|
 |
|
|
|
|
|
|
| |||
|
|
|
|
 |
|
|
Probablement dins el món literari català, el dels poetes és el més intens i vital i compromès i conflictiu. El debat ‘La poesia catalana ahir i avui’, organitzat per la Setmana del Llibre en Català de Barcelona dijous passat, va posar de manifest el contrast d’unes actituds literàries i personals irreconciliables. A una banda de la taula es van situar els autodenominats ‘Imparables’, amb Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano, joves que volten els trenta anys i que acaben de publicar conjuntament ‘Dogmàtica Imparable’ (L’esfera dels llibres). A l’altra banda, Enric Casasses i Albert Roig, poetes amb l’obra consolidada. Hi faltava Dolors Miquel, que tenia la grip. Hi havia molta expectació entre el públic, la majoria del qual ja estava posicionat d’entrada. El debat va ser ple d’atacs i contraatacs, de retrets dels uns i dels altres. Es van apuntar moltes idees, però no es va aprofundir en cap. Van discutir sobre els cànons i la tradició, sobre la superació de la postmodernitat o la inexistència d'aquesta postmodernitat, sobre antologies, sobre la llengua, sobre el ‘vedettisme’ dels Imparables i la seva relació amb els mitjans de comunicació, sobre la bel·licositat de l’obra poètica. I si una guerra de citacions, sanguínia i vitriòlica, va tancar l’acte, al començament Carner va tornar a ser el protagonista. El moderador, Ricard Ruiz, encetava el debat amb aquesta pregunta: Canons contra el cànon o, si us plau, no traïm la tradició? Sebastià Alzamora va obrir el foc atribuint la pregunta a la polèmica que ell va provocar a les planes del diari Avui el 2003, quan ‘vaig qüestionar, alguns diuen atacar, l’obra poètica de Josep Carner i de retruc el llegat cultural i literari del Noucentisme i vaig titllar de ‘nyap il·legible’ el llibre ‘Nabí’’. Per Alzamora ‘això no és trair la tradició, sinó que és una cosa normal i saludable. Algú em va dir:No saps el que has fet! I jo espero que la literatura catalana sigui prou sòlida i prou rica per poder fer això, triar’. Albert Roig va contestar: ‘Pegar Carner no té cap originalitat. Ja es feia a la postguerra, ja ho van fer Riba i Espriu. I deprés només el defensava Gabriel Ferrater, i a través d’ell Salvador Oliva i d’altres. I vosaltres ara reivindiqueu Espriu. Això és tornar enrera’. Va respondre Hèctor Bofill: ‘No tornem enrera, això és un moviment pendular. Carner representava l’estètica dominant als anys vuitanta i noranta, els anys de l’estovament, polític i literari, de la poesia de la correcció, de la nitidesa formal, de la merenga poètica, sense arribar al fons’. Casasses va saltar: ‘No l’has llegit!’ I Hèctor Bofill va reconèixer que no ho havia fet en profunditat, i que no va tenir més remei que llegir-lo a la universitat. Més endavant Casasses diria: ‘No sé d’on treus que Carner era el cànon als vuitanta i noranta, jo no me’n vaig adonar’. Encara sobre el cànon, però més enllà de Carner, Manuel Forcano va dir que estava a favor de les canonades contra el cànon, ‘no per esbentrar-lo, sinó per ampliar-lo. Alguns escriptors no m’han acompanyat mai i són del cànon i d’altres que m’han acompanyat ni tan sols són catalans. El cànon me’l faig jo’. Casasses va aprofundir en el tema: ‘La tradició és internacional i sempre ho ha sigut. Els poetes que només llegeixen en el seu idioma acostumen a ser dolents. A mi m’interessa la poesia, no m’interessa la cultura tal com s’entén avui en dia, està a l’altre bàndol, és l’enemic. Quan anava a l’escola era conscient que gran part del que m’ensenyaven era una mentida i ara continua igual. L’art és l’expressió profunda de l’individu i no està sotmès a cap correcció política ni cànon’. També el concepte postmodernitat va trepitjar ulls de poll. Al maig del 2004 va sortir una antologia dels Imparables a cura de Sam Abrams i Francesco Ardolino (Proa). Aquest últim, en l’epíleg, parlava de que aquella antologia era el primer intent programàtic per trobar una sortida al pantà de la postmodernitat i assegurava que els Imparables eren ‘la resposta etiològica a una epidèmia que amenaça ja no sols uns autors al voltant dels trenta anys sinó tots els escriptors en activitat en aquest començament de mil·lenni’. (Etiologia: Branca de la medicina que estudia les causes de les malalties). Roig va preguntar a quina epidèmia es referia. Ardolino, present entre el públic, va saltar explicant el concepte de postmodernitat i dient que no entenia com a Catalunya era tan difícil que s’entengués i s’acceptés aquest concepte. Els Imparables acusen els poetes anteriors a ells de postmoderns i, per contra, ells s’autodenominen premoderns. Primer Casasses va afirmar que ell no hi creia pas en el concepte de postmodernitat: ‘Les avantguardes van trencar amb el Romanticisme i no és clar que aquest procés s’hagi aconseguit del tot encara’. Després diria: ‘Jo no sóc postmodern sóc postantic. I vosaltres que us dieu premoderns, què fareu quan arribi la modernitat, quedareu parats’. Sobre la llengua, uns i altres també tenen divergències. Bofill s’identifica amb el missatge més que amb la llengua. I Roig li diu:’Vosaltres sou programàtics, i no ho entenc, per a mi el que és important és el sistema’. Llavors respon Alzamora: ‘Els programes són per saltar-se’ls. I sobre el tema de la llengua, crec que s’ha concedit una importància excessiva al domini de la llengua. La llengua és bàsica, però això es trasllada a l’àmbit de la literatura com a judici de valors. El domini de la llengua és el punt de partida’. I Forcano completa: ‘Cadascú escriu com li raja i jo no imposaria res. Per a mi l’impacte de la metàfora és més important que la giragonsa’. Casasses hi va tornar: ‘Per escriure una cosa senzilla, clara, amb l’impacte de la metàfora es necessita el domini de la llengua’. Llavors va dir incrèdul Alzamora: ‘Veus com no ens escoltes! Això és el que hem dit’. I Casasses, empipat, va donar un cop de puny a la taula. La tensió era molt alta. El moderador va canviar de tema, els va fer parlar de l’impacte que els Imparables han tingut als mitjans de comunicació. Alzamora va defensar que aquesta atenció que havien tingut per part dels mitjans no era gens prevista. Casasses semblava en aquell moment conciliador, però no del tot: ‘No hi ha cap problema en que una penya foti soroll, ja està bé. El rebombori dels ‘imperdibles’ m’agrada, ara, hi ha hagut aquest estiu passat tot una sèrie d’articles a l’Avui com si els poetes d’aquesta generació fossin ells i ningú més, com si s’estés preparant la selecció nacional i mundial de poetes. Era com si haguéssiu d’arreglar-ho tot. I tu, Bofill, com si la poesia anterior a tu no fos res més que ‘volutes i encenalls’’. Albert Roig va parlar de com escriptors de la generació del setanta, com Palol, Porcel, Bru de Sala o Piera s’havien abocat als Imparables i també havien relegat els altres. Llavors va aparèixer Josep Piera entre el públic: ‘Per alusions demano la paraula: I amb vosaltres també ens vam abocar, però cada cosa té el seu temps. Els anys passen, ara veiem una altra gent, ens fa gràcia. Ara bé, per a mi tan graciosos són els jocs verbals d’en Casasses com les metàfores orientals d’en Forcano’. El debat anava arribant als minuts finals quan Hèctor Bofill va fer una de les seves sentències: ‘Sí, els Imparables som una amenaça. Per alguna raó, la nostra poètica suscita polèmica. Jo crec que a la literatura catalana li ha faltat belicositat, en Casasses diu que la belicositat és una actitud individual, però nosaltres tenim una belicositat política, antireligiosa…’ Casasses va respondre: ‘Aquesta belicositat ja es donava en el llenguatge de manifest de Papasseit i el Dadà, és el mateix cercle de fa cent anys. Que no hi ha belicositat contra el poder, antireligiosa a la literatura? Belicositat antireligiosa de Joan Brossa: A l’església catòlica espanyola li deia ‘Aquesta activitat d'ensenyar els altres / Aplica-te-la, porca, a tu mateixa’. I Casasses va continuar: ‘La poesia és espiritual, mai religiosa’ Bofill: ‘Doncs Carner era religiós’ Casasses: ‘Era catòlic, però era més poeta’. I Casasses visiblement irritat es va treure una fulla de paper i va citar una frase de Joan Fuster, del pròleg del llibre ‘Les decapitacions’ de Pere Quart (Proa, 1978): ‘És un punt que encara no he entès: la fòbia al Noucentisme de les criatures universitàries de les darreres fornades, que, al capdavall, són cagallonets noucentistes amb mala consciència’. Llavors Alzamora va contraatacar amb uns versos de Bartomeu Fiol: ‘El problema més greu d'aquest país / —com el de tants d'altres— / és la munió de fills de puta / infantats per tantes mares santes’. L’última paraula la va tenir en Casasses: ‘En rotllos autobiogràfics no m’hi fico’ li va respondre a Alzamora. I va sentenciar, citant el títol del llibre de Bartomeu Fiol: ‘Tot jo és una exageració’.
|
Tota la informació literària i cultural del país es pot trobar al canal VilaWeb Lletres. |
 | |||
|