seva cambra, quan l’àngel la interromp en la lectura i li anuncia l’Encarnació. Llibres que sostenen els doctors de la Llei, al Temple, mentre el Nen Jesús hi discuteix, llibres que tenen els jueus a la Sinagoga, mentre escolten sant Esteve com els increpa, llibres que esquincen aquests mateixos jueus, expressió plàstica de l’incompliment que fan de les escriptures. Llibres que sant Domènec fa cremar, per herètics. Llibre que santa Anna fa servir per ensenyar de lletra a la Mare de Déu nena. I a mesura que el temps avança, més profusió de llibres profans. Llibres per a la lectura com a passatemps, llibres de literatura, llibres per a distracció de noies modernistes cloròtiques, llibres de música, llibres d’imatges. Llibres, llibres. Llibres que inciten a dormir... Tota la història del llibre apareix en la pintura i l’escultura. Des del llibre simbòlic del romànic fins al llibre preciós del gòtic. Des del llibre objecte de prestigi fins al
llibre com a camí d’ascens social. Des del llibre com a il·lusió fins al llibre com a inductor del son...
I així com les obres d’art tenen autor, els llibres també, i els pintors i escultors moltes vegades s’han complagut a retratar-los. Potser perquè saben que deuen molt a la imaginació dels escriptors, han volgut deixar constància de la seva realitat física. Els retrats dels escriptors també tenen relació amb el llibre, és clar, així com les figuracions imaginàries dels artistes inspirades en personatges de ficció. Protagonistes de llibres que adquireixen una imatge, que prenen realitat corpòria gràcies als artistes.
Narcís Comadira (fragment) |
